Entre les tradicions monoveres perdudes haurem d’anotar aquesta: la visita als monuments la nit de Dijous Sant. Diu la tradició que, després de la missa que commemora l’Última Cena i, una vegada efectuat el Lavatori dels Peus, s’instal·laven els monuments. El sagrari restava obert i buit. Draps morats continuaven tapant els altars, les hornacines i les imatges, com en tota la Quaresma.
Els monuments consistien en una estrada amb un cadafal que se situava davant de l’altar de la capella de la Mare de Déu de l’Església i en l’altar major del Convent. Damunt del cadafal es col·locaven draps, estores i tot de testos amb unes plantes que els fidels havien cultivat a casa a partir d’uns grans de cereal. El gra havia germinat i crescut en una habitació fosca i humida. Aquestes plantes s’anomenen en diferents llocs desmais, maigs o cabelleres (a Monòver no sabem quin nom tenen). Els desmais penjaven cap a terra formant llargs filaments blanquinosos. El sacerdot col·locava al capdamunt la custòdia i el conjunt s’il·luminava amb canelobres amb ciris.
Durant el vespre i la nit, els fidels, mudats, i les dones, en ocasions, vestides de teja, amb mantellina llarga i peineta, passaven pels monuments i resaven. Durant la nit els confrares es rellevaven per tal de vetlar el monument. El Divendres Sant de matí continuaven les visites. A les 5 se celebrava l’Ofici de Tenebres. El Nostre Senyor ressuscitava el Dissabte de Glòria a les 10 del matí. Aleshores es retiraven els monuments.
Aquesta tradició, desapareguda a causa dels canvis de costums (no ens consta que fóra a causa del Concili Vaticà II o d’alguna disposició oficial de l’Església), ha servit en ocasions de motiu literari. Azorín, en el capítol XV de la primera part de La Voluntad (1902), ens mostra com era la visita als monuments a Iecla a finals del segle XIX. En aquest capítol, el protagonista, Azorín, acompanya durant la nit de Dijous Sant la seua amada Justina, la mare de Justina i Iluminada:
Noche de Jueves Santo. A las diez Azorín ha ido con Justina a visitar los monumentos. Hace un tiempo templado de marzo; clarea la luna en las anchas calles; la ciudad está en reposo. Y es una sensación extraña, indefinible, dolorosa casi, esta peregrinación de iglesia en iglesia, en este día solemne, en esta noche tranquila de esta vetusta ciudad sombría. Azorín siente algo como una intensa voluptuosidad estética ante el espectáculo de un catolicismo trágico, practicado por una multitud austera, en un pueblo tétrico…
L’itinerari de les visites comença a San Roque i continua cap a l’església del Colegio, las Monjas, el Asilo, San Cayetano, església de l’Hospital, la iglesia Vieja, Santa Bárbara, el Niño i, finalment, la iglesia Nueva. El punt de vista focalitzat en el protagonista fa que el lector perceba tota l’acció a través dels ulls d’un personatge descregut que només es capaç de percebre el costat estètic de la religió. La bellesa en la religiositat popular dels llauradors de San Roque: “Y Azorín ha sentido un momento, emocionado, silencioso, toda la tremenda belleza de esta religión de hombres sencillos y duros.”; la lletjor pretensiosa dels monuments burgesos dels altars més rics:
Aquí [el Colegio] ya la devoción pseudoelegante ha emperejilado el monumento de ramos colorinescos, bambalinas, velas rizadas. Azorín piensa en el detestable gusto de estas piadosas tramoyas, en el desmaño lamentable con que clérigos y devotos exornan altares y santos.
Aquest capítol anuncia la separació de la parella, dividida per aquest sentiment religiós que el personatge Azorín no es capaç de sentir: “El diálogo entre Azorín y Justina -entrecortado de largos silencios, esos largos y enfermizos silencios del dialogar yeclano- ha cesado. Y llega lo irreparable, la ruptura dulce, suave, pero absoluta, definitiva.” Justina es farà monja uns capítols més avant i Azorín se n’anirà a Madrid.
Un altre autor que ha explotat literàriament aquesta tradició pasqual ha estat Joan Francesc Mira en la seua darrera novel·la, l’extraordinària Purgatori. La trama de Purgatori discorre sobre el traçat del Purgatori de Dante, d’aquesta manera la història que se’ns narra ateny una potència simbòlica duplicada, d’una gran força transcendent. En Purgatori el narrador focalitza el punt de vista en el protagonista, Salvador, germà de l’empresari valencià a qui acompanya en els darrers mesos de la seua vida. En el capítol 4 de la novel·la de Mira, com hem vist en La voluntad, el protagonista mostra el distanciament de l’agnòstic respecte de les pràctiques religioses del Dijous Sant, unes pràctiques que, tanmateix, l’arriben a commoure. Salvador i Azorín s’assemblen, són dos antiherois moderns. Dos descreguts a colps de lectures, que a pesar de tot necessiten del mite ordenador que dóna sentit a l’existència i que reconforta perquè col·loca cada cosa en el seu lloc. No deixeu de llegir aquests dos textos magnífics en aquests dies de desfermada religiositat descafeïnada: tal vegada vos sentiu identificats.
Enllaços:
