Jo no he sentit el ple municipal de les 7 hores. Vaig llegir la crònica que publicava El Veïnat i les reaccions posteriors: el plany de Salvador Poveda pels xiquets de Mònover i  l’article de Rafa Jover a Charramonover amb l’habitual rècua de comentaris.

L’argument de Rafa, assumit amb fervent aquiescència per la majoria dels comentaristes, venia a ser: parlar dels animalets del circ quan la gent fa cua a la seu de Cáritas és de poc trellat. Ens trobem enmig d’una crisi dramàtica i cal que certs temes queden en suspens indefinit. Deixem la poesia lírica –venia a dir–, primer cal fer la revolució la moció.

Certament, que els circs amb animalets no puguen entrar a un poble que té com a senyes d’identitat les corregudes de bous i la vaca és bastant desconcertant. La majoria de la societat espanyola no està encara madura per a un debat profund sobre els drets dels animals. La monovera tampoc.

Presentar una moció com aquesta a Monòver resultava extemporani, que s’haja aprovat és estrafolari. Però que es facen debats ètics, ideològics o identitaris és necessari, hi haja crisi o bonança.

Crònica de Pere el Cerimoniós

Quan vaig saber que el grup socialista a l’Ajuntament de Monòver havia presentat la candidatura de Paco Corbí per al lloc de cronista local, em vaig alegrar i em vaig preocupar.

Durant el cap de setmana la preocupació va anar guanyant el terreny a l’alegria i, hui, quan he sabut que la regidora de cultura del PP proposava el nom de Marcial Poveda, la preocupació ha desplaçat qualsevol altre sentiment.

No és que em preocupe que un siga el cronista i l’altre no, és un altra cosa, vegem…

Em preocupava que les coses s’hagueren fet bé. Pensava si a Paco l’haurien avisat abans (a hores d’ara ignore si ho havien fet o no); desitjava que la seua candidatura l’hagueren consensuat entre bambolines tots els grups polítics (que és com, en els llocs civilitzats es fan aquestes coses); i que la presentació pel registre fóra un mer formalisme burocràctic abans de portar el nom de Paco al ple.

Però, no, tenia raó de preocupar-me. Tot indica que uns i altres han estat incapaços de posar-se d’acord abans i que Paco i Marcial serviran de munició per a tirar-se amb fona.

Si, penosa i lamentable és aquesta actitud quan toca assumptes administratius d’interés general, molt més ho és quan està pel mig la imatge pública de les persones.

La figura del cronista oficial necessita al nostre poble una llavada de cara. No ha de ser un càrrec honorífic destinat a cantar les glòries pretèrites del terròs, el cronista oficial ha d’esdevenir un conseller del govern de torn (i de l’oposició si cal),  ha de dinamitzar els estudis locals, ha de fer també la crònica del nostre temps, del dia a dia del nostre poble, quan calga ha de ser una veu crítica i ha de defensar el patrimoni històric monover (el mort i el viu) encara que li coste el càrrec.

El cronista no pot ser una figura del betlem municipal, com els “maceros” o els “armats”, ni una peça de l’atrezzo franquista, amb el bigot retalladet, la prosa florida i la sintaxi arnada. El cronista, a més, ha de tenir un currículum d’investigador local solvent i ha de dominar les llengües oficials.

A la Web només he trobat una guia, el Estatuto General del Cronista Oficial de los Municipios de Canarias [PDF] que m’ha semblat un bon punt de partida i del qual em permet citar tres articles encara que siga tard:

Segunda: La Crónica local

La Crónica local es la narración objetiva de los hechos pasados y presentes que por su trascendencia e interés deban registrarse en la historia de la localidad. Se justifica mediante la integración de la investigación, conservación, análisis y divulgación del pasado histórico, al tiempo que recoge sucesos contemporáneos para fijarlos y transmitirlos a la posteridad. Tiene como objetivo primordial el de fijar y conservar para el futuro todos los hechos del pasado o del presente que sean de interés para una entidad local determinada.

Tercera. Perfil del Cronista Oficial

El Cronista Oficial es una Institución estrechamente vinculada a su municipio, de tal manera que la persona que desempeñe el cargo ha de conocer la historia, la geografía, la población, la economía, las costumbres y tradiciones de su localidad, así como el patrimonio cultural (histórico, artístico y medioambiental), las fuentes documentales y archivos locales.
Asimismo, debe poseer una formación humanística y académica suficientemente reconocidas y que signifiquen una garantía para el desempeño objetivo de sus funciones y actividades.

Cuarta. Nombramiento

El nombramiento de Cronista Oficial es vitalicio y de carácter honorífico, y se realiza por Acuerdo Plenario de la Corporación. A tal efecto debe tramitarse un expediente en el que conste toda la información pertinente relativa a la personalidad y función del Cronista Oficial, y que se ha de recabar de centros e instituciones culturales, así como de otros organismos que guarden afinidad con las tareas y actividades de los Cronistas Oficiales.
Se consideran méritos primordiales para el nombramiento de Cronista Oficial todos aquellos   estrechamente relacionados con el perfil recogido en la Base Tercera del presente Estatuto. Además, se valoran como méritos la realización de trabajos, investigaciones, publicaciones, conferencias, escritos de divulgación sobre temas que conformen la identidad colectiva de la localidad.

“La Sagrada Família”, Marc Chagall (1975-1976). Oli sobre llenç

Hui òbric El País (el periódico global en español), em trobe a la pàgina 36 la notícia de la troballa d’unes il·lustracions de Marc Chagall per a les faules de La Fontaine i un raig de claror il·lumina la cuina aquest matí grisós, humit i molsós de Sant Esteve.

Aquestes il·lustracions del pintor bielorús trasplantat a París van ser el resultat d’una comanda de l’editor i galerista Ambroise Vollard (exhibidor de Gauguin i de Picasso) i acolorixen l’edició en paper del diari madrileny amb les seues taques de colors i els perfils gruixuts de les seues figures d’animals.

De Chagall m’ha agradat sempre aquesta visió volgudament i rotundament infantil: parelles volant pel cel de París agafadetes de la mà, vaques grasses, boludes i capgirades que suren per damunt de les teulades del seu poble nadiu, Vitebsk, com uns globus escapats de la mà d’un infant, violinistes tocant suspesos per l’aire, pinzellades amples, acolorides i espesses…

Chagall (batejat com Mark Zakharovich Shagal), jueu bielorús, nascut a Vitebsk (Ві́цебск) l’any 1887, se’n va anar a París el 1910 seguint el rastre de Cézanne i Matisse. En esclatar la Gran Guerra, va tornar al seu poble i viu en directe la Revolució Russa. El 1919 funda l’acadèmia de pintura de Vitebsk. El 1923 és de nou a París i, entre els anys 1927 i 1926, il·lustra les faules de La Fontaine. El 1931 el visita el poeta (i llavors pintor) espanyol Rafael Alberti, que troba la casa parisenca de Chagall, (com els seus quadres) plena de vaques, vaca ell mateix:

Las vacas de Chagall, llenas de humanidad y sabiduría, por saber del cielo, de la luna y de las estrellas, porque han descendido por las vertientes luminosas u oscuras, verdes o secas de nuestra alma, porque no ignoran lo que tiembla en el Norte, en el Sur, en el Este y en el Oeste, porque nos hablan en el sueño con una tristeza cabeceante de barca abandonada [...] merecen nuestros respetos.

El 1941 fuig dels nazis que de segur l’haurien exterminat i troba acollida als Estats Units. L’any 1948 va a parar a Sant Pau de Vença, prop de Niça. Va morir el 1982, als 97 anys.

Marc Chagall va viure sempre al seu poble bielorús de Vitebsk. Bielorús i jueu. Poc va quedar d’aquell racó de món després de la guerra mundial. Chagall hi va viure sempre en el seu art. Vitebsk  és un referent que l’acompanyarà fins a la fi, des del principi al final d’una vida quasi centenària.

El 1911 pinta el quadre: “El meu poble i jo” i seixanta-quatre anys més tard, entre el 1975 i 1976, la sagrada família que il·lustra aquesta entrada. Si cliqueu damunt de la imatge voreu amb més detall la vaca voladora, el bon Josep i la Mare de Déu amb el xic al braç, suspesos en l’aire i vestits de llauradors; i, a terra, les cases de fusta i un músic que passa pel carrer tocant una cançó de Nadal. Com per a Joan Miró el seu mas o per a Dalí Portlligat Vitebsk és per a Chagall la deu dels símbols que anirà amb ell sempre i de la qual abeurarà una vegada i una altra el seu art.

Viure en un Chagall

Blanca Andreu, la poeta oriolana nascuda a Galícia, va titular el poemari que la va portar a la fama De una niña de provincias que se vino a vivir en un Chagall. Amb aquest llibre Andreu va guanyar el premi Adonais el 1980 amb només 21 anys; aquell chagall devia ser el Madrid acolorit i gras de la movida dels vuitanta.

No sé si ara els poetes provincians que escriuen en castellà han d’emigrar encara a Madrid per fer-se un lloc al parnàs hipànic. En qualsevol cas, quan un puja a Santa Bàrbera a poqueta nit a vore el betlem i s’aboca sobre els terrats monovers, té la impressió que de qualsevol corral decrèpit entre el carrer Sant Pere i Bartolico eixirà volant una vaca grassa, o l’esperit d’un borrego casolà sacrificat fa quaranta o cinquanta anys com un bolic de boira farinosa, ballant inconsútil al ritme que li marquen els acords de la guitarra de David Vera que s’escapen pels altaveus impenitents de davant del Porxet.

Monòver-Chagall

Enllaços:

• Chagall a la Viquipèdia en català
• Una biografia de Marc Chagall
• Casa-museu del pintor a Vitebsk
• Museu Nacional Marc Chagall a Niça
• Catàleg enraonat en línia de l’0bra de Chagall
• Galeria en línia amb l’obra de Marc Chagall
• Museu virtual de Marc Chagall
• Entrada “Vitebsk” de la Wikipedia anglesa
• Blog de Blanca Andreu

Altres fonts:

• Rafael Alberti: “París-Chagall”, Prosas, Alianza Editorial, Madrid, 1980, pàg. 42-45. Publicat a El Sol de Madrid el 2 d’agost de 1931.

• Model d’al·legació (valencià)
• Model d’al·legació (castellà)

Es poden donar a qualsevol persona o entitat relacionada amb la Plataforma o deixar-les a l’estanc del carrer Argentina (al costat de la barberia de Lledó), abans del dia 20 maig.

El dilluns de vesprada una votant d’Izquierda Unida cridava, tota indignada, a la cadena SER, al programa de Gemma Nierga. Havia comptat els vots i veia inadmissible que ells, amb 900 mil vots aconseguiren només 2 escons mentre Convergència i Unió amb 700 mil se n’emportara 11. Explicat el compte, s’expansionava a propòsit de la superrepresentació de catalans i bascos i el seu discurs anava derivant cap a la xenofòbia pura i simple.

Té raó la votant d’IU d’indignar-se? És clar que sí! Però no s’hauria d’encarar amb CiU, sinó amb els partits majoritaris, els mateixos que es reparteixen a mitges el pastís electoral i el pensament únic. De fet, si hi haguera hagut circumscripció única i cada vot s’afegira a un cabàs comú, l’any 2004 Izquierda Unida hauria obtingut 18 escons! I Convergència un altre més! Els qui perdrien i no voldran canviar res serien el PSOE i el PP que s’haurien deixat pel camí 9 i 10 escons respectivament.

Aquest fet el comentava Alfons López Tena a El Público:

Es cierto que la ley electoral prima a unos partidos en perjuicio de otros, pero los beneficiados son el PP, que con el 37’7% de los votos tiene el 42’2% de los escaños, y el PSOE, que pasa del 42’6% de los votos al 46’8% de los escaños. Además, al PP le basta superar al PSOE en un punto para sacarle 16 escaños (1996), pero esa misma ventaja en escaños sólo la obtiene el PSOE si supera al PP en 5 puntos (2004). Por el contrario, los partidos nacionalistas no españoles, con el 10’2% de los votos, tienen sólo el 9’4% de los escaños. No son estos partidos, sino el PP y el PSOE, los que sacan más escaños con menos votos, a costa de aquéllos y de IU, con un 1’4% de los escaños para un 5% de los votos.

Los números no engañan: en un sistema proporcional puro, donde todos los votos valen por igual, los partidos nacionalistas no españoles tendrían 4 escaños más, IU 13 escaños más, el PSOE 8 escaños menos, y el PP 9 escaños menos.

El compte el feia també, a partir de les dades de les eleccions de 2004, un blogaire català, i el teniu aquí:

Els resultats de les eleccions de 2008 amb circumscripció única haurien sigut:

El cas contrari (un recompte únic que fa de barrera als partits petits) el trobem a les eleccions autonòmiques valencianes. Ara topem amb el límit del 5% necessari per a obtenir representació parlamentària. Si per una banda el llindar ja resulta alt (a la majoria de les autonomies és del 3%), per l’altra es tracta d’un 5% mínim que cal traure al conjunt del País Valencià (a la resta de comunitats autònomes, quan és un 5% ho és a cada circumscripció= a província en el nostre cas). A Catalunya el llindar se situa en el 3% per província.

Com diu la Llei Electoral valenciana (1987): “Les candidatures que no hagen obtingut si més no el 5% dels vots emesos a la Comunitat Valenciana no es tenen en compte.” (Art. 12)

Per això hi ha qui, no tan sols no guanyarà mai les eleccions, sinó que no es veurà representat mai com cal. I aquí entrem en el terreny del desgraciat vot útil. Però això tocarà un altre dia.

Continuació: De com perdre guanyant o les misèries del bifrontisme

El monover Josep Ochoa analitza amb detall la barrera electoral del 5% i la compara amb la resta d’autonomies en un treball molt interessant: “Notes bàsiques (i ràpides) sobre el procés de reforma de l’Estatut d’Autonomia del País Valencià”, dins Josep V. Forcadell i Ferran Isabel (eds.): A Alacant, en valencià. Observatori de la llengua (2003/2005), Universitat d’Alacant-Institut d’Estudis Catalans-Seu Universitària d’Alacant, 2007, pàg. 193-222.

Actualització del 24-10-2010: En els darrers dies hi ha hagut una revifalla del debat a propòsit del pacte del PNB amb el PSOE per a aprovar els pressupostos i sobre un possible paper d’àrbitre de IU en una hipotètica reforma de la Llei Electoral:

1. Almudena Grandes reproduïa el raonament (i el prejudici) de l’oient de la SER i votant de IU: una reforma de la llei que permetria augmentar el poder legítim d’IU (i d’UPyD, supose) i frenaria “los partidos nacionalistas [no espanyolistes s'entén]” i la seua dèria d’agranar cap a a casa “por encima del bienestar general”. Per a Almudena Grandes cal reformar la llei electoral per frenar els partits no espanyolistes, però com? La proporcionalitat també beneficia algunes d’aquestes formacions… Una llei electoral enfocada a llimar la representació de certs partits qua farien nosa a segons qui? És això democràtic? A més de la llei electoral caldria reformar la de partits, eixa si que fa el paper…
2. Tres dies més tard es publicava al mateix diari l’article de Sebastián Lavezzolo i Alejandro Corvalán, “Sistema electoral: ¿estabilidad o rigidez?“. Aquest aborda la qüestió des d’un vessant més tècnic, compara el sistema bipartidista espanyol amb el dels EUA i Xile i apunta la qüestió de fons: “Es cierto que la actual ley electoral impone estabilidad al sistema, però dicha estabilidad no debe confundirse con rigidez”, en la línia del que havíem comentat arran de les eleccions del 2008 (“De com perdre guanyant, o les misèries del bifrontisme”), és a dir: “Un sistema rígido [...] no permite la canalización del conflicto, generando mayores inestabilidades en el largo plazo. La desafección ciudadana, sin duda, la primera d’ellas.” Què  direm del cas valencià de cara al 2011?

Enllaços:

• Uns altres resultats són possibles (Papitu)
• Les mentides sobre la llei electoral (Papitu)
• Per un País Valencià sense barreres (Papitu)
• Alfons López Tena: “Prima electoral i Goebbels”, El Público (7-3-2008), pàg. 27 [pdf]
• Simulador de resultats en circumscripció única
• Gabriel de Pablo: “Resultado de las elecciones si hubiera una única circunscripción” (Hiperia)

Si el 2006 les protagonistes foren les muntanyes de la Marina Alta, enguany és la força de l’aigua que, des dels seus vessants, davalla cap a la mar cercant les velles dreceres expropiades. Obriu els altaveus, cliqueu en la imatge i deixeu-vos arrossegar pel corrent.

Entrades relacionades:

• Recorda mestr@
• Una felicitació de Cap d’Any especial: “Muntanyes de la Marina Alta”

+gran

La de la foto, senyors governants, és la “ciutat social” que els reclama:

• centre de salut
• guarderia
• escoles
• institut
• biblioteca pública
• arxiu històric
• neteja pública
• formació permanent per a adults
• participació ciutadana
• llibertat d’expressió
• atenció a persones dependents
• honestedat
• veracitat
• ciutat dels infants
• sostenibilitat
• sorolls
• carrers per a vianants
• parcs públics
• defensa de la llengua
• promoció de la cultura
• reviscolament dels barris
• recuperació del centre històric
• protecció del patrimoni
• defensa del comerç local
• foment d’un desenvolupament econòmic no destructiu fet a partir de les forces productives autòctones
• foment de la bona convivència entre els veïns
• (…)

Afegiu, lectors, tot el que falte.

Senyor alcalde,

m’han contat, i he llegit, una part del contingut de la seua compareixença davant les càmeres de TVM el dia abans del Correllengua. Per sort, no la vaig vore, ni ganes, perquè la virulència de la versió original de les seues compareixences sol superar, de molt, els extractes que després circulen. I resulta que aquests extractes m’han despertat la memòria…

A finals de l’any 1994 acudia vosté a un acte organitzat per Acció Cultural del País Valencià que va tenir lloc al saló de plens de l’Ajuntament de Monòver; se celebrava llavors l’aniversari de la incorporació de Monòver i la rodalia al Regne de València. L’acte consistia en la lectura d’un manifest (segurament ple de “sandeces”, com vosté diu). Vosté era present entre el públic. Hi va acudir per donar-se una pàtina de centrisme i tarannà obert davant una possible candidatura a l’alcaldia en les eleccions municipals que s’havien de celebrar l’any següent.

La cosa va anar malament i l’assistència a aquella lectura li va causar la pèrdua del carnet de militant del seu partit, a vosté i a algunes persones més que l’acompanyaven. És curiós que llavors pretenguera passar per obert i centrat amb la companyia de les mateixes persones que ara vol mostrar davant el poble com una colla de potencials terroristes perillosos i que pretenga avisar a la ciutadania que s’aparte del nostre contacte quan vosté una volta el buscava.

Senyor alcalde, recapacite. No creu que li pararia millor aquell maquillatge centrat i centrista que la carassa ultra que s’entesta a posar-se ara? No veu que els vots se li escapen per totes les costures?

Senyor alcalde, relaxe’s una mica i, l’any que ve, vinga-se’n amb nosaltres al Correllengua! Si no se sent en forma per a córrer darrere de la Flama, sempre podrà ballar-se una polca amb el seu portaveu. Vorà que bé que s’ho passen i com puja la intenció de vot.

El mes passat entrevistaven a El Punt Emèrit Bono (Catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de València, exconseller de Medi Ambient amb Joan Lerma) i Ernest Garcia (Catedràtic de Sociologia de la Universitat de València expert en qüestions mediambientals), a propòsit de la publicació d’un informe encarregat per CCOO-PV a la Universitat de València sobre la sostenibilitat ambiental del model econòmic valencià.

L’informe ha sigut el resultat d’un treball interdisciplinar en el qual han participat també els professors Antonio Merelles, Ana Sánchez, Pura Duart, Mercedes Martínez, Andreu Pasqual, Antonio Santos, Ricardo Almenar i María Diago. El report es titula Indicadors i tendències de desenvolupament sostenible en la societat valenciana: econòmics, sociolaborals i mediambientals i es basa en dades de l’Oficina d’Estadística de la Unió Europea (Eurostat).

La conclusió a què arriben els autors d’un informe que els mateixos autors qualifiquen de “bastant contingut” és: la millora de les condicions econòmiques no ha anat acompanyada del mateix grau de millora en benestar social.

D’altra banda, segons els autors, el creixement econòmic valencià ha tingut en els darrers anys la seua base en la construcció. La construcció suposa l’ocupació de més i més territori. Però el territori és finit. Per tant, el model de creixement indefinit finalment arribarà a un punt de no retorn quan haja passat la línia roja. Traspassar aquesta línia tindrà “múltiples manifestacions agudes amb profundes implicacions econòmiques, socials, polítiques i institucionals”.

Què ens indicaria que estem arribant a aquesta línia vermella?:

1) L’economia creix a costa de l’ús d’energia i de recursos naturals no renovables. S’ha crescut un 46% i s’ha augmentat el consum d’energia en un 73%, un 69% en consum d’aigua (urbana) i un 133% en consum de minerals per a fabricar ciment.

2) La pressió directa sobre el territori és brutal. Més tenint en compte que el País és un territori xicotet amb una gran concentració econòmica i de població. Això produeix congestió i deteriorament dels ecosistemes.

3) La fragilitat dels nostres ecosistemes mediterranis. Un territori fràgil, que pateix una gran pressió, rep un impacte multiplicat. Una dada: entre 2000 i 2006 el territori “apaiat”, és a dir, sotmés a PAIs, suposa 30 mil hectàrees més construïdes, un 1’3% del territori, el que equival a una nova àrea metropolitana com la de València.

Per tant, la inversió en rajoles i ciment, en lloc d’una altra inversió productiva que aporte valor afegit, amb una indústria potent i una agricultura posada al dia; el model de Xauxa que, ara per ara sembla funcionar i dóna molts vots a qui el posa en pràctica i el defensa, es pot tornar en contra en un futur pròxim. No es pot créixer il·limitadament.

Mentre Ernest Garcia pensa que ja s’ha passat la ratlla vermella sense retorn, Emèrit Bono és encara moderadament optimista quan creu que es poden salvar els mobles si es corregeix ara la tendència.

La recepta correctiva que proposen és:

1. Promulgació de disposicions normatives.
2. Posada en marxa d’instruments econòmics.
3. Foment de la conscienciació i la participació ciutadanes.

Una recepta que ha de partir de 3 requisits:

1. Mobilització de coneixements, tecnologies, actituds i valors.
2. Assaig de noves fórmules polítiques i institucionals.
3. Participació activa de governs, empreses, famílies i ONGs.

Doncs, això.

N.B.: Ernest Garcia i Emèrit Bono van col·laborar també en la redacció del Llibre verd del territori valencià, editat per Escola Valenciana.

Font: Tere Rodríguez, entrevista a Ernest Garcia i Emèrit Bono, El Punt, (17-23 de juny de 2007), pàg. 9-11.