El taronger se’m mostra descompost en una quadrícula verda que fragmenta la seua verdor lluenta. Fulles encreuades. La merla voldria ser rossinyol.

És més densa la vesprada en aquest dia festiu fet d’absències imprevistes i doloroses. Un Sant Josep humit, bromós, que em trasllada a d’altres. Eixamorada d’enyor la pensa s’envola.

Primer quadre. Una rebotiga del carrer Bouero, darrere del taulell d’una vella tenda de comestibles, la tenda que va ser de Barbereta i que ara és de Remediet, sa mare de Pepín, s’agüela de Jose. És la vespra i la família frig els bunyols al costat de la foraca. Hi regna una joia humil, feta d’escalfors antigues, de ritus tribals, d’aromes esfumats.

Segon quadre. Tenim tretze anys. Hi ha una eufòria nova, inèdita, primerenca en el nostre pas apressat mentres anem a casa de Jose, on menjarem bunyols de carabassa que ha fet Carmencita, sa mare, la dona de Pepín.

La merla a males penes modula la seua flauta fosca. Els núvols passen baixos, espessos, grisos. La terra exhala un alé fred.

L’instant s’atura en la punta d’aquesta fulla que tremola dins un quadre repetit.

El divendres 25 de gener, a les 20 hores, es presentarà al Casal Jaume I de Monòver el llibre Els valencians d’Algèria (1830-1962). Memòria i patrimoni d’una comunitat emigrada.

L’acte el presentarà Maribel Guardiola, professora de la Universitat d’Alacant, i comptarà amb la presència dels autors, Ángela Menages i Joan-Lluís Monjo.

Els valencians d’Algèria és el resultat d’un exhaustiu treball d’investigació de caràcter transdisciplinar, que conté informació històrica, sociològica, lingüística i antropològica al voltant de l’emigració a Algèria i que va guanyar el VIII Premi Bernat Capó de Cultura Popular corresponent a l’any 2007, atorgat per Edicions del Bullent.

Àngela Rosa Menages Menages (Hussein-Dey (Alger), 1957). És llicenciada en Filologia Romànica i en Filologia Catalana. Treballa a l’IES la Malladeta de la Vila Joiosa com a professora de valencià.

Joan Lluís Monjo Mascaró (Tàrbena (Marina Baixa), 1968) és llicenciat en Filologia Clàssica, Filologia Catalana i Filologia Occitana. Actualment exerceix de professor d’ensenyament secundari a l’IES Mutxamel. S’ha dedicat a la investigació de la cultura popular, la dialectologia catalana i la història moderna; ha publicat diversos articles editats en revistes especialitzades; i és coautor de tres llibres. Forma part del grup de recerca de la cultura popular “Grup Alacant” i de l’equip redactor de la Revista Valenciana de Folklore.

Centro de Estudios y Archivo Histórico Municipal “Alberto Sols” (Saix) map – Tagzania

Més detalls de l’obra…

Per sant Joan bacores,

verdes o madures,

bacores segures.

La celebració del solstici d’estiu és una de les tradicions més antigues i més esteses de la nostra civilització. Actualment es manté encara com una festa plena de simbolismes i costums que evoquen temps ancestrals. El solstici estival té un paral·lelisme evident amb el de l’hivern: tots dos coincideixen amb el naixement de Jesús i del seu cosí sant Joan. Les dues celebracions tenen, doncs, una gran càrrega màgica i simbòlica.

La nit de sant Joan, a partir de mitjanit, tot es carrega d’una força especial: les herbes adquireixen propietats noves, el foc i l’aigua actuen com a agents purificadors, es resolen dubtes amorosos…

L’any 1997 vam entrevistar Remedios Guardiola, la Solanera, que aleshores tenia 77 anys i ens va explicar algunes de les tradicions que ella havia viscut a Monòver al voltant d’aquesta festa. Malauradament gairebé totes elles han quedat en el record.

La vespra de sant Joan quan tocava la campaneta de santa Bàrbera (a les 7 de la vesprada) els jóvens començaven a preparar les fogueres en els cantons. Aquest dia s’aprofitava per a fer neteja a casa: cartons, cadires velles, estores… tot el que feia nosa era bon combustible per a les fogueres. De nit les encenien i aprofitaven per cantar, fer rogles al voltant del foc i saltar per damunt les flames.

En acabar, les zagales es reunien en les cases i feien rituals per endevinar si es casarien o no i amb qui ho farien. Una de les proves era la del sedàs que consistia a posar una safa d’aigua i un sedàs agafat en una fusta. Si aquest rodava volia dir que la xica es casaria i en el cas contrari que es quedaria fadrina.

En una altra de les proves les jóvens trencaven un ou en un got, el deixaven i apareixia un vaixell, amb tots els fils i les veles. N’hi havia alguna que trencava dos ous, els menejava en el dit i se li apareixia la cara del que es casaria amb ella. A propòsit d’açò es cantava aquesta cançó:

En la nit de sant Joan

les dones per a provar-ho

trenquen un ou en un got

i se’ls apareix un barco.

Ha-hi d’ella que en trenca dos

i es meneja en el dit

i se li apareix un home

que ha de ser el seu marit.

Ester Limorti

Per sant Joan bacores,

verdes o madures,

bacores segures.

La celebració del solstici d’estiu és una de les tradicions més antigues i més esteses de la nostra civilització. Actualment es manté encara com una festa plena de simbolismes i costums que evoquen temps ancestrals. El solstici estival té un paral·lelisme evident amb el de l’hivern: tots dos coincideixen amb el naixement de Jesús i del seu cosí sant Joan. Les dues celebracions tenen, doncs, una gran càrrega màgica i simbòlica.

La nit de sant Joan, a partir de mitjanit, tot es carrega d’una força especial: les herbes adquireixen propietats noves, el foc i l’aigua actuen com a agents purificadors, es resolen dubtes amorosos…

L’any 1997 vam entrevistar Remedios Guardiola, la Solanera, que aleshores tenia 77 anys i ens va explicar algunes de les tradicions que ella havia viscut a Monòver al voltant d’aquesta festa. Malauradament gairebé totes elles han quedat en el record.

La vespra de sant Joan quan tocava la campaneta de santa Bàrbera (a les 7 de la vesprada) els jóvens començaven a preparar les fogueres en els cantons. Aquest dia s’aprofitava per a fer neteja a casa: cartons, cadires velles, estores… tot el que feia nosa era bon combustible per a les fogueres. De nit les encenien i aprofitaven per cantar, fer rogles al voltant del foc i saltar per damunt les flames.

En acabar, les zagales es reunien en les cases i feien rituals per endevinar si es casarien o no i amb qui ho farien. Una de les proves era la del sedàs que consistia a posar una safa d’aigua i un sedàs agafat en una fusta. Si aquest rodava volia dir que la xica es casaria i en el cas contrari que es quedaria fadrina.

En una altra de les proves les jóvens trencaven un ou en un got, el deixaven i apareixia un vaixell, amb tots els fils i les veles. N’hi havia alguna que trencava dos ous, els menejava en el dit i se li apareixia la cara del que es casaria amb ella. A propòsit d’açò es cantava aquesta cançó:

En la nit de sant Joan

les dones per a provar-ho

trenquen un ou en un got

i se’ls apareix un barco.

Ha-hi d’ella que en trenca dos

i es meneja en el dit

i se li apareix un home

que ha de ser el seu marit.

Ester Limorti

Forn Cultural (Petrer-Les Valls del Vinalopó) map – Tagzania

Enllaços relacionats:

• Es publica el número 8 de la Revista del Vinalopó
• Presentació del número 9 de la Revista del Vinalopó
• El CEL publica un volum d’estudis sobre la festa dels Moros i Cristians al Vinalopó
• Catàleg de publicacions del CEL (pdf)

El dia de Sant Pasqual i els següents els pelegrins del tot el Vinalopó, l’Alacantí i el Baix Segura acudeixen a l’ermita de la Mare de Déu de Loreto, i a la cova del sant, situats al lloragaret de Montfort conegut com Orito (deformació popular de Loreto). En aquest lloc acudia el sant a pasturar el ramat que cuidava i hi va entrar en contacte amb els frares franciscans que hi construïen un convent per a l’orde. El 1564 es fa franciscà. Va morir a Vila-real el 1592. La seua vida la podeu llegir aquí, contada pel frare franciscà Julio Picó a partir de les notes autobiogràfiques que va deixar escrites el sant i que han tingut una transmissió atzarosa.

El pelegrinatge secular a Orito servia perquè els pelegrins feren vots davant el sant per demanar la seua intercessió i li portaren els exvots si la gràcia s’havia complit. Era també, com tot romiatge, una excusa per a l’esbarjo: dinar en el camp, passejar per la fira i festejar les parelles (segons el testimoni de Canyís en un escrit d’«El Pueblo» de Joaquim Amo, a principis de segle, on es descriu com els promesos aprofitaven el trontoll de carro per a arrimar-se).

La imatge de la Mare de Déu de Orito (o Loreto) es va trobar, segons la llegenda, el 1555 en aquell lloc. De la mateixa manera com es fa a Loreto (les Marques, Itàlia), la imatge pelegrinava per les parròquies properes durant tot l’any. Monòver també gaudia d’aquell privilegi ara perdut. Sabem per un treball de Baltasar Palicio¹ que al segle XVIII a Monòver hi havia un carrer dedicat a Santa Maria de Loreto per la zona de la Forca. Si algun lector té més informació sobre aquesta qüestió o sobre d’altres d’aquesta entrada pot il·lustrar-nos afegint un comentari.

A Monòver, aquest dia, colles de xiquets treien a passejar un Sant Pasqualet damunt d’unes andes minúscules ornades de flors i ciris. La patuleia dels manyacos anava casa per casa demanant almoina mentre cantava aquesta cançó:

San Pascual bendito,
San Pascual Bailón,
santo milagroso,
santo del Señor [...]

Aquesta tradició perduda la va rememorar Paco Corbí amb la gràcia i la sensibilitat que el caracteritzen, en un article del darrer Programa de Festes: el podeu llegir aquí (pdf), per gentilesa de l’autor.

1. “El desenvolupament urbà de Monòver durant el segle XVIII”, Programa de Festes 2001, Ajuntament de Monòver, pàg. 56-62. [tornar]

Entrades relacionades:

• Comença “Ja en tenim prou”
• “Ja en tenim prou”, un nou front audiovisual anti-PP
• “Adéu PP”, diu el Bloc Nacionalista