Faig voltes per la sala i em situe dins d’un rogle, en òrbita amb altres companys al volant d’un astre imaginari. Intercanviem impressions: un està convençut que ho fa malament, l’altre pensa que ni bé ni malament, que en un projecte nou com és Escoles en Xarxa, tothom aprén sobre la marxa, a base de provatures i correccions, que es tracta d’un instrument de comunicació que hem d’adaptar a les nostres condicions de treball. D’altra banda, cadascú de nosaltres ensenya en un context escolar diferent: n’hi ha que són interins i no tenen la seguretat que la seua faena tindrà continuïtat. Uns altres usen Escoles en Xarxa com a mitjà d’expressió i d’intercanvi en l’aula d’integració, d’altres, en canvi, han inserit l’ús dels blogs en una assignatura de premsa; uns darrers, centralitzen en la seua persona tota l’activitat periodística del centre i una part la canalitzen a través del blog. Aquests es queixen que van atabalats i no veuen que es consolide el projecte ni que d’altres companys s’hi afigen. La por als nous mitjans influeix també, comentem. “A què porta tot això dels bits, si disposem de paper?”, pensen molts col·legues. Paper i bits, són dos mitjans que conviuran presumiblement durant molt de temps encara. Una cultura vital ha d’estar present en els dos. I la cultura catalana, com apuntava algú, per sort, sembla haver agafat aquest tren puntualment. En aquest sentit alguns referien el “plus” de prestigi afegit, que dóna (molt discutible si voleu) el fet que el Departament de Català treballe amb blogs, correctors ortogràfics, processadors de textos, diccionaris en línia i dispose de pàgina web, mentres uns altres s’entesten a fer que els alumnes presenten els treballs escrits a mà (per allò de la bona cal·ligrafia, etc.). Finalment Josep Bantulà, del Costa i Llobera, pren nota de tot i ens fa de portaveu. Mentrestant, els informàtics de Vilaweb apunten tot de suggeriments tècnics: un cercador en la portada, possibilitat d’interaccionar amb la pàgina d’Escoles des de diversos ordinadors alhora, implementació de wikis per a dur a terme treballs col·lectius, creació de sales de xat per a l’intercanvi entre escolars, d’un fòrum (“cafeteria” li diuen) per al professorat. Arriba l’hora de la posada en comú. Cada portaveu va exposant les conclusions. Els resultats se’ns passaran més tard. Són dos quarts de tres passades i ja perd el tren. Quan isc encara Josep Bantulà m’allarga la seua adreça de correu i em convida a organitzar algun intercanvi entre els seus alumnes i els meus. La cosa promet de veritat: una escola concertada innovadora i un centre públic que des de fa 6 anys intenta fer-se un lloc a Elda, zona castellanoparlant del País Valencià.

Salte al carrer Diputació i ature a l’aire un taxi. Cap a Sants. El taxista resulta ser valencià: “Vosté és valencià?” Quaranta anys després les erres finals encara sonen com el primer dia. “Provinc de Banyeres”. “Home, Banyeres de Mariola, on naix el Vinalopó, terra de teixidors i paperers”. “Sí, la família tenia una fabriqueta tèxtil, però la cosa no marxava, la vam vendre i ens en vam venir ací. ” …El tren pega dues sacsejades i comença a rodar. Sobreïx de gent. Les falles, supose, i és divendres, i algú farà pont el dilluns. El comboi marxa per la via Augusta cap avall, devers a Tarraco, s’aturarà del tot a Lorca, al Regne de Múrcia. Els catalans de Múrcia que adés parlen català, adés castellà, amb “adéus”, “mercis” i tota la pesca… Me’n recorde de María José, alumna universitària, de Iecla, que al final d’una classe se m’acosta i em diu que els seus pares són catalans. Jo, una mica estranyat li demane si és que li han parlat en castellà. Em diu que són catalans de Múrcia, que es van criar a Catalunya, però van tornar al poble. Són “vers catalans”? Ells se’n consideren. Vint-i-quatre hores ben aprofitades, pense, i clique “publicar”. Allà va l’ampolla amb el missatge: cap a la blogosfera.

Galeria de fotos de la I Jornada d’Escoles en Xarxa.