El 17 de maig, dia de Sant Pasqual, i els següents, els pelegrins del tot el Vinalopó, l’Alacantí i el Baix Segura acudeixen a l’ermita de la Mare de Déu de Loreto, i a la cova del sant, situats al lloragaret de Montfort conegut com Orito (deformació popular de Loreto). En aquest lloc acudia el sant a pasturar el ramat que cuidava i hi va entrar en contacte amb els frares franciscans que hi construïen un convent per a l’orde. El 1564 es fa franciscà. Va morir a Vila-real el 1592. La seua vida la podeu llegir aquí, contada pel frare franciscà Julio Picó a partir de les notes autobiogràfiques que va deixar escrites el sant i que han tingut una transmissió atzarosa.

El pelegrinatge secular a Orito servia perquè els pelegrins feren vots davant el sant per demanar la seua intercessió i li portaren els exvots si la gràcia s’havia complit. Era també, com tot romiatge, una excusa per a l’esbarjo: dinar en el camp, passejar per la fira i festejar les parelles (segons el testimoni de Canyís en un escrit d’«El Pueblo» de Joaquim Amo, a principis de segle, on es descriu com els promesos aprofitaven el trontoll de carro per a arrimar-se).

La imatge de la Mare de Déu de Orito (o Loreto) es va trobar, segons la llegenda, el 1555 en aquell lloc. De la mateixa manera com es fa a Loreto (les Marques, Itàlia), la imatge pelegrinava per les parròquies properes durant tot l’any. Monòver també gaudia d’aquell privilegi ara perdut. Sabem per un treball de Baltasar Palicio¹ que al segle XVIII a Monòver hi havia un carrer dedicat a Santa Maria de Loreto per la zona de la Forca. Si algun lector té més informació sobre aquesta qüestió o sobre d’altres d’aquesta entrada pot il·lustrar-nos afegint un comentari.

A Monòver, aquest dia, colles de xiquets treien a passejar un Sant Pasqualet damunt d’unes andes minúscules ornades de flors i ciris. La patuleia dels manyacos anava casa per casa demanant almoina mentre cantava aquesta cançó:

San Pascual bendito,
San Pascual Bailón,
santo milagroso,
santo del Señor [...]

Aquesta tradició perduda la va rememorar Paco Corbí amb la gràcia i la sensibilitat que el caracteritzen, en un article del darrer Programa de Festes: el podeu llegir aquí (pdf), per gentilesa de l’autor.

1. “El desenvolupament urbà de Monòver durant el segle XVIII”, Programa de Festes 2001, Ajuntament de Monòver, pàg. 56-62. [tornar]

[Cançó de Mona tradicional de Monòver. Recollida de Remedios Guardiola. Transcripció d’Ester Limorti.

[Cançó de Mona composta pels antics Mariachis de Monòver, arreplegada i transcrita per Ester Limorti]

Els xiquets tocaven les matraques, les dones eixien a la porta de casa fent soroll i trencaven els estris de cuina esportellats que havien reservat al llarg de l’any per a aqueixa ocasió. Al mateix moment que sonaven les campanes es feia la “sabaquinà” o la caiguda dels armats. Aquesta tradició s’ha perdut a Monòver però encara es manté viva al poble veí del Pinós.

El Canyís escrivia l’any 1910:

El disapte resusita el Señó, repiquen es campanes en més só que may perque han descansat uns dies y en tot el poble se senten trons de escopetes y de pólvora y tota clase de roidos, de llandes, mortés, testos.

A l’Ombria de la Sarsa, propet de la Canyada del Trigo (poblet valencià de Jumella), la gent també conta que trencaven objectes de test i recitaven:

But o forat,
merdeta de gat,
que el rei de la glòria
ha ressuscitat.

Segons explica Amades al Costumari català, mentre el Nostre Senyor és mort, la natura s’atura, els animals s’amaguen i no gosen eixir fins que ressuscita. Com que era un bon moment perquè isqueren dels amagatalls s’aprofitava per fer eixir els corcs del mobles, les arnes de la roba, etc. Es pegaven colps als mobles o la roba dient:

Cuca, cuca,
surt del forat
que el Nostre Senyor
ha ressuscitat.

[Ester Limorti]

Els monuments consistien en una estrada amb un cadafal que se situava davant de l’altar de la capella de la Mare de Déu de l’Església i en l’altar major del Convent. Damunt del cadafal es col·locaven draps, estores i tot de testos amb unes plantes que els fidels havien cultivat a casa a partir d’uns grans de cereal. El gra havia germinat i crescut en una habitació fosca i humida. Aquestes plantes s’anomenen en diferents llocs desmais, maigs o cabelleres (a Monòver no sabem quin nom tenen). Els desmais penjaven cap a terra formant llargs filaments blanquinosos. El sacerdot col·locava al capdamunt la custòdia i el conjunt s’il·luminava amb canelobres amb ciris.

Durant el vespre i la nit, els fidels, mudats, i les dones, en ocasions, vestides de teja, amb mantellina llarga i peineta, passaven pels monuments i resaven. Durant la nit els confrares es rellevaven per tal de vetlar el monument. El Divendres Sant de matí continuaven les visites. A les 5 se celebrava l’Ofici de Tenebres. El Nostre Senyor ressuscitava el Dissabte de Glòria a les 10 del matí. Aleshores es retiraven els monuments.

Aquesta tradició, desapareguda a causa dels canvis de costums (no ens consta que fóra a causa del Concili Vaticà II o d’alguna disposició oficial de l’Església), ha servit en ocasions de motiu literari. Azorín, en el capítol XV de la primera part de La Voluntad (1902), ens mostra com era la visita als monuments a Iecla a finals del segle XIX. En aquest capítol, el protagonista, Azorín, acompanya durant la nit de Dijous Sant la seua amada Justina, la mare de Justina i Iluminada:

Noche de Jueves Santo. A las diez Azorín ha ido con Justina a visitar los monumentos. Hace un tiempo templado de marzo; clarea la luna en las anchas calles; la ciudad está en reposo. Y es una sensación extraña, indefinible, dolorosa casi, esta peregrinación de iglesia en iglesia, en este día solemne, en esta noche tranquila de esta vetusta ciudad sombría. Azorín siente algo como una intensa voluptuosidad estética ante el espectáculo de un catolicismo trágico, practicado por una multitud austera, en un pueblo tétrico…

L’itinerari de les visites comença a San Roque i continua cap a l’església del Colegio, las Monjas, el Asilo, San Cayetano, església de l’Hospital, la iglesia Vieja, Santa Bárbara, el Niño i, finalment, la iglesia Nueva. El punt de vista focalitzat en el protagonista fa que el lector perceba tota l’acció a través dels ulls d’un personatge descregut que només es capaç de percebre el costat estètic de la religió. La bellesa en la religiositat popular dels llauradors de San Roque: “Y Azorín ha sentido un momento, emocionado, silencioso, toda la tremenda belleza de esta religión de hombres sencillos y duros.”; la lletjor pretensiosa dels monuments burgesos dels altars més rics:

Aquí [el Colegio] ya la devoción pseudoelegante ha emperejilado el monumento de ramos colorinescos, bambalinas, velas rizadas. Azorín piensa en el detestable gusto de estas piadosas tramoyas, en el desmaño lamentable con que clérigos y devotos exornan altares y santos.

Aquest capítol anuncia la separació de la parella, dividida per aquest sentiment religiós que el personatge Azorín no es capaç de sentir: “El diálogo entre Azorín y Justina -entrecortado de largos silencios, esos largos y enfermizos silencios del dialogar yeclano- ha cesado. Y llega lo irreparable, la ruptura dulce, suave, pero absoluta, definitiva.” Justina es farà monja uns capítols més avant i Azorín se n’anirà a Madrid.

Un altre autor que ha explotat literàriament aquesta tradició pasqual ha estat Joan Francesc Mira en la seua darrera novel·la, l’extraordinària Purgatori. La trama de Purgatori discorre sobre el traçat del Purgatori de Dante, d’aquesta manera la història que se’ns narra ateny una potència simbòlica duplicada, d’una gran força transcendent. En Purgatori el narrador focalitza el punt de vista en el protagonista, Salvador, germà de l’empresari valencià a qui acompanya en els darrers mesos de la seua vida. En el capítol 4 de la novel·la de Mira, com hem vist en La voluntad, el protagonista mostra el distanciament de l’agnòstic respecte de les pràctiques religioses del Dijous Sant, unes pràctiques que, tanmateix, l’arriben a commoure. Salvador i Azorín s’assemblen, són dos antiherois moderns. Dos descreguts a colps de lectures, que a pesar de tot necessiten del mite ordenador que dóna sentit a l’existència i que reconforta perquè col·loca cada cosa en el seu lloc. No deixeu de llegir aquests dos textos magnífics en aquests dies de desfermada religiositat descafeïnada: tal vegada vos sentiu identificats.

Enllaços:

• Vocabulari de la Setmana Santa de Tarragona (les tradicions són les mateixes que aquí)
• Pàgina dedicada a l’obra de Joan Francesc Mira

Si el 2006 les protagonistes foren les muntanyes de la Marina Alta, enguany és la força de l’aigua que, des dels seus vessants, davalla cap a la mar cercant les velles dreceres expropiades. Obriu els altaveus, cliqueu en la imatge i deixeu-vos arrossegar pel corrent.

Entrades relacionades:

• Recorda mestr@
• Una felicitació de Cap d’Any especial: “Muntanyes de la Marina Alta”

Foto: Quadrilla monera retratada durant els anys 40 en una era davant de la casa de Vicent Belo, per darrere del grup passa el camí de la Canyadeta. El xiquet de la dreta que porta pantalons curts i té un dit a la boca és el pare de l’autor: Benito Limorti. La fotografia és del fotògraf aficionat Mariano Martínez Mallebrera (Monòver 1912-1998) (vg. Rafael Poveda, Breus apunts per a una història de la fotografia a Monòver). Cliqueu damunt de la fotografia si voleu vore-la més gran.

Benvolgut confrare del Cristo,

Hauràs de disculpar el retard en la quarta resposta al teu amable escrit. Les eleccions municipals i autònomiques ens han descentrat a tots un poc. Tal i com recordaràs, en el meu escrit El Cristo pujant al carrer Fonament, declarava la meua preferència per la Pasqua davant la Setmana Santa, per la Mona de Pasqua i la Resurrecció, que no per la Passió i la Mort, per l’antiga austeritat gòtica dels monovers més que per les espectaculars i sorolloses manifestacions barroques de l’actualitat. En canvi tu et manifestaves partidari de la Passió i de la Mort. Miraré d’explicar millor el meu punt de vista.

4. Passió, Mort i Resurrecció

Les festes tradicionals de Pasqua, miraven a Monòver tant (o més) cap a la Pasqua de Resurrecció que a la Setmana Santa. El dimecres Nuestro Padre Jesús baixava la seua carrossa des del Convent a l’Església. Es treballava fins al Dijous Sant. Eixe dia, de vesprada, es feia la missa de lavatori dels peus, la visita als monuments, també el Via Crucis. L’endemà es continuaven visitant els monuments, de vesprada se celebraven els Sants Oficis i la processó de l’Enterrament.

El Dissabte de Glòria era una festa. Repicaven les campanes, es diparaven trets a l’aire, es conjurava el corcó, es llançaven per la finestra els atifells de cuina esportellats i els armats feien el remolí. Totes estes tradicions s’han perdut actualment i pocs feligresos acudeixen a mitja nit a la missa del Dissabte de Glòria.

Diumenge era un dia gran. Dia de mudar-se, d’estrenar, d’anar a l’Encontre, a missa i al concert, de menjar putxero. I en acabar de dinar, tocava canviar les sabates per les espardenyes, agarrar la cistella i baixar a la plaça de la Sala a aguardar les quadrilles moneres. A continuació, tots cantant cançons de mona, se’n baixaven caminant a la rambla. Resulta sorprenent, des de la nostra perspectiva, sentir contar com s’ho passaven de bé durant aquells dies amb tan pocs mitjans i tan justos com anaven.

El dilluns a la Pedrera i el dimarts a qualsevol camp. La mona continuava el diumenge següent i el dilluns de Sant Vicent. Es feien jocs a les eres, es ballava al so de l’acordió i la guitarra, s’intentava festejar si es podia… Era l’excusa perquè es formaren les noves parelles encarregades d’escampar el genoma i renovar, així, la comunitat sencera.

La mort

Afirmaves en el teu primer escrit que calia que Jesús morira primer perquè després ressuscitara. Per a un cristià el que resulta revelador és la resurrecció perquè és la prova de la divinitat de Jesucrist. Per a un cristià, que Jesucrist morira com ho va fer no és el detall crucial (mai millor dit). Jesucrist va morir com tants d’altres milers de reus condemnats a la crucifixió. El fet transcendent, el fet fonamental per als cristians és la resurrecció. El cristianisme és una religió de la vida i una superació de la mort, un renaixement, el triomf de la paraula nova. És, per tant, amb la resurrecció, que es fonamenta la fe d’un cristià perquè és la prova definitiva, com dic, del caràcter messiànic i diví de Jesucrist. Tal i com ho expressa el teòleg Armand Puig en la seua exitosa biografia de Jesucrist (rigorosa, apta per tots els públics (agnòstics i creients) i posada al dia a partir de les darreres investigacions històriques):

La fe cristiana fixa la seva primera mirada sobre un Jesús que ha traspassat el llindar de la mort i posa en primer lloc esta afirmació: ‘Déu l’ha ressuscitat d’entre els morts’. Des del primer moment queda clar que no hi ha cristianisme sense resurrecció de Jesús. (pàg. 609)

Déu parlarà, no mentre Jesús sigui a la creu, sinó quan hagi traspassat la frontera de la mort. Llavors, el Fill serà reivindicat, i quedaran clars la seva identitat i el seu rol prop de Déu. (pàg. 613)

Esta és la frontera que separa el Jesús històric del Jesús de la fe: “El testimoni actual de Jesús ressuscitat són els qui creuen en ell.” (pàg. 628). Jo ja no puc seguir-vos per este camí, em quede en este costat de la ratlla.

Però, ho haig de confessar, no tothom pensa exactament així. Ara no fa ni tres mesos, un tal Joseph Ratzinger, més conegut com Benet XVI (que abans de ser papa va ser docent a la Universitat de Ratisbona i president, durant 24 anys de la Pontifícia Comissió Bíblica ), publicava el primer volum del seu monumental estudi Jesús de Natzaret en el qual contradiu l’opinió dels biblistes.

El llibre de Ratzinger es va presentar al Vaticà el 13 d’abril i el dia 28 del mateix mes ja havia venut un milió de còpies. Amb este llibre Benet XVI es converteix en el primer papa que es fica en la camisa d’onze vares del debat sobre el perfil humà de Jesús. El Papa intenta ajuntar la història i la teologia, pretén reconciliar el “Jesús històric” amb el “Jesús de la fe”, dos perfils que en els últims anys han anat allunyant-se a mesura que es tenien més dades històriques sobre Jesús de Natzaret. El llibre de Ratzinger, tal i com ell mateix va aclarir, no forma part del dogma, és l’obra de l’antic professor universitari que va ser i de l’intel·lectual que és. En no tractar-se d’una obra dogmàtica, qualsevol hi pot polemitzar o contradir.

Ratzinger creu que Jesús pertanyia a la secta dels esenis i que el van sentenciar a mort a causa de la blasfèmia que suposava autoproclamar-se fill de Déu i que van ser els sacerdots del temple i els jueus en general els qui van demanar el seu cap. La versió historicista explica que l’execució de Jesucrist va ser una decisió romana i que si el van crucificar va ser perquè el consideraven un agitador de masses perillós per al domini romà de Judea. La naturalesa divina la defensa Ratzinger en contra de l’opinió general dels biblistes que creuen que no està clar que el Jesús històric proclamara la seua divinitat de manera explícita i que esta creença deriva de fe dels primers cristians en la resurrecció de Crist.

La resurrecció

Tot apunta al fet que a l’àrea de la cultura catalana, en la qual afonem les nostres raïls, mal que li pese a algú, el cicle pasqual s’orientava més cap a la Resurrecció i la festa mirava més cap al costat del Diumenge de Pasqua, que cap a la Setmana Santa. Probablement es tracta d’un fons medieval, comú a tota l’Europa occidental i que a la nostra àrea cultural va perviure per damunt de les consignes contrareformistes emanades del Concili de Trento, les quals pugnaven per una representació espectacular de la fe. Sembla que de la Contrareforma sorgeixen les processons de Setmana Santa i tota la imagineria dels passos dels cristos sangonosos. D’esta tradició es hereva directa la pel·lícula de Mel Gibson La pasión de Cristo i mostres tan destacades de l’art barroc com els passos de Salzillo.

Una mostra de la importància de la Resurrecció en la celebració de la Pasqua i dins el cicle de la Passió, la trobem en la tradició medieval de la “Visitatio sepulchri” (o “Visita del sepulcre”). Esta tradició té el seu origen en uns fragments de text dialogat que es recitaven al principi de la missa del Diumenge de Resurrecció. Este diàleg es pronunciava durant una curta representació teatral que es feia dins els temple i que deriva del trop pasqual Quem quaeritis in sepulchro, o Christicolae?, que vol dir, “Què busqueu en el sepulcre, oh! cristians”. Esta escenificació representava la troballa del sepulcre buit i l’aparició de Jesucrist ressuscitat. Era una peça teatral molt estesa a tot l’occident cristià de la qual s’han conservat exemples que daten del remot segle X.

A finals d’este segle es va convertir en una representació dramàtica breu i hi participaven quatre personatges: les tres Maries i un àngel i més tard es complicà una mica més. En la nostra llengua tenia esta versió tan bella del diàleg entre l’àngel i les tres Maries:

-Qui cerqueu al sepulcre, criatures de Crist?
-Jesús de Natzaret que fou crucificat, criatura celestial.
-No hi és, ha ressuscitat segons predigué, aneu i anuncieu que ha ressuscitat.

La importància que degué tenir explicaria l’aparició més tard dels drames assumpcionistes (com el Misteri d’Elx (segle XV), que escenifica la mort, la resurrecció i la pujada al cel de la Marededéu), a partir de l’antífona “Ubi est Christus meus”, associada en la nostra tradició cultural amb este trop de Resurrecció, el “Quem quaeritis in sepulchro”

Esta antiquíssima tradició cristiana lligada a la Pasqua de Resurrecció, té una continuïtat en la caiguda dels armats i en l’actual processó de l’Encontre.

I la Mona

D’altra banda, el ritual de la Mona de Pasqua entroncaria amb celebracions paganes precristianes relacionades amb els rituals de fertilitat propis de les festes de l’equinocci de primavera que en època romana marcaven l’inici de l’any. Era també el moment, segons la mitologia grega i romana, en què Prosèrpina tornava a la superfície terrestre a estar-se amb sa mare Ceres, deessa de l’agricultura.

Per altra part, alguns del rituals típics de la Mona tenen vincles amb cultes pagans molt antics. Trencar l’ou en el cap de la parella és un ritus antiquíssim que té a vore amb els ous com a portadors de la vida; existeixen molts d’estos ritus relacionats amb els ous a diferents indrets d’Europa. També els jocs a l’era, el lloc on es feia la parva i un dels espais socials (i diria també simbòlic: les eres són sagrades) per excel·lència a les nostres cases de camp. Els menjars comunitaris de Pasqua també entronquen amb els romiatges que a les Illes anomenen “pancaritats”, i que tenen lligams amb altres festes col·lectives nostres com la pelegrinació a Sant Pasqual.

Uf! Quin article més espés, ho lamente, però ja veus que davall d’aquella broma dels decibels i dels camions Pegaso hi havia molt de solatge. Bé, ho deixe aquí i postpose per a la part final unes conclusions de tot el que hem parlat.

Enllaços interessants:

• Josep Pla, ‘Pasqua: les festes mòbils’, fragment del llibre Les hores.
• Festes de primavera als Països Catalans (www.festes.org)
• Manel Carrera: ‘La Mona de Pasqua’ (www.festes.org)
• Ressenya de ‘Jesús de Natzaret’ de Joseph Ratzinger
• ‘Ratzinger presenta su primer libro, Jesús de Nazaret‘
• ‘Jesús, según el Papa’
• Josep Romeu, ‘Teatre medieval als Països Catalans’
• Quem quaeritis i els drames assumpcionistes segons Carme Gómez i Francesc Massip
  
• Climent Picornel, ‘Santuaris i Pancaritats al Pla de Mallorca’

Entrades anteriors:

• El Cristo pujant al carrer Fonament
• Resposta a un confrare del Cristo (I)
• Resposta a un confrare del Cristo (II)
• Resposta a un confrare del Cristo (III)

Continuació:

• Resposta a un confrare del Cristo (i V)

Imprimir (pdf)

Per sant Joan bacores,

verdes o madures,

bacores segures.

La celebració del solstici d’estiu és una de les tradicions més antigues i més esteses de la nostra civilització. Actualment es manté encara com una festa plena de simbolismes i costums que evoquen temps ancestrals. El solstici estival té un paral·lelisme evident amb el de l’hivern: tots dos coincideixen amb el naixement de Jesús i del seu cosí sant Joan. Les dues celebracions tenen, doncs, una gran càrrega màgica i simbòlica.

La nit de sant Joan, a partir de mitjanit, tot es carrega d’una força especial: les herbes adquireixen propietats noves, el foc i l’aigua actuen com a agents purificadors, es resolen dubtes amorosos…

L’any 1997 vam entrevistar Remedios Guardiola, la Solanera, que aleshores tenia 77 anys i ens va explicar algunes de les tradicions que ella havia viscut a Monòver al voltant d’aquesta festa. Malauradament gairebé totes elles han quedat en el record.

La vespra de sant Joan quan tocava la campaneta de santa Bàrbera (a les 7 de la vesprada) els jóvens començaven a preparar les fogueres en els cantons. Aquest dia s’aprofitava per a fer neteja a casa: cartons, cadires velles, estores… tot el que feia nosa era bon combustible per a les fogueres. De nit les encenien i aprofitaven per cantar, fer rogles al voltant del foc i saltar per damunt les flames.

En acabar, les zagales es reunien en les cases i feien rituals per endevinar si es casarien o no i amb qui ho farien. Una de les proves era la del sedàs que consistia a posar una safa d’aigua i un sedàs agafat en una fusta. Si aquest rodava volia dir que la xica es casaria i en el cas contrari que es quedaria fadrina.

En una altra de les proves les jóvens trencaven un ou en un got, el deixaven i apareixia un vaixell, amb tots els fils i les veles. N’hi havia alguna que trencava dos ous, els menejava en el dit i se li apareixia la cara del que es casaria amb ella. A propòsit d’açò es cantava aquesta cançó:

En la nit de sant Joan

les dones per a provar-ho

trenquen un ou en un got

i se’ls apareix un barco.

Ha-hi d’ella que en trenca dos

i es meneja en el dit

i se li apareix un home

que ha de ser el seu marit.

Ester Limorti

També són atractius i fins i tot “emblemàtics” els que ha fabricat Vilaweb al voltant de les celebracions d’Almansa:

• Al Tall a Almansa
• Al Tall a Almansa: el cant dels Maulets

Recordeu que aquest cap de setmana continuen a Almansa els actes i celebracions, entre els quals destaca la recreació de la batalla del 25 d’Abril. Aquí us deixe els enllaços:

• Pàgina oficial del 3r Centenario
• Programa d’actes