13.07.2007
Diàleg amb el meu fill de dos anys:
-Mira, Benet, mira les serres. Mira, aquella és la serra dels Molins.
-Papa, papa, i el martell?
cròniques ultralocals
Diàleg amb el meu fill de dos anys:
21.06.2007
Acabat el rock sinistre, esgotat el techno-pop, liquidat el pop anglés, saldat l’últim disc de Golpes Bajos, introbable aquell LP de Comité Cisne, La Mode, pura arqueologia, disolt en àcid sulfúric Aviador Dro, esgolats els vuitanta, ens endinsàvem pels noranta. Encara calfaven les fogueres del Golf Pèrsic, la SIDA venia damunt d’un cavall esquelètic, l’esquerra majoritària es preparava a morir d’una fartonada després de la festorra. Sonaven, llavors, el platerets rítmics, el guitarreig exsangüe, les cadències fatigades. Una veu que arrossega els peus amb les mans a les butxaques. O so garatge destemprat, la persiana alçant-se i abaixant-se a velocitat desaforada, vocals al límit de l’esguell, amplificadors que esclatarien però no ho fan. Camises de pelfa quadriculades i serrells als ulls. Era el Con Ocho o el Patio, quan aguardàvem l’alba acariciant la gola llarga d’una Bud o sil·labejant un bourbon fumat que feien el mateix gust que podia començar a fer també la vida.
That’s me in the corner.
That’s me in the spotlight,
Losing my religion,
Trying to keep up with you.
REM, “Losing my religion”, Out of Time (1991)
03.06.2007
La Torre ha emmudit.
Falcitges fan garbes d’aire
amb falçons de plomes.
Una jàssina cruix.
La màquina
torna a rodar.
Una dent encaixa
en la contrària.
Baixada imperceptible
del contrapés.
Els pins de la Solana,
la torratxa dels Catalans,
trenta-nou falciots
i catorze antenes
donen voltes
en la pila del temps.
Remolí d’albercocs madurs,
blaus sullats
i cotó-en-rama antic.
La pila es buida
sense remei.
05.05.2007
El vam vore un dissabte a la porta de les escoles. No era d’aquí. La mirada se li havia extraviat. Una cridadissa de zagalets escarransits. Un vol d’orenetes i la xerrameca d’uns teuladins. L’esclafit d’un regle en el palmell. El clarió que arrapa la pissarra en un esgarip esmolat. Pols a les sabates i una crosta de sang. Ploma, tinter i secant. El rés obligat. Un calbot. Firmes. A cubrirse. Numerarse. Un crucifix i José Antonio en blanc i negre. El Cara al sol i un capó. La manegada del garrot que pica l’escampilla. Va? Tira! Pedretes que es claven als genolls pelats i no fan mal. No es val a esquite. Gua a morir. Vam passar per la seua vora, entre la barana i la porta. Es va fer a un costat, tímid, encara ensonyat. Escoltà la parla familiar i s’estovà: la calor del braser li pujà per les cames. Somrigué, els ulls humits. Jo també venia a esta escola, digué.
23.04.2007
Una dona travessa una autovia amb un ramell de flors, passa els dos carrils, salta l’empara de la mitjana i s’endinsa pels baladres. Vol enganxar el ram i, mentre ho fa, s’engega el record i, amb ell, la narració. Un ram de flors és el títol d’aquest conte de Joaquim Gonzàlez Caturla publicat al recull col·lectiu Escriure el País. Aquesta imatge suggeridora i inquietat de la dona que desafia el trànsit embogit i indiferent, obri i tanca el relat d’una vida. Com altres vides arranades o trencades que s’amaguen darrere de cadascuna d’aquestes ofrenes florals que sorgeixen sobtadament en una vorada de carretera.
Aquestes vacances he rodat per carreteres murcianes i manxegues i també, aquí i allà, s’apareixien aquestes fites funeràries. En un voral, agarrades a una barrera, al costat d’un molló, un ram de flors, flors fresques, ja pansides, o definitivament mortes. De vegades en un gerro, altres voltes dins d’una botella de plàstic o, sintètiques, abraçades a un arbre, quasi eternes. Un recordatori, un senyal de dol, just en el punt en què l’ànima abandonà el cos.
A Monòver també hi ha un d’aquests memorials. Es troba en la cantonada del camp de futbol, enfront del camí de l’Escorxador. Un ram de flors i una placa de marbre. Tal vegada invisibles ja per als autòctons, no per a qui un any darrere de l’altre, canvia el ramell… durant 48 anys! “Aquí falleció en accidente Salvador Bailén Beltrán el 11-10-1959.” La placa s’ha trencat per una vora, ha superat les remodelacions que ha patit la paret on la van clavar un dia. Sempre he sabut que hi era. Ara l’he vista.
Al fotògraf Diego Caballo també el va impressionar aquest ritual. Tant, que es va dedicar durant tres anys a buscar aquestes ofrenes i a retratar-les. El resultat del seu treball és “Flores en el arcén”, una exposició de trenta fotografies en blanc i negre disparades en diferents punts quilomètrics. L’últim d’aquests punts, el punt i final, va ser el marge de la carretera on va morir el seu fill de 29 anys.
Extres:
“Flores en la carretera, “ per Sebastián Díaz, publicat a Al margen.net. Revista de Literatura (maig, 2004)
-
El temps
Versions
-
