cròniques ultralocals
temes: Cultura popular, Llengua ultralocal
etiquetes:

A Youtube es pot vore el vídeo del programa que l’espai Arrels de Punt 2 va dedicar a la zona valencianoparlant del Carxe l’hivern del 2006. La monovera Ester Limorti, autora juntament amb Artur Quintana de l’estudi El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia, hi va fer de guia.

El Carxe

Enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=aTnEUzMOcRo

vicentpascual11.jpgFa uns quants mesos ressenyàvem el darrer estudi de Vicent Pascual, El tractament de les llengües en un model d’educació plurilingüe per al sistema educatiu valencià. Aquest volum, editat per Conselleria d’Educació, conté una proposta enraonada i fermament sustentada en els darrers estudis sobre educació multiligüe, d’integració de tres llengües en el sistema educatiu valencià.

Si fins ara s’havien integrat el castellà i el valencià, davant l’aposta d’incorporació de l’anglés en un projecte d’educació trilingüe (ja hi aposten de fa temps al País Basc i en menor mesura Catalunya1 i ara comença la Comunitat de Madrid amb un sistema bilingüe amb l’anglés i el castellà), cal dissenyar uns principis metodològics i organitzatius que faciliten la transferència de competències comunicatives entre llengües, de manera que es produïsca un aprenentatge efectiu i el valencià no acabe esclafat entre les dues llengües més poderoses. L’objectiu final del model trilingüe seria la consecució d’una competència comunicativa plurilingüe.

I tot això s’ha d’aconseguir a pesar de les manies que escampa la ideologia monolingüista que tant d’èxit ha tingut entre les famílies valencianes, és a dir, que l’educació plurilingüe confon els aprenents i provoca la barreja indiscriminada de llengües en el cervell. Sobre aquesta qüestió Pascual apunta:

Si l’experiència bilingüe o multilingüe ha sigut gratificant i profunda se’n pot esperar un bon domini de les dos o tres llengües, un millor desenrotllament cognitiu, i una creativitat i flexibilitat cognitivolingüística superiors a les de la persona monolingüe. (pàg. 23)

Sobre el model d’incorporació progressiva (PIP), remarca el que sabem de fa temps:

L’experiència d’aplicació d’este programa en els darrers vint anys i les avaluacions recents [es refereix a les que ha dut a terme l'Institut Valencià d'Avaluació de la Qualitat de l'Ensenyament (IVAQE)], ens indiquen que amb estos nivells baixos d’atenció a la llengua minoritzada, és impossible d’assolir l’objectiu del sistema educatiu valencià pel que fa al domini de les llengües cooficials.

L’objectiu del sistema educatiu valencià segons la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (art. 19.2) és que al final de l’etapa d’ensenyament obligatori els alumnes han de poder usar el castellà i el valencià amb el mateix grau de competència, el mateix diuen la LOGSE (art. 13; 14) i la LOE actual (cap. 2, art. 17 i cap. 3, art. 22).

A la mateixa conclusió arriba el Comité d’Experts del Consell d’Europa que va redactar l’informe sobre l’aplicació de la Carta de les llengües regionals i minoritàries a l’Estat espanyol. En el cas de l’ensenyament valencià, determina que el programa que fa possible el compliment de la Carta és el d’Immersió Lingüística, per això recomana que s’estenga i es generalitze:

En cualquier caso, el Comité de Expertos considera que, a excepción del modelo de “inmersión lingüística” hasta una determinada fase de la escuela primaria, ninguno de los demás modelos [Programa d'Incorporació Progressiva, Programa d'Ensenyament en Valencià, Programa d'Ensenyament en Castellà] alcanza el nivel exigido por los compromisos específicos contraídos por España e, incluso en las zonas en que la presencia del valenciano es mayor [...]. Asimismo, no queda claro si el modelo de “inmersión lingüística” está disponible en todo el territorio de la Comunidad Autónoma. (pàg. 126)

Finalment el Comité d’Experts remarca en negreta, com a conclusió d’aquest apartat de l’informe:

El Comité de Expertos alienta a las autoridades competentes a establecer modelos educativos fundamentalmente en valenciano para todo el programa escolar de la enseñanza primaria, así como para la enseñanza secundaria.

También alienta a las autoridades competentes a asegurar la disponibilidad de estos modelos en todo el territorio de Valencia, y a especificar si éste ya es el caso del modelo de “inmersión lingüística” existente, inclusive en lo que respecta a la enseñanza preescolar.

També el sindicat STEPV en un informe del 2004 demanava “davant de la paradoxa que ens ofereix el sistema educatiu valencià, on els programes PEV/PIL, aconsegueixen els objectius marcats per la legislació vigent, però només se’n beneficien el 20% de l’alumnat i el 50% de centres”, que en un termini de 3 cursos se substituïsquen en tots els centres públics, tant de Primària com de Secundària, els PIP per programes d’ensenyament en valencià (PEV/PIL).

La Federació Escola Valenciana, va engegar l’any passat una campanya destinada a conscienciar d’aquesta realitat per tal d’aconseguir més línies d’Immersió Lingüística. La campanya es deia “Canvia’t als programes d’educació bilingüe òptims” i pretén que els centres educatius demanen la substitució dels seus Programes d’Incorporació Progressiva per Programes d’Ensenyament en Valencià o Programes d’Immersió Lingüística. La Federació Escola Valenciana acusa la Conselleria d’Educació de caure en la contradicció de no seguir les pautes de qualitat que el seu propi institut d’avaluació (IVAQE) li marca.

A Monòver, els col·legis Escriptor Canyís, Divina Pastora i una línia del Cervantes apliquen el Programa d’Incorporació Progressiva (PIP), mentre que una línia del Cervantes, Ricardo Leal, Azorín i L’Arc segueixen el Programa d’Immersió Lingüística (PIL).

N.B.: En la tercera part d’aquesta sèrie parlarem de la incorporació de l’anglés al sistema educatiu, especialment a infantil i primària. Afectarà negativament l’ensenyament del valencià? Serà de profit? Vorem què opina Vicent Pascual i contrastarem el seu punt de vista amb altres estudis sobre la qüestió.

Enllaços:


  1. Durant l’any 2006 el Departament d’Ensenyament va impulsar la impartició d’assignatures en anglés. Per a formar els professionals de l’ensenyament (professorat de primària i secundària) va oferir 800 llicències retribuïdes per a dur terme estades de formació a l’estranger. Enguany ha convocat 26 places per a formació docent a Gran Bretanya amb l’objectiu de millorar la competència en llengua anglesa dels docents. [tornar]

Imprimir (pdf)

El darrer número de la revista Llengua i ús, que edita la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, dedica gran part de les seues pàgines a la nova internet i a la presència del català a la xarxa.

D’entre els articles que es publiquen destaquen l’entrevista en profunditat que Susanna Saval i Àngels Herrero fan a Marc Belzunces, un dels responsables de Softcatalà, amb motiu del desé aniversari de l’associació; dos articles sobre la situació de la llengua catalana a la xarxa, un de Joan Soler, de la WICCAC (Webmàsters Independents en Català, de Cultura i Àmbits Cívics), i un altre de diversos autors de l’Institut d’Estadística de Catalunya i la UPC; sobre la nova internet tenim el treball extens d’Anton Ferret: “Web 2.0, blocs, espai públic i llengua catalana: anàlisi i expectatives per al treball tècnic”; en el camp de la didàctica de la llengua amb TIC, destaca el text de Lluís Ràfols, “Els wikis en l’aprenentatge de l’expressió escrita”.

El sumari complet el podeu trobar en aquest enllaç: http://www6.gencat.net/llengcat/publicacions/sumliu37.htm

Compartir un món de diferències

Diversitat lingüística i diversitat biològica són un binomi indestriable. Ara ens n’hem adonat. Ha calgut que comprenguérem el perill en què ens col·loca la pèrdua d’espècies vives per a comprendre que la diversitat lingüística i cultural és un tresor irremplaçable i valuós que es troba íntimament associat al món natural.

Diverses iniciatives internacionals apunten en aquesta direcció. En aquesta línia, el Centre UNESCO de Catalunya acaba d’enviar als instituts un material educatiu suggeridor. Es tracta del llibre Compartir un món de diferències. La diversitat cultural i biològica de la Terra. El volum, editat per la UNESCO (Terralingua, Fons Mundial per a la Natura 2003-WWF, Liguapax, Unescocat-Centre UNESCO de Catalunya), es presenta en versió trilingüe: català-castellà-francés i en tan sols 45 pàgines ens mostra una panoràmica encisadora i angoixant alhora del problema de la pèrdua global de la diversitat biològica i lingüística. El volum s’acompanya d’uns quadres sobre la diversitat biològica mundial i un mapa desplegable en què es poden vore superposades la diversitat biològica i la lingüística: les 6.809 llengües del món i les 866 ecoregions.

Diversitat biocultural

El terme que els autors del volum empren a l’hora d’expressar aquesta interrelació és el de “diversitat biocultural” i l’expliquen així:

Els vincles entre llengua, cultura i medi ambient suggereixen que la diversitat biològica, cultural i lingüística no s’haurien d’estudiar per separat, sinó globalment, com a manifestacions diferenciades però estretament relacionades de la diversitat de la vida a la Terra. El terme ‘diversitat biocultural’ s’ha creat per parlar d’aquest nou camp. (pàg. 17)

Així, per exemple, el nom de les plantes i les seues aplicacions pràctiques es troben de vegades tan estretament enllaçats, que si perdem el nom de l’espècie perdem també la informació sobre les seues propietats. L’herba torçudera, per exemple, ens indica que a Monòver la planta s’usava per a fer torçudes o metxes per als cresols. Perdut el nom, perduda la utilitat. És el mateix que contava Pekka Aikio, president del parlament sami de Finlàndia fa uns anys. Els ictiòlegs (científics que estudien els peixos) havien descobert que els salmons també feien la posta en rierols xicotets, un fet que fins aleshores es creia impossible. Doncs bé, en llengua sami, el nom d’aquests rierols conté la paraula que significa “lloc on els salmons fan la posta”.

Hi ha més exemples, més llunyans i més espectaculars, si pot ser. De biodiversitat, per exemple: un arbre de la selva amazònica conté tantes formigues diferents com les que es poden trobar a totes les illes britàniques. Mitja hectàrea de bosc temperat conté 50 mil vertebrats, 662 mil formigues, 372 mil aranyes, 90 mil cucs de terra, 45 mil tèrmits, 19 mil caragols, 89 milions d’àcars, 20 milions de col·lèmbols i 2.260 kg. de vida vegetal repartida entre 2 mil espècies.1 La biodiversitat és una garantia de supervivència de l’entorn natural davant les agressions: canvi climàtic, incendis, plagues… La màxima diversitat lingüística es dóna també en aquestes zones on es concentra la més gran diversitat biològica.

El cas del zàpar

La UNESCO va declarar el zàpar –llengua amazònica– patrimoni oral i immaterial de la humanitat i s’ha involucrat en la tasca d’impedir que desaparega. Actualment hi ha 200 zàpars, dels quals només cinc són capaços de parlar la seua llengua. Cinc parlants de més de 60 anys que s’emportaran amb ells, si la UNESCO no hi posa remei, tota l’herència mítica i llegendària del seu poble, inclosos els sabers i les teràpies xamàniques basades en l’ús de les plantes. I és que el “coneixement ecològic tradicional” es transmet a través de la llengua: paraules, històries i acudits, bromes, crítiques, planificació i explicació de succeïts, rituals, tradicions, festivitats… Com diuen els autors del llibre que ressenyem:

Les llegües són l’ADN de les cultures, perquè codifiquen el coneixement que la població ha heretat dels seus avantpassats, i cada generació continua fent aportacions a aquest patrimoni. (pàg. 17)

Tota aquesta informació constitueix una part del banc de dades atresorat per la humanitat després de centenars de generacions. Una informació de valor inestimable i d’utilitat tal vegada vital (llegiu el que publicàvem fa uns dies):

La diversitat d’idees transmeses per les diferents llengües i sostingudes per les diferents cultures és tan necessària com la diversitat d’espècies i ecosistemes per a la supervivència de la humanitat i la vida al planeta. Com més gran sigui la ‘biblioteca’ del coneixement de la humanitat al qual tenen accés tots els humans, més gran serà la probabilitat que, allà on falli un plantejament, altres aportin allò fonamental. (pàg. 24)

Les dades

La mitjana de parlants que tenen les llengües del món oscil·la entre els 5 mil i els 6 mil. Més del 95% de les llengües té menys d’un milió de parlant nadius. L’1% de totes les llengües comprén quasi la meitat de la població mundial. Juntament amb el zàpar, 3 mil llengües de les més de 6 mil que es parlen a tot el món caminen sobre el fil de la navalla de la seua desaparició. A un ritme de 10 “morts” a l’any, a la fi del segle XXI s’haurà esfumat entre un 50 i un 90 per cent del patrimoni lingüístic mundial:

De la mateixa manera que la majoria de les espècies biològiques que poden desaparèixer són les que no han estat estudiades científicament, la majoria de les llengües en perill no s’han descrit, ni se n’ha enregistrat el so ni en queda constància escrita. (pàg. 26)

Les raons d’una mort anunciada

1. Aprenentatge substractiu, és a dir, immersió lingüística forçosa en la llengua dominant.

2. Ús exclusiu de la llengua dominant en àmbits d’ús de prestigi.

3. Pèrdua de l’hàbitat: urbanització, migració, mobilitat laboral. Suposa la desintegració de les comunitats lingüístiques.

4. Desprotecció lingüística: no hi ha una legislació que done suport a l’ús de les llengües minoritzades. Els autors parlen de: “protecció insuficient dels drets humans lingüístics”.

5. La ideologia dominant o sentit comú acceptat, que considera normal, suficient i desitjable el monolingüisme, tant per als estats com per als individus. Aquest “prejudici consensuat” porta els pares que parlen una llengua minoritzada a sentir que han de triar entre dues opcions irreconciliables: entre la llengua dominant i la minoritzada a l’hora de parlar als seus fills.

Les solucions

S’ha d’actuar de manera prioritària i urgent sobre els punts 1, 2, 3, i 4: els àmbits educatiu, polític, econòmic i legislatiu, i fer que incidesquen en el 5.

Remat

Una cita final de remat:

La diversitat lingüística és, doncs, el nostre tresor de coneixements desenvolupats al llarg de la història, incloent-hi coneixements sobre com s’han de mantenir i utilitzar d’una manera sostenible alguns dels entorns més vulnerables i biològicament diversos del món. (pàg. 38)

Doncs, això.

D’entre el material gràfic que acompanya el text, destaca una làmina amb dibuixos de palmeres amazòniques fets pel forestal Arlindo Tene Kaxinawá.

Compartir un món de diferències

Fonts:

  • AA.DD.: Compartir un món de diferències. La diversitat lingüística, cultural i biològica de la Terra, UNESCO-Terralingua-Fons Mundial per a la Natura, 2003. (Per a aquesta edició: Linguapax, Unescocat-Centre UNESCO de Catalunya, c/Mallorca, 285 08037-Barcelona)
  • Carme Vinyoles: “L’agonia de Babel”, dossier de la revista Presència (16-22 novembre, 2001), pàg. 2-5.

Enllaços:


  1. Skutnabb-kangas, Tove (2000): Linguistic genocide in Education-or Worldwide Diversity and Human Rights?, Mahwah, Nova Jersey, Laurence Erlbaum Associates, pàg. 8o. [tornar]

Imprimir (pdf)

Brauli MontoyaLa darrera publicació del professor Brauli Montoya, novelder de naixença, elder d’adopció i amic i estudiós de la nostra comarca, és un model d’investigació ultralocal. A través de les 120 pàgines de què consta el llibre, se’ns fa un repàs sintètic i alhora profund, de la història lingüística del poble de Petrer. Una història que s’enceta a l’època ibèrica, continua amb la romanització i arriba als nostres dies passant per l’arabització, la conquesta cristiana (i la convivència de l’àrab i el català) i la castellanització progressiva, des les classes altes durant l’època moderna, fins al bilingüisme social i la pèrdua de la transmissió de la llengua durant l’època contemporània. La panoràmica històrica acompanya l’explicació amb cites documentals il·lustratives que serveixen d’exemple i que són el fruit d’un exhaustiu treball bibliogràfic (l’autor ha manejat unes 170 referències bibliogràfiques) i arxivístic.

Resulta interessant la reconstrucció dels usos col·loquials des que el Decret de Nova Planta (1707) prohibira el català a l’administració. El recull de crides públiques dels venedors ambulants, els bans de l’algutzir municipal o bandero o les fórmules rituals dels jocs dels infants. L’autor no deixa de banda tampoc l’estudi de la literatura en català feta a Petrer; la culta (d’autor conegut), des de Miguel Amat, oncle d’Azorín, als autors del segle XX, amb un deteniment especial en els escriptors apareguts en el període que Sanchis Guarner considerava la segona Renaixença, durant els anys 60 i 70: Rafael Amat, Joan Pina, Ivan Villora, Paco Blasco; i també la popular (anònima o quasi anònima): cançons, rondalles, premsa satírica, ambaixades dels Moros i Cristians…

Els capítols finals els dedica Montoya a l’onomàstica (estudi dels noms i malnoms de persona) i a la toponímia (estudi dels noms dels llocs). Dins aquest darrer apartat, presenta una proposta enraonada per a normalitzar la toponímia de Petrer. En el cas de la toponímia urbana, caldria, segons l’autor, recuperar els noms populars i tradicionals de les places i els carrers de nucli antic, i en la part moderna de la ciutat, anomenar o reanomenar amb referents de la cultura petrerina i valenciana algunes vies i avingudes. Quant als paratges naturals, fixa la grafia de vegades canviant del nom d’alguns punts i demana que es rescaten les denominacions originals d’algunes zones rurals que han estat urbanitzades. Tota la informació s’inclou en un plànol desplegable central.

Un altre mèrit de l’estudi, a banda de l’exhaustiva documentació i de la síntesi d’història de la llengua continguda en 120 pàgines, és el seu caràcter divulgatiu i això, a pesar que s’haja publicat en una col·lecció universitària i es presente amb l’aparell de notes i referències convencional en les publicacions acadèmiques. L’autor s’adreça a un lector culte no necessàriament especialista. El volum s’acompanya també de fotografies en blanc i negre de personatges, carrers i paratges naturals de Petrer.

Fitxa completa: Història de la llengua catalana en un territori de frontera: Petrer (Vinalopó mitjà), Universitat d’Alacant-Departament de Filologia Catalana-Centre d’Estudis Locals del Vinalopó-Ajuntament de Petrer, “Biblioteca de Filologia Catalana”, 14, Alacant/Petrer, 2006.

Altres llibres publicats a la col·lecció “Biblioteca de Filologia Catalana”