cròniques ultralocals

Els núvols no són esferes, les muntanyes no són cons… ni l’escorça és llisa ni els llamps van seguits.

Benoit B. Mandelbrot (1924-2010)

Foto: Rafael Poveda

Quantes vides pot viure una persona? Pisquetes va decidir viure’n unes quantes quan la majoria donem per bona la que s’acaba. Als 65 va regalar les pipes i se’n va passar al poliol.

Sent cronista oficial es va enrolar en un vaixell de joves “catalanistes” (o el que siga). L’acta fundacional de l’Associació Cívica per a la Normalització del Valencià “El Bull” mostra la imatge d’un impossible local que va intentar fer-se possible. Pepe feia de tesorer, qui escriu això de president, la meua germana Ester de secretària, Juanjo Alcaraz de vicepresident i de vocals hi constaven Joan Serrano i Rafael Poveda, pels voltants s’hi movien també Frederic Johnson, Ramon Molina i alguns altres. Ajuntar-se amb aquesta patuleia li suposava a Pepe haver de donar tota classe d’explicacions al Casino Nou i, de rebot, haver de sentir tot de teories conspiratòries contra nosaltres. Ens va acompanyar a les manifestacions del 25 d’Abril, al Carxe, a l’eixida de la Flama del Correllengua. Amb nosaltres se’l veia rejovenit, el poliol li provava.

Després van venir els avatars de la política local, que ens van portar d’un costat a l’altre, mentre alguns intentàvem mantenir-nos agarrats a la roda del timó. Ell també va quedar despentinat en alguna ocasió; llavors, quan bufava el vent d’una altra banda, hi havia qui li augurava un cessament expeditiu del seu càrrec de cronista. De governs PP-PSOE-EU passàvem a PSOE-Bloc i d’aquí a un doble PP-EU-GIM; mentre les línies polítiques es movien d’aquí cap allà, n’hi havia que es trobaven col·locats per uns o per altres (o s’anaven posant ells mateixos) en una part o l’altra de la ratlla.

Al final el vaixell va embarrancar, vam saltar uns per aquí i altres per allà. Ara moltes conquestes d’aquells anys s’han perdut (el gabinet municipal de normalització lingüística, per exemple), mentre l’ús oficial de la llengua ha arribat a uns nivells de notòria irrisorietat, quan no d’oberta hostilitat per part del govern municipal. Uns pocs van persistir al Casal, uns altres se’n van anar a sa casa i alguns van canviar de trinxera. Pepe va continuar fent de cronista, escrivint a El Veïnat i a Convivencia, la revista de la llar del pensionista.

Com a cap de cultura del Casino va organitzar amb Brauli Montoya, el juliol del 2006, la presentació de les actes del II Congrés d’Estudis del Vinalopó que s’havia celebrat a Monòver de la mà del CEL i del regidor Serrano. Aquell dia, i gràcies a Pepe, un “catalanista” va parlar en públic al Casino Nou, i ho va fer en “lo més bell monoveresc” que va ser capaç d’entonar. Segurament va ser la primera i la darrera vegada en mooolts anys que es va sentir el monover fabrià en una Sociedad Cultural que l’havia proscrit dels usos cultes, mentre el mantenia per a jugar al parxís o fer tabola al bar.

Com a cronista, la seua sèrie d’històries de vida per carrers serà el seu llegat més preuat. A pesar que la sintaxi va ser sempre la seua principal enemiga, Pepe Poveda ho compensa, en aquestes visions d’història local, amb el relat viscut, l’anècdota viva i la ironia monovera que sempre van caracteritzar la seua conversa. Em consta que aquest va ser el seu projecte més ambiciós, un projecte que ha tingut continuadors, com un llarg poema narratiu de Llorendal dedicat al carrer de la Sénia (des de la replaceta del Mancebo fins als Clots); un programa de la televisió monovera rodat a peu dret, des de la penya de diversos barris; i un article de Carmencín de records de persones i de cases dels carrers Bouero, Macianet i la Pau.

En aquells anys va morir Consuelo, la seua dona, i va voler viure encara alguna vida més. El diumenge es van acabar totes. Jo sempre recordaré la penúltima, la que vam viure junts, quan ens acompanyà en aquella travessia, una aventura en què alguns van veure un afany de notorietat a tota costa i que jo veig com un acte de vitalisme insubornable. Crec qua va morir enyorant aquells cins o sis anys dels noranta als dos mil. Enmig d’un cert desencant final, encara se li encenien les ninetes dels ulls imaginant un retorn d’El Bull (un “reloaded” que diuen ara) i jo mateix, de soca escèptica, després d’haver parlat amb ell en algun cantó em veia elucubrant retorns impossibles.

Vaig tenir la sort de trobar-me’l encara fa una setmana, a l’eixida d’un funeral:

-Donaria estos dos dits… –diu, mentre enlaira els índexs de cada mà devers a mi.

-Porta que te’ls talle –l’interromp el seu amic Ximo.

-…per una melena com la teua.

José María Roman

Entre a ca Pita. És dissabte. La ferreteria és plena d’aficionats al bricolatge que aprofitaran el cap de setmana per a posar ordre en algun racó de la casa o de la caseta. A l’esquerra, amb posat patriarcal, José María Roman, assegut en una vetusta cadira de braços, contempla distant el tràfec comercial.

Quan passe el llindar, em mou la conversa. Em demana per la casa on visc, una casa del barri antic que havia pertangut a la seua família i que la meua dona i jo vam restaurar fa uns anys. Vol saber si encara conservem el soterrani. Jo vull saber coses del passat de ma casa, que era ja domicili documentat el 1832 i que molt després va esdevenir merceria i, més tard, tenda de queviures o de quemenjar. Des d’aquest punt se succeeix un desplegament ininterromput d’hipertextos: el procés de saladura de la cavalla; els inicis de la indústria del calçat a Monòver; tècniques diverses de fabricació de mecanismes per a extraure l’oli dels bidons per a vendre’l a la menuda; dues o tres històries familiars que salten de rama en rama per les frondosistats de dos o tres arbres genealògics.

Entremig, encara puc caçar al vol un grapat de paraules precioses que guardaré en la memòria fins a l’hora de tornar a casa, on les apuntaré, per consultar-les més avant en l’Alcover, o en el Vicent, que és el meu Alcover particular de carn i ossos.

Entre les mans m’emporte també material per a una novel·la-riu sobre un parell de sagues monoveres: un drama familiar de grans baralles i estrepitoses reconciliacions.

(Publicat el 14-12-2005)

Enllaços:

"La Sagrada Família", Marc Chagall (1975-1976). Oli sobre llenç
“La Sagrada Família”, Marc Chagall (1975-1976). Oli sobre llenç

Hui òbric El País (el periódico global en español), em trobe a la pàgina 36 la notícia de la troballa d’unes il·lustracions de Marc Chagall per a les faules de La Fontaine i un raig de claror il·lumina la cuina aquest matí grisós, humit i molsós de Sant Esteve.

Aquestes il·lustracions del pintor bielorús trasplantat a París van ser el resultat d’una comanda de l’editor i galerista Ambroise Vollard (exhibidor de Gauguin i de Picasso) i acolorixen l’edició en paper del diari madrileny amb les seues taques de colors i els perfils gruixuts de les seues figures d’animals.

De Chagall m’ha agradat sempre aquesta visió volgudament i rotundament infantil: parelles volant pel cel de París agafadetes de la mà, vaques grasses, boludes i capgirades que suren per damunt de les teulades del seu poble nadiu, Vitebsk, com uns globus escapats de la mà d’un infant, violinistes tocant suspesos per l’aire, pinzellades amples, acolorides i espesses…

Chagall (batejat com Mark Zakharovich Shagal), jueu bielorús, nascut a Vitebsk (Ві́цебск) l’any 1887, se’n va anar a París el 1910 seguint el rastre de Cézanne i Matisse. En esclatar la Gran Guerra, va tornar al seu poble i viu en directe la Revolució Russa. El 1919 funda l’acadèmia de pintura de Vitebsk. El 1923 és de nou a París i, entre els anys 1927 i 1926, il·lustra les faules de La Fontaine. El 1931 el visita el poeta (i llavors pintor) espanyol Rafael Alberti, que troba la casa parisenca de Chagall, (com els seus quadres) plena de vaques, vaca ell mateix:

Las vacas de Chagall, llenas de humanidad y sabiduría, por saber del cielo, de la luna y de las estrellas, porque han descendido por las vertientes luminosas u oscuras, verdes o secas de nuestra alma, porque no ignoran lo que tiembla en el Norte, en el Sur, en el Este y en el Oeste, porque nos hablan en el sueño con una tristeza cabeceante de barca abandonada [...] merecen nuestros respetos.

El 1941 fuig dels nazis que de segur l’haurien exterminat i troba acollida als Estats Units. L’any 1948 va a parar a Sant Pau de Vença, prop de Niça. Va morir el 1982, als 97 anys.

Marc Chagall va viure sempre al seu poble bielorús de Vitebsk. Bielorús i jueu. Poc va quedar d’aquell racó de món després de la guerra mundial. Chagall hi va viure sempre en el seu art. Vitebsk  és un referent que l’acompanyarà fins a la fi, des del principi al final d’una vida quasi centenària.

El 1911 pinta el quadre: “El meu poble i jo” i seixanta-quatre anys més tard, entre el 1975 i 1976, la sagrada família que il·lustra aquesta entrada. Si cliqueu damunt de la imatge voreu amb més detall la vaca voladora, el bon Josep i la Mare de Déu amb el xic al braç, suspesos en l’aire i vestits de llauradors; i, a terra, les cases de fusta i un músic que passa pel carrer tocant una cançó de Nadal. Com per a Joan Miró el seu mas o per a Dalí Portlligat Vitebsk és per a Chagall la deu dels símbols que anirà amb ell sempre i de la qual abeurarà una vegada i una altra el seu art.

Viure en un Chagall

Blanca Andreu, la poeta oriolana nascuda a Galícia, va titular el poemari que la va portar a la fama De una niña de provincias que se vino a vivir en un Chagall. Amb aquest llibre Andreu va guanyar el premi Adonais el 1980 amb només 21 anys; aquell chagall devia ser el Madrid acolorit i gras de la movida dels vuitanta.

No sé si ara els poetes provincians que escriuen en castellà han d’emigrar encara a Madrid per fer-se un lloc al parnàs hipànic. En qualsevol cas, quan un puja a Santa Bàrbera a poqueta nit a vore el betlem i s’aboca sobre els terrats monovers, té la impressió que de qualsevol corral decrèpit entre el carrer Sant Pere i Bartolico eixirà volant una vaca grassa, o l’esperit d’un borrego casolà sacrificat fa quaranta o cinquanta anys com un bolic de boira farinosa, ballant inconsútil al ritme que li marquen els acords de la guitarra de David Vera que s’escapen pels altaveus impenitents de davant del Porxet.

Monòver-Chagall
Monòver-Chagall

Enllaços:

Altres fonts:

  • Rafael Alberti: “París-Chagall”, Prosas, Alianza Editorial, Madrid, 1980, pàg. 42-45. Publicat a El Sol de Madrid el 2 d’agost de 1931.

Coneix Monòver

Imatge: “Pedres, tronc, mussol”, de Lluís Sogorb

El pintor de la Natura

L’esperit de l’artista d’Altamira i Lascaux es va reencarnar en Sogorb. Es va manifestar primer a l’escola i es mostrà en una traça inusual per al dibuix, la caricatura, el retrat… Aquell xiquet traçut, però, tardà a trobar el camí que aquella habilitat estranya, que aquell dot inesperat, li volien indicar. Provà diversos viaranys, abandonà els estudis, passà per un ofici i per un altre, però l’ànima de l’ancestre li recordava ara i adés la seua missió. La mà buscava el pinzell i volaven els traços sobre la superfície blanca, tal i com quinze mil anys abans els dits mullats d’ocres primigenis il·luminaven la caverna comunal.

Va ser enmig de la Natura, en un dia i una hora no revelats que l’epifania es produí. Va ser el compassament amb el diapasó universal que marcà per sempre el camí que Sogorb finalment reconegué i ja no abandonà. Qui haja llegit els seus escrits sobre la natura haurà pogut escoltar entre les línies, sonant entre els pals més elevats de la tipografia, aquesta nota vibrant, la mateixa que vibrava en l’orella de l’artista paleolític quan passava la vista sobre els ramats d’ibex en la pastura i sorprenia aquell ull espaordit i aquell múscul tens que a continuació traslladaria sobre la calcària porosa dins el ventre amorós de la mare terra amb el carbó, l’òxid i el punxó de sílex.

L’artista compromés

Lluís Sogorb és actualment membre de la SEO (Societat Espanyola d’Ornitologia) i s’encarrega de la maquetació, el disseny i les il·lustracions dels anuaris ornitològics que publica el SEO d’Alacant. A part del dibuix, darrerament li atrau moltíssim la pintura de la natura (o wildlife art) usant l’oli, l’acrílic i el llapis i la tinta xinesa.

En aquesta línia artística participà el 2003 en l’exposició col·lectiva Pintura de Naturaleza a Jerez, amb vint artistes més. Com a conseqüència d’aquell encontre es va crear l’Asociación Española de Artistas de Naturaleza de la qual és membre fundador. Sogorb s’ocupa també del manteniment de la seua pàgina web.

L’Asociación de Artistas de la Naturaleza té com a objectius la divulgació de la pintura de la naturalesa i la sensibilització de la ciutadania de la necessitat vital de protegir la natura. Des de la seua creació, l’associació ha organitzat dues exposicions més, a Madrid i a Almonte, a més a més d’una trobada per a pintar a Doñana per iniciativa de l’Estación Biológica del parc. El darrer projecte d’aquest grup d’artistes compromesos és una exposició de gran format que es celebrarà al Pabellón del Futuro de l’Expo de Sevilla per commemorar el desé aniversari de l’abocament tòxic de les mines d’Aznalcóllar.

L’il·lustrador creatiu

Lluís Sogorb és també el creador dels simpàtics personatges de Perpisseta i Crespellet, els xiquets protagonistes del llibre Coneix Monòver. Coneix Monòver va ser una iniciativa del Gabinet de Normalització Lingüística de l’Ajuntament de Monòver i de la llavors tècnic, Ester Limorti.

El llibre, fruit del treball d’un equip de nou mestres monovers, es va elaborar com a material curricular per a l’assignatura de Coneixement del Medi de segon cicle de Primària i resulta, ara per ara, la millor introducció a la història, els costums, la societat, la cultura, la flora i la fauna del nostre poble (fins i tot per als adults i els forasters). Sogorb hi va fer també la maqueta.

L’amic dels voltors

Fa un mes Luis Sogorb ens informava de la presentació del llibre L’amic dels voltors, escrit per Jordi Raül Verdú i il·lustrat per ell. El llibre, editat dins la col·lecció La Carrasca de l’editorial alcoiana Marfil, conta la manera com l’aparició d’uns voltors alterarà la vida d’una família que viu en un mas de la serra de Mariola, prop del barranc del Cint. Àlvar, el xiquet de la casa, es farà amic dels carronyaires, amb els quals establirà una relació molt especial.

El llibre arranca del Projecte Canyet dut a terme per FAPAS d’Alcoi que té com a objectiu la reintroducció del voltor a la serra de Mariola. Àlvar Seguí proposà al dibuixant monover que fera les il·lustracions d’una unitat didàctica que havia de servir per a promocionar el projecte entre els escolars d’Alcoi. Paral·lelament, Jordi Raül Verdú havia escrit el 2002 un conte que es deia “Els voltors del Preventori”, inspirat en el Projecte Canyet. Mentre els voltors s’adaptaven a la seua llar alcoiana i començaven a criar al Barranc del Cint, l’editorial Marfil editava el conte de Verdú, il·lustrat per Sogorb, en la col·lecció La Carrasca.

L’enamorat dels ocells

El darrer treball de Sogorb són les il·lustracions del llibre Els noms populars dels ocells al migjorn valencià que publicarà en els pròxims mesos la secció del SEO a Alacant. Es tracta d’un volum d’autoria col·lectiva i enfocament interdisciplinar (hi participen dos especialistes en ornitologia, tres lingüistes i un dibuixant) que recollirà totes les denominacions populars dels ocells de les comarques del sud valencià (les castellanoparlants incloses) posades al costat de les formes estàndard en català i en castellà i la denominació científica.

El volum aplegarà els noms de totes les espècies de les quals s’haja recollit una denominació viva; l’ordenació seguirà els criteris taxonòmics establits per l’ornitologia internacional. A més a més, s’hi explicaran els mecanismes de creació dels noms dels ocells: onomatopeia, metàfora formada a partir de la forma, del cromatisme o dels costums…

L’artista monover ha tingut en aquest cas l’oportunitat d’il·lustrar exhaustivament els seus models preferits: les aus. El mussol que acompanya l’entrada de hui, les obres que reproduïm a continuació i els seus escrits són una mostra de la sensibilitat i l’atenció amb què pinta, dibuixa o descriu els nostres ocells.

Pintures de la natura de Lluís Sogorb

Per gentilesa de l’autor, enllacem a continuació alguns dels seus treballs recents, dins el camp del wildlife art, precedits dels seus comentaris:

  1. Pedres, tronc, mussol (Oli sobre taula entelada, 2007). Esta pintura és fruit de la trobada en diverses ocasions amb este mussol parat al tronc d’un ametler, col·locat a la meitat d’un ribàs en el barranc de Caseta, ací en la serra del Coto.
  2. Espill viu (Oli sobre panell d’algeps, gener de 2008). És la meua última pintura, que vaig enviar ahir mateix a Sevilla per a participar en l’exposició que sobre el 10é aniversari de l’abocament tòxic en Aznalcóllar ha organitzat el Ministeri de Medi Ambient junt amb altres organismes. L’exposició s’inaugura el pròxim 1 de febrer i es clausura el 30 de juny. L’exposició col·lectiva de pintura és una de les diverses activitats que es podran veure en l’antic pavelló del Futur de l’Expo92 de Sevilla.
  3. Vol a poqueta nit (Oli sobre taula, 2007) i Alcaraván dunero (Aiguada de tinta xinesa sobre paper, 2007) són les dos pintures que vaig enviar a l’exposició col·lectiva organitzada per l’Asociación Española de Artistas de Naturaleza en Almonte el passat any amb Doñana com a tema central.

Enllaços: