cròniques ultralocals

Primer et diuen que no sé qui que coneixes ha publicat unes fotos molt xules i que en alguna d’elles ixes tu. O potser t’han arribat al correu unes desenes d’invitacions d’amics i de familiars que volen continuar sent amics teus. O potser les invitacions eren de gent que no coneixes del tot i que et tenia a la llibreta d’adreces del seu correu electrònic, que ha carregat a orri amb tots els seus contactes.

Passen uns mesos i al final sucumbixes. T’obris un compte en el Llibre de les Cares, només per escorcollar-hi una mica, et dius. Ja fa unes setmanes que t’has enregistrat, ja acceptes les peticions d’amistat i fiques el cap (i la cullera) en els “murs” d’uns i d’altres. Abans d’adonar-te’n, ja has carregat una foto en el perfil, has penjat alguna foto i has fet públics el teu estat civil, el dia de l’aniversari i el nom de l’escola on t’arreaven calbots. En eixe moment ja estàs perdut i el Facebook serà l’excusa perfecta per a procrastinar una mica cada dia.

Facebook ha arribat, diuen, als 500 milions de comptes. Si és cert que no és l’única xarxa social de món mundial (a Xina triomfen, de la manera milionària que és habitual allà, Renn (una rèplica de Facebook), Kaixin001, Qzone i 51.com), aviat esdevindrà, si no ho és ja, el Windows, la Coca-Cola i el Google, dels webs socials.

Mentre la concentració monopolista es verifica, els dissidents alcen la veu: què pot fer una empresa amb tot eixe volum d’informació sobre els gustos, les manies, les afinitats i les tendències polítiques, espirituals o sentimentals d’un continent sencer? No és estrany que ja existisca un Dia del Donar-se de Baixa de Facebook i algunes aplicacions que ajuden en la tasca de tocar el dos de les xarxes més populars, en forma de suïcidi assistit.

Aquesta inquietud s’ha eixamplat des que s’ha conegut el “perfil” de l’amo de l’invent, tal i com el mostra David Fincher a l’acabada d’estrenar La xarxa social. I als pocs dies de l’estrena i, mentre s’escrivia aquest post, s’escampava la notícia que desenes de les aplicacions que s’executen des de Facebook havien derivat grans volums d’informació sobre els usuaris cap a empreses de publicitat, alhora que els desenvolupadors del web es defensaven dient que no passava res i que estava tot controlat.

Per si no n’hi havia prou amb la protecció de la intimitat dels usuaris, fa unes setmanes es discutia la política de tancament de pàgines que executen els administradors de la xarxa de Zuckerberg. En defensa de la pau social, del bon rotllo i de la inanitat, les pàgines denunciades es poden bandejar només que un determinat nombre d’usuaris es dediquen a marcar-les. Això ha passat amb la pàgina de la Plataforma per la Llengua, i fa una setmana amb la d’Escola Valenciana (amb el límit de 5.000 amics assolit i 1.600 “en llista d’espera”). Tanmateix, els motius que es donen serien tècnics i no ideològics: les associacions o partits han de crear una pàgina de grup i no individual, a una pàgina individual et vincules com a “amic” i li dónes accés a poca o molta informació personal; a una de grup et relaciones com a “admirador” i només hi comparteixes la foto i el nom.

Mentre la malfiança s’acreix, alguns ja s’han preparat per a la “diàspora”. Diaspora ha alliberat el codi de la seua aplicació: una xarxa social descentralitzada, en la qual casdascú sap o guarda la informació que vol compartir, en un servidor llogat o en un de propi connectat a la xarxa.

Malgrat tot, em tem que Facebook, com la Coca-Cola, perdurarà. Tant com el refresc? Qui s’atrevix a dir-ho?

tema: Planeta ultralocal
etiquetes: ,

jabulani

Si fem cas dels números durs i pelats en què es mesuren el triomf o la derrota al nostre temps, el Mundial de Sud-Àfrica no l’hauria guanyat la Roja, sinó Adidas. Mentre els xicots de Del Bosque anaven guanyant partits i el personal feia cua per a emportar-se samarretes roges, la selecció alemanya del trèvol negre i les tres barres anava fent caixa… fins a uns 1.500 milions d’euros, només.

Adidas posava l’equipatge (de la selecció espanyola i d’altres onze més), els futbolistes la suor i els contribuents la cartera: abans de celebrar-se la final havia venut 6’5 milions de samarretes i 13 milions de balons Jabulani, més del doble que el 2006.

Aquestes xifres seguien inflant-se després del remat del Mundial i el 22 d’agost suposaven un augment del 15% de les vendes de la companyia degudes al futbol: “Hem venut més futbol enguany que mai”, amollava devanit Herbert Hainer, cap executiu d’Adidas.

Així, mentre uns suaven i els altres vociferaven, els de les barres somreien,  les enregistradores cantaven  i el món rodava, segur i desequilibrat alhora, com un Jabulani.

Font: “Adidas gana su mundial”, La Vanguardia (22-8-2010)

Revista Iber

Es pot “ensenyar” sostenibilitat? Al darrer número de la revista de didàctica de la geografia i història Íber, editada per Graó, hi ha un seguit de propostes per a intentar-ho. La novetat? Que es proposa ensenyar sostenibilitat des de l’àrea de Ciències Socials i Geografia i Història i no, com seria esperable, “normal” (i fins i tot rutinari), des de les Ciències Naturals.

A la part monogràfica de la revista, que s’anomena Desarrollo sustentable, es recullen cinc propostes encapçalades per una presentació a càrrec de Ramón López Facal.

En el primer dels articles, Prieto-Puga defensa la necessitat d’enfocar els problemes mediambientals des d’una perspectiva multidisciplinar, que incloga també una reflexió sobre el model de societat que els provoca. També insisteix en la conveniència d’explicar les claus econòmiques que condueixen a l’esgotament dels recursos i al deteriorament del medi.

A continuació Manuel González suggereix que s’enfoque la didàctica de la història des del punt de vista i els pressupòsits metodològics de la “història ambiental”. “El pasado puede ocupar un lugar muy importante en el correcto enfoque de los problemas ambientales e incluso en el diseño de alternativas sustentables.”, diu. Cal, doncs, un “gir ambiental de la història” que permeta tornar a considerar la naturalesa en relació amb la societat, una relació trencada per “l’il·luminisme racionalista”, “l’antropocentrisme” i “l’optimisme tecnològic” de la història decimonònica.

La “història ambiental” es definiria com “l’estudi històric de l’evolució i del canvi de les societats humanes, en el qual els processos naturals i socials es consideren com a ‘agents actius’ en una determinació permanent i mútua.”

Resulta suggeridor en aquesta línia l’enfocament “agroecològic” en la història ambiental, un enfocament que pot oferir solucions alternatives a l’agricultura industrial, en el sentit que l’estudi de casos històrics pot aportar informació, eines i recursos per al desenvolupament d’una agricultura ecològica.

La tercera de les aportacions la fa Lurdes Arias i es tracta d’una proposta d’unitat didàctica basada en el punt de vista de l’anomenat “ecofeminisme”, és a dir, la manera com les dones de societats tradicionals d’arreu del món estan defensant les formes de vida indígenes i les activitats agrícoles que estan en la seua base davant els intents d’introduir-los en sistemes de producció alienants, estranys, insostenibles, depredadors, que eliminen unes societats exemplars quant a l’explotació sostenible dels recursos naturals.

Lurdes Arias proposa que s’estudie el cas de les quebradeiras de coco, unes 300 mil dones de la regió de Sertão (Brasil) que es dediquen a collir i a partir els cocos de la palmera babaçu. D’aquesta palmera cocotera ho aprofiten tot: de la fulla fan els sostres de les cases, les portes, les finestres i també cistelles, sedassos de palla, estores; del tronc obtenen les bigues; amb la closca dels cocos, combustible; amb la polpa, menjar per als xiquets; finalment, de les ametles del coco extrauen oli per a cuinar, per a lubricar o per a fer sabó, o bé se les mengen al natural.

Les quebradeiras s’han organitzat per a defensar-se dels terratinents que els furten les terres, les dediquen al monocultiu i els impedeixen el pas als cocoters.

D’aquest cas, Lurdes Arias extrau tot un seguit d’exemples gràfics per planificar una unitat didàctica en què els principis bàsics de la sostenibilitat i els reptes de la globalització es poden ensenyar des de les ciències socials.

En l’article següent, un professor valencià, Josep Ciscar, mostra com es pot ensenyar educació ambiental des de la geografia i al voltant, quasi exclusivament, de les experiències que proporciona el cultiu i el manteniment d’un hort escolar ecològic i d’un jardí mediterrani gestionats amb models de sostenibilitat. Tot això, a l’IES Joan Fuster de Bellreguard (la Safor).

Finalment, Ramón López Facal tanca el monogràfic amb una proposta didàctica feta des de les ciències socials, la geografia i la història. Comença analitzant el nou currículum LOE per tal d’esbrinar l’espai que dedica a l’educació mediambiental i a les possibilitats d’ensenyar-la de manera interdisciplinar i tenint en compte tant l’àrea de Ciències Naturals, com la de Socials i Geografia i Història. L’objectiu final hauria de ser un canvi de comportament en els actuals estudiants i futurs ciutadans de ple dret. Constata que l’estructuració d’objectius i continguts que fa el MEC no facilita “l’aproximació holística que la naturalesa del problema requeriria”. En el cas de la història, s’insereix en els blocs de continguts de tota la vida sense tenir en compte l’estudi històric dels problemes ambientals.

La proposta de López Facal se situa també en la “història ambiental”: altres societats abans que la nostra es van enfrontar a greus problemes mediambientals que el seu mateix sistema social i econòmic havia provocat. Els anasazi nord-americans, els grecs de l’Àtica, els habitants de l’illa de Pascua o els remots sumeris.1

L’article, i amb ell el monogràfic, es tanca amb una proposta didàctica per a tractar els problemes ambientals en l’assignatura de Geografia de tercer d’ESO.

Com haureu pogut constatar, l’últim número d’Íber resulta suggeridor per a tots aquells professionals de l’educació que vulguen tractar el tema de la sostenibilitat d’una manera interdisciplinar, ço és, “nova”, “antirutinària”, “incitant”. I què hi ha de l’àrea de Llengua i Literatura? S’hi pot implicar també en l’ensenyament de la sostenibilitat? Segur. Algun dia en parlarem.

Referències completes:

Íber. Didáctica de las Ciencias Sociales, Geografía e Historia (monogràfic “Desarrollo sustentable”), núm. 53 (juliol-agost-setembre, 2007), Editorial Graó.

  • Ramón López Facal: “Presentación de la monografía”
  • Rafael Prieto: “Dos mundos posibles”
  • Manuel González de Molina: “¿Puede hacer algo la historia por el medio ambiente? El quehacer historiográfico y las preocupaciones del presente”
  • Lurdes Arias: “Un movimiento de mujeres que luchan por la sostenibilidad.”
  • Josep Ciscar: “La sostenibilidad desde la perspectiva de una ciencia social. Abordar la educación ambiental desde la geografía”
  • Ramón López Facal: “Educar para un mundo sostenible”

  1. Vg. W. Crosby: Imperialismo ecológico: la expansión biológica en Europa: 900-1900, Crítica, Barcelona, 1988; J. Diamond: Armas, gérmenes y acero: la sociedad humana y sus destinos, Debate, Madrid, 1998; J. Diamon: Colapso, Debolsillo, Barcelona, 2007. [tornar]

Imprimir (pdf)

temes: Planeta ultralocal, Sostenibilitat
etiquetes:

Xumenera de l'antiga fábrica de borra de BanyeresFoto: Xumenera de l’antiga fàbrica de borra de Banyeres, a la vora del Vinalopó.

En El País del dissabte passat llegíem tres notícies esparses. Tres notícies separades per un grapat de pàgines i un suplement. Tres notícies que encaixen com les peces d’un puzzle i formen una notícia sencera.

Pàgina 29. Una plana completa. Es conten fil per randa les 80 mesures que el Consell de Ministres monògrafic del dia anterior havia pres per tal d’aturar el canvi climàtic. Els ecologistes (es llegia en el titular d’un requadre interior), “consideren que les mesures són insuficients per al repte del canvi climàtic”.

Pàgina 30. Continuació. Una altra plana completa. Titular: “A anys llum de Kyoto”. Ara es repassa l’incompliment clamorós dels acords de Kyoto per part de l’Estat espanyol. Des de 1997, a Espanya se la deixava poder augmentar un 15% les emissions de CO2. Segons els darrers informes, deu anys més tard, l’augment del CO2 emés ha arribat al 50%. Causes? Els governs del Partit Popular no van prendre mesures serioses, els del PSOE, des de 2004, tampoc. Encara que, apunten, del 2005 al 2006 les emissions contaminants han baixat d’un 52% a un 48%.

Seguim. Pàgina 58. Secció d’economia. Un requadre de tres columnes a mitja plana. S’hi informa del creixement de l’economia espanyola. Un 4% en el segon trimestre. És la taxa més alta des de 2001. Ha sigut una tendència constant “que dura ja més de 13 anys”, segons David Vegara, Secretari d’Estat d’Economia. Una taxa de creixement que quedaria lluny de la de Xina, que ha crescut a un ritme del 12%, però que se situa per damunt de la dels Estats Units i de la mitjana europea. Causes del creixement?

  • Els beneficis de l’entrada en la zona euro.
  • Tipus d’interés baix.
  • Immigració.
  • Fons europeus.
  • Inversió en infraestructures.
  • Millora de la indústria i dels serveis.

Seguim i acabem. Terra, suplement d’El País dedicat a temes mediambientals. Pàgina 2. Xina és el major emissor de CO2 del món, per davant dels Estats Units. Segons l’Agència d’Avaluació Mediambiental d’Holanda, les emissions de Xina van ser l’any passat de 6.200 tones, enfront de les 5.800 dels EUA. En tercer lloc se situa la Unió Europea d’abans de la darrera ampliació, amb unes 3.100 tones, la meitat que el campió del món en l’emissió de fumaguera nociva.

El puzzle pren forma quan relacionem creixement econòmic i contaminació atmosfèrica i ens adonem que qui més creix econòmicament és qui més embruta. Espanya, igual que Xina són països ineficaços des del punt de vista energètic. L’eficiència energètica es mesura creuant la taxa de creixement econòmic amb la taxa d’emissions. En el cas espanyol hi ha hagut un desfasament en els darrers 10 anys de prop del 45%.

No sóc economista, però potser algun lector ens pot fer més llum en aquestes qüestions:

1. ¿Què hauria passat si Espanya haguera crescut, no a un ritme d’entre el 3 i el 4%, sinó a un altre proper al 12% xinés? ¿Quines haurien estat les seues emissions de CO2?

2. Dels factors que han ajudat a mantenir la taxa espanyola de creixement, ¿quins han suposat un augment de les emissions contaminants?

3. ¿Es pot créixer i al mateix temps reduir les emissions de diòxid de carboni? Els optimistes a ultrança creuen que sí.

Enllaços interessants:

tema: Planeta ultralocal
etiquetes:


N’informava l’Abc fa dos dissabtes: el divendres anterior el Museu Central de l’Exèrcit Rus havia celebrat el 60é aniversari de la invenció del kalàixnikov, nom amb que es coneix el fusell d’assalt rus AK-47. La notícia, a la contraportada, la il·lustrava la fotografia d’un exultant i quasi perenne Mikhaïl Kalàixnikov abraçat al seu invent. Kalàixnikov és el general de 87 anys que es va posar a inventar aquesta arma tan eficaç el 1941, després d’haver vist morir uns companys que van quedar inermes davant l’exèrcit alemany en banyar-se-los les metralladores que portaven. Tant es va aplicar l’oficial rus, que el 1949 l’Exèrcit Roig ja disposava dels seus flamants AK-47. El camarada Kalàixnikov és ara un pacífic militar retirat que fabrica, per matar -només- el temps, escopetes de caça. L’invent el va fer mereixedor de dues estreles d’or d’Heroi de la Unió Soviètica.

L’AK-47 passa per ser el fusell d’assalt més eficient del món, és capaç de disparar 600 bales en un minut, pot funcionar encara que s’haja banyat o enfangat. Consta de nou peces que encaixen al mil·límetre. De l’AK-47, que costa uns 200 euros, se n’han fabricat més de 100 milions d’unitats. En el temps que portes llegint aquest article, un grapat de persones hauran caigut sota les bales d’un kalàixnikov a qualsevol lloc del planeta, perquè ha sigut el protagonista de qualsevol conflicte armat que haja cremat al món des que es va inventar. A Àfrica es pot comprar a qualsevol cantonada per uns 30 euros. Amb ell es maten els nens soldat, amb AK-47 atrotinats amb els carregadors enganxats amb cinta aïllant que els senyors de la guerra els donen només que tinguen la força de sostenir-los. Conta Kapuściński al seu Èben que els xiquets combaten entre si tan a prop com si es cantalejaren i que els fusells, disparats a una distància tan curta, els deixen els cossos capolats.

Jennifer Green i Amin Tarzi parlen, en un informe sobre la proliferació sense control d’armes lleugeres al món i la influència que aquest fet té en les dones que pateixen els conflictes armats, de “cultura del kalàixnikov” per a referir-se a la instauració en un país de l’estat de guerra permanent, amb la violència de les bales convertida en l’escenari quotidià en què discorren les seues vides. Parlen d’Afganistan, poden parlar també de Palestina, o del Congo i, és clar, també d’Irak.

Amnistia Internacional, juntament amb altres organismes internacionals, ha engegat una campanya contra els kalàixnikov descontrolats. Hi dóna suport, ironies del món nostre, el general Kalàixnikov, el camarada venerat, l’heroi llorejat, l’inventor d’aquest giny del dimoni.

Enllaços relacionats: