-Una escampilleta.

-I com es diu en castellà?

El pare dubta, es queda pensant, recorda aquella unitat de Ciències Naturals de quan feia 3r de BUP en què s’explicava el procés de cristal·lització, el caprici dels electrons per ajuntar-se d’una certa manera sota unes certes condicions. Cerca d’imaginar la pressió formidable i la temperatura ferotge. S’atura. I li ve al cap Azorín.

-“Jacintos”, es diuen “jacintos”

-I per què són “escampilletes”?

-Perquè tenen la forma de l’escampilla de carrasca, amb les dos puntes afilades. Quan li pegues amb el garrot, l’escampilla fa un esclafit i s’alça volant, i quan la remates en l’aire, retruny i ix romint com una bala. Veus allà… aquella caseta que té una antena molt gran al costat, això és la serreta de les Escampilletes. Allà n’hi havia moltes i molt grosses, però les van acabar totes.

El xiquet s’alça l’escampilleta en la butxaca del xandall i la deixa al costat d’un caragol barbatxo enorme i  buit, d’una pedra d’algeps lluent, de dos cantalets que encaixen l’un dins de l’altre, al costat d’un tros de plat de fa dos-cents anys, objets trouvés de tots els infants.

Però al pare, aquell diminut cristall vermell li llueix encara com una lluerna entre dos circumval·lacions cerebrals. Quantes capes se superposen damunt d’una pedreta? Aquelles ràtzies infantils per la serreta de les Escampilletes, devers la bassa del Campero. Aquelles festes d’estiu sota l’antena,  a la caseta de P.

O aquelles partides d’escampilla interminables en els ravals del poble, en aquells descampats oferts a tots els jocs. Aquelles partides que duraven tota la vesprada, quan el sol començava a aguantar-se dalt, allà a finals de març.

I la cita d’Azorín. “Jacintos”. On deuria trobar Azorín la paraula quan al cap li sonava una vegada i una altra “es-cam-pi-lle-ta”?

Azorín (el madur i el vell), dirigeix ara i adés la càmera cap al seu passat monover, gira l’anell de l’objectiu, enfoca i… col·loca un filtre: el castellà literari, o un  vetust castellà patrimonial; després acciona l’obturador. La imatge és aquesta: una escampilleta a qui diu “jacinto” i, més encara, “jacinto de Compostela”.

Delante de la ciudad, más allá del jardín del Casino, un monte liso, pardo –Betíes-; más cerca, altozano y laderas grises. Vegetación ratiza. Un montecito en que abundan los jacintos de Compostela; cristales brillantes de cuarzo con sus dos puntas agudas; jacintos que aparecen al remover superficialmente la tierra. Dicen los filósofos naturales que el jacinto conforta el corazón y aviva el ingenio. Millares de jacintos proyectando su virtud sobre la ciudad.  (Superrealismo, 1927)

i a una banda i l’altra del capçal
del seu monumental llit de canonge
hi havia una escopeta i un rosari,
(Vicent Andrés Estellés)

Fa un temps, els mobles, com les tomates, es fabricaven en el rodal. El llit d’Enrique Falcó i María Martínez, “la Senyoreta”, el van fer a Elda, a la fàbrica de la Viuda de Hipólito Juan. Aixina ho diu l’etiqueta apegada en una de les barres.

El llit d’Enrique i de María es va desgavellar al mateix temps que derrocaven la casa on havien viscut, al carrer Bouero (digueu “Bauero”). El llit d’Enrique i de María és un llit de dimensions canonicals, és a dir, de canonge o de cos i mig, unes dimensions que no deuen coincidir amb cap norma ISO. Era el llit per a dormir una persona a cor què vols o per a inserir dos germans, o una àvia i una xiqueta en els anys de les misèries i de les estretors de tota classe.

Estos llits de pi polimentat i decorats amb una marqueteria senzilla eren, als anys 20,  els llits de les classes populars, i eren els llits nupcials de les parelles modestes de Monòver.  El 29 de desembre de 1924 es van casar Benito i Pompília i van dormir en un llit com este, però de mida matrimonial. A Pompília li van posar l’habitació de casada perquè era pubilla (filla única de la casa) i la família s’ho va poder permetre fent un esforç.

Llit, tauleta amb repisa de marbre Alacant, espill i còmoda. La cambra, de pis d’algeps, disposava també d’una engrunsadora Thonet de fustes doblegades fosques i llargues com les quilles d’un catamarà, una engrunsadora vestida de loneta i amb un reposacaps dotat d’un serrell de borles que repicaven en el respatller quan t’arrunsaves. Sobre el capçal l’interruptor de pereta i el fil torçut a la vista, que ara posen,  nou, a les cases de turisme rural.

Els llits de canonge no anaven equipats de matalaps de làtex transpirable, somiers de fusta laminada, coixins de farcits i gruixuts personalitzats, ni seguien disposicions Feng Shui. Estaven compostos per un capçal i uns peus als quals es caragolaven dues barres laterals. Sobre les barres descansava el marc del somier, un somier d’enreixat metàl·lic espés i, damunt de tot, el matalap color carabasseta farcit de llana de borrego.

Qualsevol moviment sobre este artefacte per a dormir ocasionava un concert de sorolls diversos: cruixits de fusta ressequida, laments de ferros estremits, redoblaments del capçal contra la paret. Quan et gitaves es feia un clot en la llana i allà et quedaves atrapat com en les arenes de Dune. Mentrestant el corcó golós hi fa niu i va rosegant rutinària i porfidiosament la dolça fibra. Fins que un dia, una veta es bada amb un estrèpit d’ascles i pols d’acàrids, el llit se’n va al porxi i tu, a cal Japonesito.

Addenda

Classes de llits tradicionals

• José Bellvert Valls: “Arts i oficis d’antany: el matalasser”,  Tossal Gros, núm. 66, pàg. 61 (les Coves de Vinromà)

Apunts per a un estudi de la presència dels llits de canonge en la literatura catalana contemporània

• Coral romput (Vicent Andrés) (1971): “Una amable, una trista, una petita pàtria” (Versió d’Ovidi Montllor i Toti Soler) (més fragments de Coral romput interpretats per Ovidi Montllor i Toti Soler)

• Coral romput (Vicent Andrés Estellés) (1971): “Avui, diumenge, un pare haurà anat a un asil”

“La Sagrada Família”, Marc Chagall (1975-1976). Oli sobre llenç

Hui òbric El País (el periódico global en español), em trobe a la pàgina 36 la notícia de la troballa d’unes il·lustracions de Marc Chagall per a les faules de La Fontaine i un raig de claror il·lumina la cuina aquest matí grisós, humit i molsós de Sant Esteve.

Aquestes il·lustracions del pintor bielorús trasplantat a París van ser el resultat d’una comanda de l’editor i galerista Ambroise Vollard (exhibidor de Gauguin i de Picasso) i acolorixen l’edició en paper del diari madrileny amb les seues taques de colors i els perfils gruixuts de les seues figures d’animals.

De Chagall m’ha agradat sempre aquesta visió volgudament i rotundament infantil: parelles volant pel cel de París agafadetes de la mà, vaques grasses, boludes i capgirades que suren per damunt de les teulades del seu poble nadiu, Vitebsk, com uns globus escapats de la mà d’un infant, violinistes tocant suspesos per l’aire, pinzellades amples, acolorides i espesses…

Chagall (batejat com Mark Zakharovich Shagal), jueu bielorús, nascut a Vitebsk (Ві́цебск) l’any 1887, se’n va anar a París el 1910 seguint el rastre de Cézanne i Matisse. En esclatar la Gran Guerra, va tornar al seu poble i viu en directe la Revolució Russa. El 1919 funda l’acadèmia de pintura de Vitebsk. El 1923 és de nou a París i, entre els anys 1927 i 1926, il·lustra les faules de La Fontaine. El 1931 el visita el poeta (i llavors pintor) espanyol Rafael Alberti, que troba la casa parisenca de Chagall, (com els seus quadres) plena de vaques, vaca ell mateix:

Las vacas de Chagall, llenas de humanidad y sabiduría, por saber del cielo, de la luna y de las estrellas, porque han descendido por las vertientes luminosas u oscuras, verdes o secas de nuestra alma, porque no ignoran lo que tiembla en el Norte, en el Sur, en el Este y en el Oeste, porque nos hablan en el sueño con una tristeza cabeceante de barca abandonada [...] merecen nuestros respetos.

El 1941 fuig dels nazis que de segur l’haurien exterminat i troba acollida als Estats Units. L’any 1948 va a parar a Sant Pau de Vença, prop de Niça. Va morir el 1982, als 97 anys.

Marc Chagall va viure sempre al seu poble bielorús de Vitebsk. Bielorús i jueu. Poc va quedar d’aquell racó de món després de la guerra mundial. Chagall hi va viure sempre en el seu art. Vitebsk  és un referent que l’acompanyarà fins a la fi, des del principi al final d’una vida quasi centenària.

El 1911 pinta el quadre: “El meu poble i jo” i seixanta-quatre anys més tard, entre el 1975 i 1976, la sagrada família que il·lustra aquesta entrada. Si cliqueu damunt de la imatge voreu amb més detall la vaca voladora, el bon Josep i la Mare de Déu amb el xic al braç, suspesos en l’aire i vestits de llauradors; i, a terra, les cases de fusta i un músic que passa pel carrer tocant una cançó de Nadal. Com per a Joan Miró el seu mas o per a Dalí Portlligat Vitebsk és per a Chagall la deu dels símbols que anirà amb ell sempre i de la qual abeurarà una vegada i una altra el seu art.

Viure en un Chagall

Blanca Andreu, la poeta oriolana nascuda a Galícia, va titular el poemari que la va portar a la fama De una niña de provincias que se vino a vivir en un Chagall. Amb aquest llibre Andreu va guanyar el premi Adonais el 1980 amb només 21 anys; aquell chagall devia ser el Madrid acolorit i gras de la movida dels vuitanta.

No sé si ara els poetes provincians que escriuen en castellà han d’emigrar encara a Madrid per fer-se un lloc al parnàs hipànic. En qualsevol cas, quan un puja a Santa Bàrbera a poqueta nit a vore el betlem i s’aboca sobre els terrats monovers, té la impressió que de qualsevol corral decrèpit entre el carrer Sant Pere i Bartolico eixirà volant una vaca grassa, o l’esperit d’un borrego casolà sacrificat fa quaranta o cinquanta anys com un bolic de boira farinosa, ballant inconsútil al ritme que li marquen els acords de la guitarra de David Vera que s’escapen pels altaveus impenitents de davant del Porxet.

Monòver-Chagall

Enllaços:

• Chagall a la Viquipèdia en català
• Una biografia de Marc Chagall
• Casa-museu del pintor a Vitebsk
• Museu Nacional Marc Chagall a Niça
• Catàleg enraonat en línia de l’0bra de Chagall
• Galeria en línia amb l’obra de Marc Chagall
• Museu virtual de Marc Chagall
• Entrada “Vitebsk” de la Wikipedia anglesa
• Blog de Blanca Andreu

Altres fonts:

• Rafael Alberti: “París-Chagall”, Prosas, Alianza Editorial, Madrid, 1980, pàg. 42-45. Publicat a El Sol de Madrid el 2 d’agost de 1931.

Foto: Les planures de Planisses amb el Maigmó al fons

Hui hem pogut fruir, de la mà de l’amic Vicent Brotons, d’una bona llesca del món valorià: Planisses. Aquí teniu un àlbum de fotos i els textos que hem anat llegint durant la passejada, al blog del mateix Brotons.

• Una passejada per Planisses de la mà d’Enric Valor

També us deixe un article de Juan Antonio Micó Navarro sobre la relació d’Enric Valor amb Penàguila i Planisses, publicat al blog de l’Asociación Alicante Vivo:

• Penàguila y Enric Valor

Per a saber més coses de Planisses i d’Enric Valor, és ¡mprescindible la lectura del llibre El mas de Planisses (7 i Mig Edicions) de Josep Valor, nebot de l’escriptor de Castalla.

Foto: Rellotge parat i llibres en una tauleta de nit

El 23 d’abril baixe a la biblioteca Alberto Navarro d’Elda. Una magnífica biblioteca construïda en l’edifici rehabilitat de l’antic col·legi Padre Manjón. Una biblioteca, deia, magnífica, és a dir, amb molta llum natural, molt d’espai, molt de silenci i molts llibres (seixanta mil, per a dir-ho clar) i tot en ple centre urbà.

La construcció de la biblioteca, inaugurada poc abans de les eleccions municipals, no va impedir, en canvi, que el govern socialista perdera el poder de manera precipitada i contundent (13 regidors per al PP). Però no pretenem ara establir cap relació de causa-efecte entre el foment de la lectura i les derrotes electorals, sinó entre el silenci, la soledat i l’acte de llegir.

“Silenci i soledat” és el que vaig respondre quan la presentadora de l’espai radiofònic de la SER, que emetia des de la secció infantil de la biblioteca municipal un programa especial dedicat al Dia del Llibre, em va demanar per les condicions que fan possible la lectura.

Una resposta gens original, cal dir-ho per endavant. Aquests han sigut els requisits per a la lectura des que Sant Ambròs llegia mentalment les pàgines del seu còdex. Una manera de llegir que va deixar sorprés Sant Agustí, que només coneixia la lectura en veu alta. Les biblioteques plenes de murmuris de lectors parlants es van omplir, amb el pas dels segles, d’ulls lectors i les cordes vocals descansaren: “escucho con mis ojos a los muertos”, deia Quevedo.

Pascal sentencià que la capacitat per a la fruïció serena del silenci i de la soledat era una marca de bona instrucció i que tots els mals dels humans provenien de la incapacitat d’estar-se una hora tots sols en la seua cambra. Quevedo parla de les bondats de la lectura en un sonet que el situa en el retir i la pau del desert de la Torre de Abad, ben lluny de la cort.

Silenci i soledat… Quan els tenim? Els adults que es queixen que els joves no lligen, lligen ells? En quin lloc dels nostres pisos disminuïts? En quin moment de les nostres jornades atapeïdes?

S’hi referia dissabte Vicente Verdú en un article publicat en El País. Amb el seu estil oracular, situava la lectura en els cornials de la vida, en les orellades de l’existència: abans de dormir, quan encara no s’han despertat els xiquets, entre el café i l’hora de l’eixida de les escoles, quan ens jubilem, quan arribaran les vacances, en una convalescència benèvola. “No hay ocasión, pues, para complacerse en los libros literarios o en los libros del saber, ni tampoco para confiar en su ventaja utilitaria.”, reblava l’elxà.

El moviment de l’slow food hauria de tenir la seua versió llibresca, un convivium per a la “lectura lenta”, per a la reptiliana digestió de contundents, colesteròliques i nutritives menges literàries: envitricollades trilogies, novel·les-riu selvàtiques, volums celluts, interminables poemes èpics, poemaris introspectius, densíssims tractats filosòfics, reconcentrades narracions metaliteràries i autoreferencials.

Enllaços:

• Quevedo, “Retirado en la paz de estos desiertos”
• Vicente Verdú, “¿Para qué tanto leer?”, El País (26-4-2008)
• Emili Teixidor, “Cadàvers i mòmies”, Avui Cultura (21-2-2008) [pdf]
• Slow Food

Fa deu anys Amador Navarro va penjar les claus de la furgoneta. S’havia convertit al sedentarisme. Ell, el darrer dels hippies rodamons del seu temps, abandonava el nomadisme. L’abandó del nomadisme no va significar en cap cas una retirada ideològica o una reconversió als preceptes del sentit comú domesticat. Amador no ha seguit, com altres membres de la seua classe, una trajectòria parabòlica d’anada i tornada. Tornada, en molts casos, a l’ultramuntanisme més recalcitrant o a un incert eclecticisme impossible que pretén una síntesi interessada dels extrems.

Va crear la colla dels Dimonis de la Ceba, és membre actiu de l’associació cultural Alacant, deperta! i de la Mesa de Carnestoltes i ara està embarcat en horts urbans ecològics (Terratrèmol), cooperatives de productes naturals (Mercatrèmol) i bancs de temps (Almatroque).

Descendent de la nissaga dels Navarro, industrials monovers que fundaren la fàbrica Jabón Sol, va recuperar la llengua dels seus avantpassats i va fundar un grup de folk: Nosaltres i la gent, que va debutar l’any 1972 al Jema, com molt diligentment informa Paco Corbí al seu documentadíssim, interessant i divertit: Vas ballar en les Moreres?

Tal i com apunta Paco, els components d’aquest grup, a diferència de la resta, no eren d’origen obrer, sinó “fills o néts d’empresaris o funcionaris de la classe alta o mitjana-alta”. Al final, els pares es van conxavar, van repartir els artistes per diversos internats i l’aventura musical de Nosaltres i la gent se’n va anar a pastar fang. Però, malgrat els contratemps, Amador hi perseverà.

Es féu nòmada i així va vore passar les estacions des de la seua furgoneta. I de les estacions, cap altra com l’estiu. L’estiu és l’estació d’aquest llibre. L’estació solar en què brunzeixen les abelles, salmodien les xitxarres, rauquen les granotes, dansen els donyets, s’amaguen els gripaus i saltironegen els familiars al clar de lluna.

Sí, el llibre d’Amador és un llibre solar que rememora, des de dalt de la Sénia del parc d’atraccions, els personatges que passaven per la seua paradeta d’artesania instal·lada a la vora de qualsevol revetla pobletana en un o altre llogarret perdut de l’Espanya feréstega.

La paradeta d’Amador era el parallamps que atreia la persona humana necessitada d’algú que escoltara per primera vegada el relat mastegat i tornat a mastegat a la barra del baret de la plaça Major mentre els parroquians el senten com una pluja insistent que primer va despertar la curiositat, després l’admiració, més avant l’enuig i ja, per fi, la indiferència.

Pels catúfols de la sénia pugen i baixen també d’altres nòmades, companys d’aventura, extraviats com ell pels camins polsosos, les carreteres enclotades o les pistes encimbellades que duen a les festes majors de pobles remotíssims de la serra de Terol, les asprositats de la Manxa o les planes esteses, melangioses i aterrades de la Franja. Follets posseïts per una quimera que es retroben a les fondes, les replacetes, els vorals, els tancats: Esplà, Natalio, Los Batzer, Mustafà, José i Agustín, els maletillas, el Rotos…

La Sénia. La sénia d’Amador és Tot: roda del temps, roda de la fortuna, roda-de-la-fugoneta-d’Amador, roda que roda el molí de les oracions tibetà que recita el seu mantra circular, cilíndric, roda el disc de la màquina que m’escriu aquest post, roda el petit mandala còsmic que sóc jo i tota la resta, la munió d’estels en el firmament i la taula on escric i la cadira on sec i jo que girem com tot: sínia, roda i mandala.

Fa deu anys Amador Navarro va penjar les claus de la furgoneta. S’havia convertit al sedentarisme…

Enllaços:

• Més textos d’Amador Navarro al web de Tortuga (Grupo Antimilitarista)
• Un epítom de la vida i obra d’Amador Navarro a 20 minutos.es
• Amador Navarro a Autors i Personatges de Monòver

L’obra recull unes contarelles populars de tradició oral recreades literàriament a la manera d’Enric Valor. Dues d’aquestes contalles tenen com a protagonista el besavi del presentador, el tio Orland, de Petrer. El llibre l’ha il·lustrat l’artista petrerí Ignasi Amat.

Poc abans de l’acte, a les 20h., i al mateix lloc s’inaugura l’exposició “Sendes i carenes d’Enric Valor” preparada per la Federació Escola Valenciana.

+gran

Forn Cultural (Petrer-Les Valls del Vinalopó) map – Tagzania

El divendres 4, a les 12 hores, a la Casa de la Cultura de Monòver, es presenta la traducció al català de llibre d’Azorín Agenda. La traducció ha anat a càrrec d’Emília Martínez, tècnic de normalització lingüística de l’Ajuntament de Monòver. L’edició l’han patrocinada l’Ajuntament de Monòver i la Caja de Ahorros de Mediterráneo (CAM), propietària dels drets d’autor de l’escriptor monover i gestora de la Casa-Museu Azorín de Monòver, situada a la casa pairal de la família Martínez Ruiz. Tal i com ocorre en la primera edició de la Biblioteca Nueva, el volum azorinià anirà il·lustrat amb fotografies; si l’any 59 eren obra de Pepe Caneu, en aquesta ocasió procedeixen dels arxius de la Casa-Museu Azorín, Rafael Poveda i la impremta Viuda de Manuel Vidal.

Aquesta és la primera traducció al català d’una obra de l’escriptor, una obra d’estampes monoveres escrita en la seua darrera etapa vital, l’any 1959. Com diu la dedicatòria:

Este es un libro íntimo; es una Agenda; es un libro para mí. No voy yo, naturalmente, a ponerle el mismo título que Marco Aurelio al suyo. Consigno aquí muestras de cariño y -muy pocas- de desvío. Considérese -y no otra cosa- el deseo vehemente de concentración, depuración, al término de tantas experiencias literarias, al término de una vida.

Azorín.

Madrid, 1959

Foto: Marcin Kamiński

Un postoperatori advers va aconseguir el que no havien pogut 27 revolucions, 12 fronts de guerra i quatre condemnes a morir davant de l’escamot d’afusellament: matar Ryszard Kapuściński. Jugar-se-la era part del seu ofici, tant és així que va titular un dels seus llibres Un dia més de
vida. El fet cert és que Kapuściński ha pogut disposar de molts anys de vida per a contar-nos el que havia vist. Per això podria haver signat unes memòries que s’hagueren titulat com aquelles que va escriure algú que es considera el seu deixeble: Gabriel García Márquez, aquell periodista pervertit per la ficció. Si l’escriptor colombià afirmava haver viscut para contarla, de Kapuściński podríem dir que ha viscut per a contar-nos-ho. Contar-nos tantes històries grans i petites com les que omplin els seus llibres: Eben, L’Emperador, El Shah, L’Imperi, Viatges amb Heròdot.

Kapuściński ultralocal? Podríem dir això d’un periodista
que ha aspirat a creuar totes les fronteres, totes les que ha pogut? Tal vegada sí. El cronista polonés ha botat tantes tanques com li han deixat i no en totes et demanaven el passaport quan passaves. Ultrapassà els confins encesos dels nous estats africans i els límits acerats del teló que dividia el món, però també s’endinsà més enllà de les ratlles que separen les races, les cultures i les classes.

“Estar, veure, escoltar, compartir, pensar” constituïen per a Kapuściński els cinc sentits del periodista. Solia contar que a Àfrica, privat dels mitjans tècnics de què disposaven els seus col·legues de les agències estrangeres, sense diners per a comprar una ràdio potent o per a pagar sous d’informants locals, havia de llançar-se al carrer amb la llibreta i el llapis. Per això, quan llegim els seus llibres tenim la sensació de trobar-nos amb algú que ha estat on es coïen les faves, ben a la vora de l’olla. Sentim la realitat relatada en relleu: ens arriba la percepció de tots els sentits, el batec del cor i la ment ordenadora del cronista. Sentiments i explicació racional, expressió i denotació, narració, exposició, argumentació, descripció. 220 lectures i 40 anys d’experiències s’amaguen darrere d’Eben: “conta el 5% del que saps”, repetia.

És per això que afirmem l’ultralocalisme de Kapuściński: va anar a cercar-lo saltant els confins i quan el va trobar ens el va comunicar. La varietat encisadora de la humanitat i la seua indisoluble unitat en la condició humana substancial.

De regal, vos deixe unes cites d’Eben i una entrevista que li van fer al programa Saló de lectura:

N’hi ha prou que ens aturem un moment en algun llogarret o poble, o fins i tot, enmig del camp, perquè, tot d’una, ens envolte un abundant grup de xiquets. Tots, indescriptiblements espentolats. Tots, amb uns inimaginables parracs que fan de pantalons i de camises. Tot el que posseïxen, tota la seua fortuna, el seu aliment únic, una carabasseta xicoteta amb una miqueta d’aigua. Qualsevol bocí de pa o de plàtan desapareixerà en un tres i no res engolit. La fam és la companyia habitual d’aquests xiquets, una forma de vida, una segona pell. I, en canvi, no demanen pa ni fruita, ni tan sols diners.

Demanen un llapis.

Un bolígraf. El preu: deu centaus. Sí, però d’on es trauen?

I a tots ells els agradaria anar a l’escola del poblat (un lloc a l’aire lliure, a l’ombra d’un gran mango), però no poden aprendre a escriure, perquè no tenen amb què fer-ho, no tenen llapis.

L’escola de sota el mango torna a aparéixer al final del llibre. El mango és l’ombra protectora, providencial, de tota la comunitat. L’escola és així:

Si en el poblat hi ha un mestre, l’espai de sota l’arbre fa d’aula. De matí hi acudixen els xiquets de tot el poble. No hi ha cursos ni límits d’edat: ve qui vol. La senyora o el senyor mestre claven en el tronc l’alfabet imprés en un full de paper. Assenyalen amb una vareta les lletres, que els xiquets miren i repetixen. Estan obligats a aprendre-les de memòria: no tenen res amb què poder escriure ni res on poder-ho fer.

I sobre la incapacitat dels europeus per a “vore”:

Quan és a l’Àfrica, l’europeu no veu més que una part: generalment, hi veu només la capa exterior, que molt sovint no és la més interessant, ni la que té més importància. La seua mirada passa per damunt de la superfície, sense penetrar en l’interior, com si no creguera que darrere de cada cosa es poguera amagar un misteri. La cultura europoea no ens ha preparat per a aquests viatges cap a l’interior, cap a les fonts d’altres mons i d’altres cultures.

P.S.: De Kapuściński podeu trobar en català: Eben, Un dia més de vida i Viatges amb Heròdot, tots editats per l’editorial Empúries.

En el vídeo que teniu a continuació Torrent parla de la seua darrera novel·la, Judici final, que tanca la trilogia sobre la societat valenciana formada per Societat limitada i Espècies protegides; també opina sobre la situació política valenciana (…abans del pacte EUPV-Bloc) i sobre altres qüestions relacionades amb el món literari i els seus quefers com a escriptor.