Hui els carrers de Monòver s’han omplit de cavallets i de pintors pleinairistes. Situats en angles triats amb cura, enquadrant edificis i perspectives, edificis i perspectives quasi sempre malmesos o simplement asclats, inexistents, esdevinguts solars o enderrocs anunciats. El motiu era el certamen de pintura ràpida que ha organitzat la Mancomunitat.

Prop de casa, tres pintores s’apressaven a portar al llenç amb rapidesa i traça una imatge monovera en un termini d’unes hores. Una de les pintores encara -a ple sol- i, des de l’entrada del jardí de la Malva, la riba del Xullo i la Torre; l’altra, des del cantó del carrer Salamanca, davant el solar de la casa de Pita (una altra difunta), enfila el casalot dels Catalans; una altra encara des d’una ombra més acollidora, al davant de la la tendeta de Reme s’entreté a esbossar la torre de la casa pairal dels Catalans amb l’estol de merles, tords aveïnats, teuladins i facitges, sense deixar fora de camp els solars de la casa de don Pasqual Carrasco (adéu!) i la del cantó de Fonament i Sant Antoni (bon brancal de pedra tenia la porta, vés a buscar-lo).

Aquestes artistes que, amanyagant el pinzell,  s’afanyaven a recollir els pocs enquadraments que encara fan imaginar el que havia sigut, tornen la pintura al seu propòsit originari, arrabassat per la fotografia. El safari pictòric d’aquestes pintores “de ple aire” és com el fotogràfic, però amb un tempo infinitament més parsimoniós. El seu treball les agermana amb els retratistes de carrer i els paisatgistes decimonònics dels tubs, els pinzells, la paleta i el cavallet i els pintorreporters com el Casas del garrot vil , la processó del Corpus o la càrrega.

Ja ho havíem constatat en aquestes pàgines quan parlàvem dels pintors de la natura i del treball de Lluís Sogorb, també ells fan safaris (com el de Càceres). Curiós: la pintura sembla voler arrabassar a la fotografia l’espai perdut en els darrers cent cinquanta anys, mentre furga entre les restes urbanístiques el reflex remot d’un passat demolit. Un realisme passadista i elegíac. Ara sí que l’avantguarda és morta. Visca!

Enllaços relacionats:

• El Caballete.com

Foto: Serra de Beties

Per si algú no se’n recordava, aquesta notícia i aquesta altra demostren que no és igual una que cinc-centes i que no són el mateix tres-cents que tres milions de metres quadrats de serra protegida. Ja ho diu el regidor Molina: “Es increíble que este tipo de cosas puedan producirse hoy en día en terrenos forestales…”

Per una volta, estic completament d’acord amb ell, però més increïble que “un refugio con fosa séptica, acceso hormigonado en pendiente, barbacoa e incluso toma de luz” em semblen els 2800 habitatges, el camp de golf de 18 forats (o 55 hectàrees), la depuradora i la subestació elèctrica que deixaran fer al Secanet (bressol de l’onque Canyís). Deu ser que la incredulitat del senyor Molina és inversament proporcional a la quantitat de cases construïdes.

Enllaços relacionats:

• Sobre el PAI dels transplantats (Beties). (diari Información)
• “De Beties al cielo”, article de Rafa Jover. (diari Información)
• Crònica del ple municipal que aprova la desprotecció de part de Beties a MonovarDigital (web governamenal)
• Crònica del ple municipal que aprova el PAI del Secanet a Charramonover (web opositora)

+gran

La de la foto, senyors governants, és la “ciutat social” que els reclama:

• centre de salut
• guarderia
• escoles
• institut
• biblioteca pública
• arxiu històric
• neteja pública
• formació permanent per a adults
• participació ciutadana
• llibertat d’expressió
• atenció a persones dependents
• honestedat
• veracitat
• ciutat dels infants
• sostenibilitat
• sorolls
• carrers per a vianants
• parcs públics
• defensa de la llengua
• promoció de la cultura
• reviscolament dels barris
• recuperació del centre històric
• protecció del patrimoni
• defensa del comerç local
• foment d’un desenvolupament econòmic no destructiu fet a partir de les forces productives autòctones
• foment de la bona convivència entre els veïns
• (…)

Afegiu, lectors, tot el que falte.

També voldria encetar àlbums d’altres cases desaparegudes, com la de Pere Pita, a la plaça de la Malva, unes de les últimes a caure. Ja tenim publicada una col·lecció sobre la casa pairal dels Pérez, al carrer Sant Josep, de la qual ja no queda pràcticament ni rastre, i de la casa del pont de Ferro, amb text i fotos de María Luisa Román.

Conten les cròniques apòcrifes que, mentre derrocaven la casa que hi havia en el solar de la fotografia (el 117 del carrer Major), una colla d’avantguardistes retrospectius vessava llàgrimes de ràbia i de dolor damunt els enderrocs. Adéu, escala. Adéu, frescos. Adéu estucats. Adéu, marbres, sòcols i mosaics.

És cert que el buit deixat per tan emblemàtic edifici, el reomplirà un altre i que el solar arrasat serà una visió fugissera. Es consolaran els amants de les velles glòries edilícies pensant que s’han lliurat de contemplar la caiguda lenta, imparable i depriment d’aquesta casa pairal, esdevinguda ja, casalot decrèpit i improvisada tanca electoral en unes eleccions municipals.

Recordaran entre singlots els amics de les casotes abandonades, la sort de la casa de Donya Carmela, que va vore com un camió li arrabassava un balcó i va tenir la fortuna que es fera justícia i es reimplantara tal qual. Mes, poc va durar l’alegria dels amics dels casots, quan la mateixa parròquia se la va vendre i, en un tres i no res van volar el balcó restaurat i tots els altres, els pilars de pedra cisellada i els remats delicadament treballats. Ripio tot, polseguera, i prou.

Però no a tot arreu van les coses d’aquesta manera. Reflexionem a partir de les següents dades sobre construcció, rehabilitació (i abandonament):

Europa del Nord:

• obra nova: 50%
• rehabilitació: 50%

Conca Mediterrània:

• obra nova: 80%
• rehabilitació: 20% (Font: El País)

Immobles buits a l’estat espanyol el juliol de 2007: 3 milions (Dades del PFAG, Programa de Fomento del Alquiler Garantizado) (Avui, 15-7-2007)

Enllaços relacionats:

• La casa de Donya Carmela en estat de màxima esplendor (Autors i Personatges de Monòver)
• Agustí Fancelli: “Conservarás la casa del padre”, crònica de la trobada d’arquitectes del programa europeu RehabiMed (El País, 14-7-2007).
• Euromed Heritage (programa europeu de protecció del patrimoni dels països mediterranis)

Diu que han revisat les altures de la zona de la Torre, fet que havíem denunciat des d’aquestes pàgines:

No obstante, se han revisado las alturas en algunos entornos, com es el caso de la zona referente a la Torre, en el que se han bajado las alturas propuestas.

Cal recordar que es tractava (com podeu vore en el detall del plànol que reproduïm) de passar de planta baixa i una altura més cambra a planta baixa més dos altures, més àtic. Efectivament, a continuació, els redactors del PGOU, no volen baixar del burro i pretenen justificar l’augment de l’alçària de les cases de la zona antiga que proposen (continua del fragment anterior):

Sin embargo, permitir un ático en el casco antiguo no supone aumento de volumen ya que lo único que se pretende con esta medida es legalizar el uso vívidero [sic] de la baja-cubierta, uso que se ha venido dando de forma tradicional en el casco antiguo de Monóvar.

La “baja-cubierta” vol dir la “cambra”, “cambreta” o “porxi”, segons la tipologia de la casa. És a dir, aquell espai situat davall de les motlades que servia per a tenir uns cabassos, un alforí o dos, alguns rastres d’alls i cebes, un canyís de tomates o de figues seques, melons d’olor, o per a posar algun colomer o unes gallines. Perfecta la proposta, una altura més i en la cambreta et fas un àtic vividero, reculat, això sí, que no sobreïsca massa. I tot –Oh, miracle!–, sense fer més volum.

A cotinuació teniu una mostra de dos àtics del carrer Colomer:

Detalls del plànol del PGOU (2006) per al centre històric:

• Carrer Poveda
• De Santa Bàrbera al carrer Poveda
• La Torre

Entrades anteriors sobre aquest tema:

• Salvem el centre històric (I)
• Salvem el centre històric (i II)
• Ens cau el poble
• Tots els articles sobre el PGOU

Arriben i… obrin el carrer. Arriben i… claven un cable per tota la frontera de ta casa. Arriben i… tallen un carrer. Quan demanes explicacions, el peó de la subsubcontracta no sap res. És ONO, o Pedro por su casa. Els han donat carta blanca i allà van… Ni una explicació ni una disculpa, ni… ni un sol policia municipal, ni un sol empleat de l’ajuntament. Res.

Hi ha exemple més clar del que representa el ciutadà per a qui ens governa? Res. A destra i a sinistra, de participació ciutadana no en volen saber res. Arriben i els donen les claus de casa, de la teua i de la meua. Què vols? Un PAI? Aquí el tens. Cabrejar Cablejar el poble? Tu mateix.

En aquest principi es basa el projecte de la Ciutat dels Infants que comentàvem en una entrada de fa un any. L’Ajuntament de Roma es va adherir al projecte fa 6 anys i, des d’aleshores es compta amb la col·laboració dels infants romans. Com afirma Tonucci, l’alcalde no pretén d’acontentar els infants, sinó d’«utilitzar-los» per tal de conéixer la veu dels diferents, d’aquells que viuen la ciutat d’una altra manera; els propietaris del pensament “no adult, no fort, no productiu”. Són aquells que no travessen la ciutat de punta a punta, els que no tenen pressa, els que no condueixen, els que van a peu i ho volen fer a gust i segurs, els que volen jugar i necessiten llocs per a fer-ho. Són, a la vegada, l’oposició: demanen espais públics, estan contra la plaga automobilística, els agradaria viure en una ciutat neta i sense barreres.

Els infants són indicadors urbans. Em convencia quan, passant per la Plaza del Zapatero, a Elda, la veia sobreeixint de xiquets jugant. Una plaça una mica dura, granítica tal vegada, però tanmateix útil per a jugar en un centre atapeït d’edificis i cotxes. Una plaça arrabassada a l’especulació immobiliària en uns anys -els primers vuitanta-, en què encara s’expropiava per a construir espais públics. Quan encara els camps de golf no havien esdevingut per llei, d’interés social.¹

Frato, l’alter ego dibuixant de Francesco Tonucci, veu la relació entre els alcaldes i els ciutadans més menuts tenyida de malfiances mútues:

Entrades relacionades:

• Ciutats educadores
• El poble que jo vull
• De l’homo erectus al puer sedens
• La ciutat dels infants

1. L’article 11: “Execució del sòl en camps de golf de titularitat pública”, diu:
   

   1. Els sòls que tinguen caracter dotacional conforme a allò que determina l’article 9.1 d’esta llei, podran ser obtinguts per l’administració mitjançant expropiació o per cessió gratuïta quan estiguen integrats en un sector o adscrits a un o més sectors de sòl urbanitzable.

   A este efecte, l’aprovació dels plans que continguen esta previsió portarà implícita la declaració d’utilitat pública i interés social, la necessitat d’ocupació i la declaració d’urgència d’esta, a l’efecte expropiatori, dels béns i drets necessaris per a la seua implantació.

   [tornar]

Si no en vau tenir prou amb els vídeos que vam penjar aquell dia, podeu observar la crònica personal de María Luisa Román sobre la destrossa del litoral mallorquí. En les fotos que ens ha enviat, es pot vore la platja de ses Illetes l’any 1967, quan hi va estar durant el seu viatge de noces i ara, el 2007, que hi ha tornat.

Enllaços:

• Notícia a l’Avui (18-3-2007)
• Notícia al Diari de Balears (18-3-2007)

A continuació teniu les dues parts del video realitzat per a la plataforma “Salvem Mallorca” impulsada pel GOB (Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa) i altres associacions balears. El realitzador ha estat Miquel A. Dora i el muntatge s’ha fet amb imatges del mateix M.A.Dora, Toni Muñoz, Andrés Barquier, Biel Perelló i la Plataforma. Les escenes, amics valencians, vos resultaran massa familiars.

Enllaços:

• Plataforma “Salvem Mallorca”
• Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa (GOB)
• Manifest de la manifestació (pdf)
• Web de fotografies de la natura en defensa de Mallorca de Miquel A. Dora