Crònica de Pere el Cerimoniós

Quan vaig saber que el grup socialista a l’Ajuntament de Monòver havia presentat la candidatura de Paco Corbí per al lloc de cronista local, em vaig alegrar i em vaig preocupar.

Durant el cap de setmana la preocupació va anar guanyant el terreny a l’alegria i, hui, quan he sabut que la regidora de cultura del PP proposava el nom de Marcial Poveda, la preocupació ha desplaçat qualsevol altre sentiment.

No és que em preocupe que un siga el cronista i l’altre no, és un altra cosa, vegem…

Em preocupava que les coses s’hagueren fet bé. Pensava si a Paco l’haurien avisat abans (a hores d’ara ignore si ho havien fet o no); desitjava que la seua candidatura l’hagueren consensuat entre bambolines tots els grups polítics (que és com, en els llocs civilitzats es fan aquestes coses); i que la presentació pel registre fóra un mer formalisme burocràctic abans de portar el nom de Paco al ple.

Però, no, tenia raó de preocupar-me. Tot indica que uns i altres han estat incapaços de posar-se d’acord abans i que Paco i Marcial serviran de munició per a tirar-se amb fona.

Si, penosa i lamentable és aquesta actitud quan toca assumptes administratius d’interés general, molt més ho és quan està pel mig la imatge pública de les persones.

La figura del cronista oficial necessita al nostre poble una llavada de cara. No ha de ser un càrrec honorífic destinat a cantar les glòries pretèrites del terròs, el cronista oficial ha d’esdevenir un conseller del govern de torn (i de l’oposició si cal),  ha de dinamitzar els estudis locals, ha de fer també la crònica del nostre temps, del dia a dia del nostre poble, quan calga ha de ser una veu crítica i ha de defensar el patrimoni històric monover (el mort i el viu) encara que li coste el càrrec.

El cronista no pot ser una figura del betlem municipal, com els “maceros” o els “armats”, ni una peça de l’atrezzo franquista, amb el bigot retalladet, la prosa florida i la sintaxi arnada. El cronista, a més, ha de tenir un currículum d’investigador local solvent i ha de dominar les llengües oficials.

A la Web només he trobat una guia, el Estatuto General del Cronista Oficial de los Municipios de Canarias [PDF] que m’ha semblat un bon punt de partida i del qual em permet citar tres articles encara que siga tard:

Segunda: La Crónica local

La Crónica local es la narración objetiva de los hechos pasados y presentes que por su trascendencia e interés deban registrarse en la historia de la localidad. Se justifica mediante la integración de la investigación, conservación, análisis y divulgación del pasado histórico, al tiempo que recoge sucesos contemporáneos para fijarlos y transmitirlos a la posteridad. Tiene como objetivo primordial el de fijar y conservar para el futuro todos los hechos del pasado o del presente que sean de interés para una entidad local determinada.

Tercera. Perfil del Cronista Oficial

El Cronista Oficial es una Institución estrechamente vinculada a su municipio, de tal manera que la persona que desempeñe el cargo ha de conocer la historia, la geografía, la población, la economía, las costumbres y tradiciones de su localidad, así como el patrimonio cultural (histórico, artístico y medioambiental), las fuentes documentales y archivos locales.
Asimismo, debe poseer una formación humanística y académica suficientemente reconocidas y que signifiquen una garantía para el desempeño objetivo de sus funciones y actividades.

Cuarta. Nombramiento

El nombramiento de Cronista Oficial es vitalicio y de carácter honorífico, y se realiza por Acuerdo Plenario de la Corporación. A tal efecto debe tramitarse un expediente en el que conste toda la información pertinente relativa a la personalidad y función del Cronista Oficial, y que se ha de recabar de centros e instituciones culturales, así como de otros organismos que guarden afinidad con las tareas y actividades de los Cronistas Oficiales.
Se consideran méritos primordiales para el nombramiento de Cronista Oficial todos aquellos   estrechamente relacionados con el perfil recogido en la Base Tercera del presente Estatuto. Además, se valoran como méritos la realización de trabajos, investigaciones, publicaciones, conferencias, escritos de divulgación sobre temas que conformen la identidad colectiva de la localidad.

“La Sagrada Família”, Marc Chagall (1975-1976). Oli sobre llenç

Hui òbric El País (el periódico global en español), em trobe a la pàgina 36 la notícia de la troballa d’unes il·lustracions de Marc Chagall per a les faules de La Fontaine i un raig de claror il·lumina la cuina aquest matí grisós, humit i molsós de Sant Esteve.

Aquestes il·lustracions del pintor bielorús trasplantat a París van ser el resultat d’una comanda de l’editor i galerista Ambroise Vollard (exhibidor de Gauguin i de Picasso) i acolorixen l’edició en paper del diari madrileny amb les seues taques de colors i els perfils gruixuts de les seues figures d’animals.

De Chagall m’ha agradat sempre aquesta visió volgudament i rotundament infantil: parelles volant pel cel de París agafadetes de la mà, vaques grasses, boludes i capgirades que suren per damunt de les teulades del seu poble nadiu, Vitebsk, com uns globus escapats de la mà d’un infant, violinistes tocant suspesos per l’aire, pinzellades amples, acolorides i espesses…

Chagall (batejat com Mark Zakharovich Shagal), jueu bielorús, nascut a Vitebsk (Ві́цебск) l’any 1887, se’n va anar a París el 1910 seguint el rastre de Cézanne i Matisse. En esclatar la Gran Guerra, va tornar al seu poble i viu en directe la Revolució Russa. El 1919 funda l’acadèmia de pintura de Vitebsk. El 1923 és de nou a París i, entre els anys 1927 i 1926, il·lustra les faules de La Fontaine. El 1931 el visita el poeta (i llavors pintor) espanyol Rafael Alberti, que troba la casa parisenca de Chagall, (com els seus quadres) plena de vaques, vaca ell mateix:

Las vacas de Chagall, llenas de humanidad y sabiduría, por saber del cielo, de la luna y de las estrellas, porque han descendido por las vertientes luminosas u oscuras, verdes o secas de nuestra alma, porque no ignoran lo que tiembla en el Norte, en el Sur, en el Este y en el Oeste, porque nos hablan en el sueño con una tristeza cabeceante de barca abandonada [...] merecen nuestros respetos.

El 1941 fuig dels nazis que de segur l’haurien exterminat i troba acollida als Estats Units. L’any 1948 va a parar a Sant Pau de Vença, prop de Niça. Va morir el 1982, als 97 anys.

Marc Chagall va viure sempre al seu poble bielorús de Vitebsk. Bielorús i jueu. Poc va quedar d’aquell racó de món després de la guerra mundial. Chagall hi va viure sempre en el seu art. Vitebsk  és un referent que l’acompanyarà fins a la fi, des del principi al final d’una vida quasi centenària.

El 1911 pinta el quadre: “El meu poble i jo” i seixanta-quatre anys més tard, entre el 1975 i 1976, la sagrada família que il·lustra aquesta entrada. Si cliqueu damunt de la imatge voreu amb més detall la vaca voladora, el bon Josep i la Mare de Déu amb el xic al braç, suspesos en l’aire i vestits de llauradors; i, a terra, les cases de fusta i un músic que passa pel carrer tocant una cançó de Nadal. Com per a Joan Miró el seu mas o per a Dalí Portlligat Vitebsk és per a Chagall la deu dels símbols que anirà amb ell sempre i de la qual abeurarà una vegada i una altra el seu art.

Viure en un Chagall

Blanca Andreu, la poeta oriolana nascuda a Galícia, va titular el poemari que la va portar a la fama De una niña de provincias que se vino a vivir en un Chagall. Amb aquest llibre Andreu va guanyar el premi Adonais el 1980 amb només 21 anys; aquell chagall devia ser el Madrid acolorit i gras de la movida dels vuitanta.

No sé si ara els poetes provincians que escriuen en castellà han d’emigrar encara a Madrid per fer-se un lloc al parnàs hipànic. En qualsevol cas, quan un puja a Santa Bàrbera a poqueta nit a vore el betlem i s’aboca sobre els terrats monovers, té la impressió que de qualsevol corral decrèpit entre el carrer Sant Pere i Bartolico eixirà volant una vaca grassa, o l’esperit d’un borrego casolà sacrificat fa quaranta o cinquanta anys com un bolic de boira farinosa, ballant inconsútil al ritme que li marquen els acords de la guitarra de David Vera que s’escapen pels altaveus impenitents de davant del Porxet.

Monòver-Chagall

Enllaços:

• Chagall a la Viquipèdia en català
• Una biografia de Marc Chagall
• Casa-museu del pintor a Vitebsk
• Museu Nacional Marc Chagall a Niça
• Catàleg enraonat en línia de l’0bra de Chagall
• Galeria en línia amb l’obra de Marc Chagall
• Museu virtual de Marc Chagall
• Entrada “Vitebsk” de la Wikipedia anglesa
• Blog de Blanca Andreu

Altres fonts:

• Rafael Alberti: “París-Chagall”, Prosas, Alianza Editorial, Madrid, 1980, pàg. 42-45. Publicat a El Sol de Madrid el 2 d’agost de 1931.

Xiquetes del Cristo

Benvolgut Confrare del Cristo:

Ara que de la Setmana Santa només queda algun regall de cera de la que abans feia xisclar els pneumàtics i algun que altre badall obert per l’onada expansiva de les badanes dels tambors, és el moment de tancar aquesta sèrie. Només han passat dos anys des que va començar aquell intercanvi d’impressions, un intercanvi esdevingut ja soliloqui intempestiu. Dos anys han passat i alguns canvis hi ha hagut en la Setmana Santa monovera: enguany la cera ja no fa xisclar els pneumàtics (heu canviat la matèria inflamable dels ciris o és que ja tots són de piles? Vos afecta a vosaltres també la normativa europea contra els espectacles de foc?); i ara ja totes les confraries porteu al muscle els vostres passos. Tota la resta continua igual, fins i tot, les polèmiques inacabables (89 respostes portava l’altre dia el debat de Setmana Santa a ca José Andrés).

I, a pesar de totes les innovacions que hem apuntat, les d’enguany i les dels anys passats, i de l’interés del públic, continue enyorant la festa gòtica dels meus avantpassats i aquella afició per la Pasqua, és a dir, per l’Encontre, el castellet i el vol dels coloms, la parella, els jocs a l’era, la fritada de conill en carxofes i les faves tendres amb un pessic de tonyina de sorra, acompanyats de cançons monoveres, més que la festa cada volta més barroca, sorollosa i contrareformista, amb la seua sang, les seues llàgrimes, els cadafals i els tambors, els mantells i els daurats, les corones i les espases, les trompetes de Jericó i las fuerzas vivas, la centúria romana amb tricorn, les saetes, els velluts, els rasos i els brodats, els ciris i la cera, la campaneta, els repics i els redoblaments, els seus costaleros i els seus quejíos.

També a Elx, segons que em comentava un savi participant en la festa, està passant el mateix: la festa no evoluciona des de la tradició pròpia, sinó a partir de l’empelt de tradicions foranes d’origen andalús i murcià que, curiosament, no són una aportació “intercultural” dels immigrants d’aquesta procedència, sinó detalls importats pels mateixos festers autòctons.

No hi ha vida més enllà de la Saeta de Serrat? Tal vegada la Setmana Santa necessita un empelt de Ferran Adrià, de Carles Santos i de Calixto Bieito que la deconstruïsca, la liqüefaça i la pose al dia. S’atrevirà a fer l’experiment alguna confraria?

La transformació de la festa

La Setmana Santa s’ha vist transformada també per l’entrada de gent jove i de dones, una irrupció que vam poder comprovar l’any passat en els assajos a cara de descoberta, tant de la Soledad com de la Dolorosa. Les dones fan ja quasi tots els papers en la celebració, no tan sols de penitents: també ixen de costaleres, de percussionistes i de manifasseres o caporales (per a quan de majoral de costalers o d’hermana mayor?).

Per un altre costat, la popularització de l’automòbil i la pèrdua d’un dia de mona per l’estandardització del calendari laboral han erosionat la festa antiga. L’augment del poder adquisitiu que permet anar-se’n fora i el canvi de rol de la dona que, per exemple, ja no sol fer pastes (aquelles pastes que només es tastaven tres voltes a l’any i que calia tancar sota clau al pastador, una clau que l’ama de la casa portava sempre al davantal); ni, per descomptat, putxeros concentrats (tot en benefici dels retaurants i dels forns).

Però no és la Setmana Santa l’única festa religiosa que s’ha vist afectada pel canvi, una altre exemple de recreació festiva a través d’un procés d’hibridació el tenim en la romeria “rociera” al Fondó, que es mostra com una celebració “transgènica” formada per un ritual de pelegrinatge forà (andalús) aplicat a una devoció autòctona.

Volem saber més coses

Mentres anem prenent nota dels canvis en la festa actual, vindria bé que hi haguera més investigació sobre la Setmana Santa i la Pasqua monoveres tradicionals i modernes. Investigacions que vagen més enllà de l’anècdota o del panegíric dels colors de la vesta pròpia. Tants universitaris com tenim i no n’hi haurà algun que escorcolle i faça alguna aportació interessant? De moment Pablo Jaén i Marcial Poveda i els redactors de la pàgina de la Soledad estan incorporant informació de primera mà que és el fruit de la recerca: escorcoll d’arxius, entrevistes amb informants…

Ara bé, caldrien també estudis antropològics, sociològics, a més dels històrics, sobre les raïls de la festa i les seues transformacions. Un camp obert a sociòlegs, antropòlegs, historiadors, folkloristes, etnòlegs i gremis adjacents: filòlegs per exemple.

Voldríem saber, per exemple, per què es van perdre els Armats i per què al Pinós, on devien portar-los els monovers pobladors, sí que s’han mantingut. Ens consta que als anys quaranta els senyors de l’Adoración Nocturna encara escenificaven, vestits “de paisà”, la caiguda dels armats en la missa del Dissabte de Glòria.

Foto: Armats del Pinós, als anys seixanta (amb ulleres Ray-Ban)

Com eren les provessons de caputxos d’abans de la Guerra? Com es van refundar les confraries després i quina relació tenia la refundació amb el que havia passat durant la Guerra Civil i estava passat als anys quaranta? Quins components de classe hi havia en la celebració i com han evolucionat? (M’han contat que en determinades confraries existien “castes”, que els senyorets anaven amb vesta de vellut i els criats  carregaven les andes amb hàbits d’estamenya.) Quines famílies van fundar i han mantingut cada confraria?

Quins rituals familiars hi ha al voltant de l’adscripció a cada confraria? Quins estaments hi ha dins les confraries? Com s’arriba a portar la creu de manifasser o a ser majoral de costaleros? Qui porta l’estendard i per què? Com ha evolucionat la participació de la dona a la festa? Quin perfil té la piràmide d’edat en les diferents confraries? Com han evolucionat els oficis que envolten la festa: art floral, sastreria, cereria…? Quina relació han tingut les confraries amb el govern eclesiàstic: arxiprestes, bisbes…?

I quines tradicions rituals conflueixen en la celebració de la Pasqua monovera? Com era el festeig? Què menjaven? Qui, com i quan cuinava? A quins llocs anaven? Quins jocs feien? Quines cançons cantaven?

I la llengua… és possible que l’única llengua de tot el que envolta la festa siga el castellà? És possible que en tota la revista Cruz de guia, des del títol a la contraportada l’ús del valencià siga per a no dir ni mitja frase, una expressioneta aquí, una frase inacabada allà, només per a donar una nota de color local i prou, res més; i quan apareix una paraula la trobem escrita en una ortografia de principis del segle passat, talment com si llegírem un programa de festes del franquisme?

Com pots comprovar, hi ha un bon tall de faena (i tota la que m’he deixat) per si algú vol posar-se a escorcollar.

Referències completes i bibliografia complementària:

• La foto dels Armats és del llibre El Pinós en blanco y negro, Asociación de Vecinos de El Faldar-Edicions Locals, Novelda, 1998.
• LIMORTI, Paqui: “Crónica de la Semana Santa”, El Veïnat, maig, 2007, pàg. 26.
• LIMORTI, Paqui: “Es armats”, El Veïnat, juny, 2007, pàg. 22.
• MIRA, Joan Francesc: “Pasqua”, El Temps (25-3-2008), pàg. 82.
• MONTORO, Francisco: “La Mona de Pascua”, dins Monóvar. Anécdotas y personajes de nuestra historia, Imprenta Mondéjar, Monòver, 1999, pàg. 191-198.
• POVEDA, Marcial: “Los matraqueros”, El Veïnat, abril, 2007, pàg. 22.
• VERDÚ ALBERT, Luis, “Luveral” (1926): “La Mona i atres coses”, Renovación, núm. 70 (10 d’octubre), recollit dins Paco Corbí (ed.), Les cròniques de Luveral, Monòver, 2005, pàg. 101-104.

Entrades anteriors:

• Resposta a un confrare del Cristo (I)
• Resposta a un confrare del Cristo (II)
• Resposta a un confrare del Cristo (III)
• Resposta a un confrare del Cristo (IV)

Entrades sobre Setmana Santa i Pasqua:

• Una tradició perduda: la visita als monuments
• El Cristo pujant al carrer Fonament
• La Soledad pujant al carrer Fonament
• Dissabte de Glòria
• Diumenge de Mona
• Dilluns de Mona

Webs relacionats:

• Santísimo Cristo Crucificado
• Blog sobre el Cristo
• Nuestra Señora de la Soledad
• Blog sobre Nuestra Señora de la Soledad
• Nuestra Señora de los Dolores

Actualització del 27-4-2010

Calixto Bieito publicava el dia 8 d’abril d’enguany un article molt interessant al suplement de cultura del diari Avui a propòsit de la seua visió de la Setmana Santa; l’article es titula “Setmana Santa i el ‘Rèquiem’” [pdf].

Els monuments consistien en una estrada amb un cadafal que se situava davant de l’altar de la capella de la Mare de Déu de l’Església i en l’altar major del Convent. Damunt del cadafal es col·locaven draps, estores i tot de testos amb unes plantes que els fidels havien cultivat a casa a partir d’uns grans de cereal. El gra havia germinat i crescut en una habitació fosca i humida. Aquestes plantes s’anomenen en diferents llocs desmais, maigs o cabelleres (a Monòver no sabem quin nom tenen). Els desmais penjaven cap a terra formant llargs filaments blanquinosos. El sacerdot col·locava al capdamunt la custòdia i el conjunt s’il·luminava amb canelobres amb ciris.

Durant el vespre i la nit, els fidels, mudats, i les dones, en ocasions, vestides de teja, amb mantellina llarga i peineta, passaven pels monuments i resaven. Durant la nit els confrares es rellevaven per tal de vetlar el monument. El Divendres Sant de matí continuaven les visites. A les 5 se celebrava l’Ofici de Tenebres. El Nostre Senyor ressuscitava el Dissabte de Glòria a les 10 del matí. Aleshores es retiraven els monuments.

Aquesta tradició, desapareguda a causa dels canvis de costums (no ens consta que fóra a causa del Concili Vaticà II o d’alguna disposició oficial de l’Església), ha servit en ocasions de motiu literari. Azorín, en el capítol XV de la primera part de La Voluntad (1902), ens mostra com era la visita als monuments a Iecla a finals del segle XIX. En aquest capítol, el protagonista, Azorín, acompanya durant la nit de Dijous Sant la seua amada Justina, la mare de Justina i Iluminada:

Noche de Jueves Santo. A las diez Azorín ha ido con Justina a visitar los monumentos. Hace un tiempo templado de marzo; clarea la luna en las anchas calles; la ciudad está en reposo. Y es una sensación extraña, indefinible, dolorosa casi, esta peregrinación de iglesia en iglesia, en este día solemne, en esta noche tranquila de esta vetusta ciudad sombría. Azorín siente algo como una intensa voluptuosidad estética ante el espectáculo de un catolicismo trágico, practicado por una multitud austera, en un pueblo tétrico…

L’itinerari de les visites comença a San Roque i continua cap a l’església del Colegio, las Monjas, el Asilo, San Cayetano, església de l’Hospital, la iglesia Vieja, Santa Bárbara, el Niño i, finalment, la iglesia Nueva. El punt de vista focalitzat en el protagonista fa que el lector perceba tota l’acció a través dels ulls d’un personatge descregut que només es capaç de percebre el costat estètic de la religió. La bellesa en la religiositat popular dels llauradors de San Roque: “Y Azorín ha sentido un momento, emocionado, silencioso, toda la tremenda belleza de esta religión de hombres sencillos y duros.”; la lletjor pretensiosa dels monuments burgesos dels altars més rics:

Aquí [el Colegio] ya la devoción pseudoelegante ha emperejilado el monumento de ramos colorinescos, bambalinas, velas rizadas. Azorín piensa en el detestable gusto de estas piadosas tramoyas, en el desmaño lamentable con que clérigos y devotos exornan altares y santos.

Aquest capítol anuncia la separació de la parella, dividida per aquest sentiment religiós que el personatge Azorín no es capaç de sentir: “El diálogo entre Azorín y Justina -entrecortado de largos silencios, esos largos y enfermizos silencios del dialogar yeclano- ha cesado. Y llega lo irreparable, la ruptura dulce, suave, pero absoluta, definitiva.” Justina es farà monja uns capítols més avant i Azorín se n’anirà a Madrid.

Un altre autor que ha explotat literàriament aquesta tradició pasqual ha estat Joan Francesc Mira en la seua darrera novel·la, l’extraordinària Purgatori. La trama de Purgatori discorre sobre el traçat del Purgatori de Dante, d’aquesta manera la història que se’ns narra ateny una potència simbòlica duplicada, d’una gran força transcendent. En Purgatori el narrador focalitza el punt de vista en el protagonista, Salvador, germà de l’empresari valencià a qui acompanya en els darrers mesos de la seua vida. En el capítol 4 de la novel·la de Mira, com hem vist en La voluntad, el protagonista mostra el distanciament de l’agnòstic respecte de les pràctiques religioses del Dijous Sant, unes pràctiques que, tanmateix, l’arriben a commoure. Salvador i Azorín s’assemblen, són dos antiherois moderns. Dos descreguts a colps de lectures, que a pesar de tot necessiten del mite ordenador que dóna sentit a l’existència i que reconforta perquè col·loca cada cosa en el seu lloc. No deixeu de llegir aquests dos textos magnífics en aquests dies de desfermada religiositat descafeïnada: tal vegada vos sentiu identificats.

Enllaços:

• Vocabulari de la Setmana Santa de Tarragona (les tradicions són les mateixes que aquí)
• Pàgina dedicada a l’obra de Joan Francesc Mira

El Penó de la Conquesta i l’escut de Monòver quadribarrat

Ens afegim a la proposta de Vicent Partal (i fem nostres les precisions de Vicent Baydal) de publicar una entrada commemorativa del naixement de Jaume I, el vuit-cents aniversari del qual es va celebrar el passat dissabte, dia de la Candelera.

La Vall d’Elda, 11-1265

Foto: La Vall d’Elda vista des del castell de Monòver. Els punts rojos indiquen la situació dels castells d’Elda i de Petrer. A l’esquerra de la imatge apareix la serra de Camara (nord), frontera amb el Regne de Castella des del 1304. Darrere del castell de Petrer es veuen les serralades que marcaven la línia Biar-Busot, la frontera amb el Regne de València durant el regnat de Jaume I. Cliqueu damunt de la imatge per a fer-la (molt) més gran.

413

«E moguem d’aquí e anam a El·la e no albergam dins la vila, per ço quant los sarraïns encara no s’eren ben renduts a don Manuel, de qui eren. E enviaren-nos a pregar que hom no els talàs ne els faés mal, e que ells farien a nostra voluntat. E vengren a nós que els déssem porters e hòmens que els guardassen llur horta, que no els faés hom mal, e faem-ho.

414

E enviam sempre un missatge a Petrer que En Jofré havia perdut, e tantost vengren dos dels vells a nós, e un jueu que hi estava en temps d’En Jofré, e els sarraïns no l’havien negun mal feit, e parlam ab ells que retessen lo castell a nós, e nós que el retríem a En Jofré. En dixem-los que els faríem atendre les convinences que havien amb lo rei de Castella e ab En Jofré. E ells responseren-nos que per lo mal capteniment que feïen d’ells s’eren llevats, e si nós los juràvem que els retenguéssem per a nós, que ens retrien lo castell mantinent, mas que havien paor d’En Jofré. E nós responsem-los que d’esta cosa los faríem nós ben segurs, que les cartes primeres los faríem atendre ans que nós los retéssem a En Jofré: car no ens estaria bé que entràssem en ajuda del rei de Castella, e que ens retenguéssem los castells que hauríem a tornar a ell o a aquells que els tenguessen per ell. E sobre açò, dixeren que s’entrarien acordar, e que ens respondrien al vespre. E tornaren a nós prop del sol post, e dixeren que, pus nós tant ho volíem, que farien a nostra voluntat. En quan venc al matí anam-nos-en denant ells ab nostres cavallers, e faem pujar als hòmens d’En Jofré nostre penó al castell, e lliuram-los lo castell.»

[Jaume I, Llibre dels fets, cap. 413-414]

Si llegiu entre línies comprovareu que Jaume I i la seua host feien la faena bruta a Alfons X de Castella, gendre del Conqueridor. Observareu que feien una tasca de pacificació del territori, no exactament de conquesta, ja que aquestes terres, llavors dins el Regne de Múrcia, havien estat ocupades militarment pels castellans (ca. 1245).

Els súbdits d’En Jofré, tal i com relata el Llibre dels fets, voldrien retre homenatge a Jaume I i esdevenir els seus vassalls per tal de fugir dels excessos dels seus amos castellans, un tracte que el Conqueridor no pot acceptar “car no ens estaria bé que entràssem en ajuda del rei de Castella, e que ens retenguéssem los castells que hauríem a tornar a ell o a aquells que els tenguessen per ell.”

Passats els anys, seria el seu nét, Jaume II, qui incorporaria les nostres valls a la Corona d’Aragó; la frontera s’establia, per fi, en les crins de les serres de Camara i de Salines i l’antic límit del Maigmó es trasllada, des de llavors, allà on desemboca el Segura.

El jueu que viu entre musulmans i que ix a parlamentar amb el Conqueridor juntament amb els dos vells, s’ha posat en alguna ocasió com a exemple de convivència pacífica entre religions: “e els sarraïns no l’havien negun mal feit”.

Finalment, les quatre barres del Penó de la Conquesta, el mateix que va onejar al castell de Petrer aquell dia de novembre de fa set-cents quaranta-quatre anys i l’escut quadribarrat de Monòver, mostren aquesta continuïtat històrica que celebrem enguany i, de passada, l’absoluta valencianitat de la senyera quadribarrada, desblavada i capidescoronada.

Amb aquest post recordem, doncs, l’efemèride jaumina amb el mateix esperit que l’historiador Vicent Baydal:

No com a remembrança de les seues conquestes, sinó com a commemoració d’uns fets històrics que donaren peu a la formació d’uns territoris definits, d’una comunitat lingüística, d’uns ordenaments jurídics i d’unes identitats col·lectives que ens han acompanyat d’una forma o d’una altra (canviants, però basades en aquelles estructures) fins als nostres dies.

Per a saber-ne més: Deixant de costat la bibliografia més especialitzada, el lector interessat pot trobar informació accessible als llibres de Josep-David Garrido Valls: Jaume I i el regne de Múrcia i La conquesta del sud valencià i Múrcia per Jaume II, tots dos publicats a Rafael Dalmau Editors.

També hi ha un quants articles interessants del mateix Garrido, de Maria Teresa Ferrer, Carmel Navarro i Carmen Blasco al número 6-7 (2004) de la Revista del Vinalopó dedicat als 700 anys del Tractat de Torrellas (1304).

Finalment, hi ha també dos volums de la col·lecció L’Algoleja, editada pel Centre d’Estudis del Vinalopó, que s’ocupen indirectament de la qüestió, es tracta de Castillos y torres del Vinalopó, coordinat per Gabriel Segura i José Luis Simón i publicat l’any 2001; i l’estudi de Miguel Ángel González Hernández Musulmans, jueus i cristians a les terres del Vinalopó (2002).

El divendres 25 de gener, a les 20 hores, es presentarà al Casal Jaume I de Monòver el llibre Els valencians d’Algèria (1830-1962). Memòria i patrimoni d’una comunitat emigrada.

L’acte el presentarà Maribel Guardiola, professora de la Universitat d’Alacant, i comptarà amb la presència dels autors, Ángela Menages i Joan-Lluís Monjo.

Els valencians d’Algèria és el resultat d’un exhaustiu treball d’investigació de caràcter transdisciplinar, que conté informació històrica, sociològica, lingüística i antropològica al voltant de l’emigració a Algèria i que va guanyar el VIII Premi Bernat Capó de Cultura Popular corresponent a l’any 2007, atorgat per Edicions del Bullent.

Àngela Rosa Menages Menages (Hussein-Dey (Alger), 1957). És llicenciada en Filologia Romànica i en Filologia Catalana. Treballa a l’IES la Malladeta de la Vila Joiosa com a professora de valencià.

Joan Lluís Monjo Mascaró (Tàrbena (Marina Baixa), 1968) és llicenciat en Filologia Clàssica, Filologia Catalana i Filologia Occitana. Actualment exerceix de professor d’ensenyament secundari a l’IES Mutxamel. S’ha dedicat a la investigació de la cultura popular, la dialectologia catalana i la història moderna; ha publicat diversos articles editats en revistes especialitzades; i és coautor de tres llibres. Forma part del grup de recerca de la cultura popular “Grup Alacant” i de l’equip redactor de la Revista Valenciana de Folklore.

La darrera publicació del CEL (Centre d’Estudis del Vinalopó) ja s’ha posat a la venda a les llibreries de la comarca. El volum, coordinat per Tomàs Pérez, inclou, tal i com avançàvem fa unes setmanes, un total de set treballs que repassen un conjunt vastíssim d’obres hidràuliques de diferents èpoques i estils.

Les construccions estudiades ocupen un espai de molts quilòmetres quadrats, des de la rambla de Puça, en les faldes del Sit, fins a Orito i les estribacions de la serra de Tabaià, a Elx; des de la serra del Cavall al Carxe. La tipologia dels elements hidràulics també és molt variada: aljubs, basses, llavadors, rafes, boqueres, aqüeductes, pantans, molins, banys, ponts, séquies, partidors, assuts, parats, pous, brolladors, fonts, canals… Tots els elements apareixen fotografiats i en conjunt s’apleguen un total de 133 il·lustracions en color. La suma dels pobles estudiats comprén un bon bocí del recorregut del Vinalopó i de les rambles adjacents, des del pantà d’Elda a Elx: Petrer, Elda, Monòver, el Pinós, Novelda, Montfort i Asp.

Cal destacar del volum el seu caràcter divulgatiu alhora que rigorós. S’ha evitat caure en el patracol per a especialistes, carregat de notes a peu de pàgina i de bibliografia. Així, les referències s’arrepleguen al final sota l’epígraf, no de “Bibliografia”, sinó de “Bibliografia general, per a saber-ne més”. La maquetació també ha pretés un acostament al lector mitjà; s’ha optat així pel cos de lletra gran, les il·lustracions en colors de format mitjà-gran, la distribució del text a dues columnes i unes dimensions més acostades a la revista que al llibre. Tal vegada es troba a faltar un glossari de termes especialitzats i un índex onomàstic i toponímic. En aquest darrer cas es compensa amb un mapa de situació que obri cada capítol i que permet situar-se geogràficament abans d’encetar la lectura.

Arquitectures tradicionals de l’aigua a les Valls del Vinalopó enceta una nova línia de publicacions del Centre d’Estudis Locals del Vinalopó: Punt d’Encontre, Col·lecció d’Investigació sobre Cultura Popular i Patrimoni. La intenció d’aquesta col·lecció és l’estudi i la divulgació del patrimoni comarcal. En aquest cas, el patrimoni hidràulic, un llegat de gran bellesa i seriosament amenaçat a tots els nostres termes municipals, on per cada construcció restaurada n’hi ha deu caent-se. O com diu la cita destacada en la portada: “Els nostres paratges amaguen racons inèdits d’estructures arquitectòniques inigualables.”

A Monòver el llibre es pot adquirit a la llibreria Martínez (a ca Paco). Els interessats es poden posar en contacte amb el CEL escrivint a l’apartat 178 de Petrer (03610),

Índex de l’obra:

0. Presentació

1. El Pinós i l’Alguenya, hidràulica a l’ombra del Carxe, Clara Pérez Pérez

2. Monòver, microsistemes d’un extens terme, Tomàs Pérez Medina

3. Elda, arquitectures vora el riu Vinalopó, Tomàs Palau Escarabajal i Emilio Gisbert Pérez

4. Petrer, el camí de la rambla de Puça, Fco. Javier Jover Maestre i Tomàs Pérez Medina

5. Novelda, el ventall de la Séquia Major, David Beltra, José Ramón Ortega i Tomàs Pérez

6. Montfort, obres hidràuliques disperses, Miguel Ángel González i Tomàs Pérez

7. Asp, aqüeductes sobre el riu Tarafa, Gonzalo Martínez Español

L’assemblea local del PSOE ha organitzat un acte cultural a propòsit de la Ley de la Memoria Historica, aprovada al Congrés dels Diputats fa unes poques setmanes. L’esdeveniment tindrà lloc el dissabte 24 de novembre, a la Casa del Poble de Monòver (Plaça de la Malva) i començarà a les 18’30 h. En el transcurs de l’acte prendran la paraula:

-Alejandro García, mestre del IES Enric Valor de Monòver, que parlarà sobre la Ley de la Memoria Histórica.

-Mirta Núñez Díaz-Balart, professora de la Universitat Complutense de Madrid, que pronunciarà la conferència titulada: Cuándo, cómo y por qué de la Represión franquista i inclourà referències a Las trece rosas.

-Èlia Armero, monovera i periodista, que ha participat amb Mirta Núñez en l’elaboració d’un estudi sobre la guerra civil i el franquisme.

La professora Núñez es membre del Departament d’Història de la Comunicació Social de la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Complutense. La seua tasca investigadora s’ha centrat, per una banda en l’estudi de la propaganda i la premsa durant la Guerra Civil i, per l’altra en les víctimes de la repressió franquista, especialment, les dones i els xiquets.

Las trece rosas és el nom amb què es coneix un grup de xiquetes i dones afusellades per Franco a Madrid el 5 d’agost de 1939. Aquesta història la va contar fa quatre anys el novel·lista Jesús Ferrero i l’ha portat a la pantalla el director Emilio Martínez-Lázaro.

A causa de la negativa de la regidora de cultura a cedir la Casa de la Cultura, l’acte se celebrarà en la Casa del Poble, seu de l’agrupació local del PSOE. L’excusa ha estat, una altra vegada, la suposada excessiva càrrega política de l’acte. La Casa de la Cultura no es pot usar per a actes polítics, segons l’edil.

Enllaços:

• Publicacions de la professora Mirta Núñez Díaz-Balart
• Las Trece Rosas

Centro de Estudios y Archivo Histórico Municipal “Alberto Sols” (Saix) map – Tagzania

El dossier central s’acompanya dels habituals apartats “Vària” i “Documenta”, el primer recull cinc estudis de temàtica variada i el segon un estudi sobre documents. Finalment, el volum es tanca amb la secció de ressenyes. El sumari és aquest:

Dossier: 150 anys del tren

• El ferrocarril en el origen de la modernización económica del Vinalopó. Gabino Ponce
• Inauguración del ferrocarril en Villena. Ramón Belda
• El tren en Sax: 150 años de historia. Vicente Vázquez
• El ferrocarril y el avance de la industria eldense. José Luis Bazán
• El ferrocarril en Novelda. Inicios y desarrollo. David Beltrá, Francisco J. Lucas i José Ramón Ortega
• La estación de Novelda y sus ferroviarios. José Ramón Ortega, David Beltrá, Francisco J. Lucas

Vària

• L’ensenyament en valencià a les Valls del Vinalopó. Pascual Chulià
• Fitonímia i etnobotànica de Crevillent. Vicent Josep Pérez
• Evolución arquitectónica de la iglesia parroquial de Aspe (1650-1737). Cecilio Martínez
• Ascenso y consolidación social de las familias poderosas de Villena (siglos XVII-XVIII). José Azorín
• Árboles y montes del Vinalopó i l’Alacantí a mediados del siglo XVIII. José Ojeda

Documenta

• Públic i privat. Dispersió de protocols notarials de les comarques del Vinalopó (1249-1499). Miguel Ángel González

Presentació:

30 de novembre, a les 20’30 h. al Centro de Estudios y Archivo Histórico Municipal “Alberto Sols”, c/Major, 30 (Saix)