Les misèries del bifrontisme
L’innominable dels dimonis encetava la setmana tractant com el fem el quaranta-cinc per cent del cens electoral i col·locava en el cel dels justos un altre 41 per cent.
En una altra banda de l’espectre Jaime Richart, des de Kaos en la Red, es demanava: “¿Está este país habitado por diez millones de analfabetos políticos, de amorfos y de descerebrados? ¿o simplemente coexisten con nosotros diez millones de listos como el hambre?” Tot pensant en l’esmentat 41 per cent del cens que l’altre havia col·locat en la glòria del senyor.
Són els efectes de la polarització que provoca l’actual sistema electoral. És bo el bipartidisme? Alguns apel·len a la concentració del vot per mor de la governabilitat. Són els mateixos que s’estimen més una majoria absoluta. Perquè, quina millor governabilitat que manar amb majoria, és a dir, tirant de decrets-llei i passant-se per l’engonal les esmenes? Són els mateixos que avorreixen el pacte, l’acord, la transacció. Però quina democràcia hi pot haver sense l’ús d’aquests substantius que construeixen les oracions que fonamenten el sistema?
Diuen que la llei electoral espanyola es va fer amb la idea de desarrapar-se dels comunistes i que, Carrillo, ufanós, se la va empassar pensant-se que la seua seria la segona força política. Al País Valencià la insòlita barrera del 5% per cent autonòmic es va dissenyar amb la sola idea de deixar fora del joc parlamentari el valencianisme polític.
Janus o els bisons bifronts
Representen el PSOE i el PP les dues cares de Janus que miren cadascuna cap a una banda? Més aviat no. Els dos grans partits es disputen el pastís del pensament únic, aquell que anomenen “centre”. Però el centre ha anat escorant cada vegada més cap a la dreta. (A qui han votat els nous electors?) Això fa que davant les dues testes bovines s’estenga una gran extensió ideològica, una praderia que els dos bisons enfrontats cobegen igualment. Un herbei compost per tots els brins junts del sentit comú acceptat, d’allò-que-mai-no-es-posa-en-dubte.
Només el pacte podria traure els remugants del seu ensonyament centrista, només aquest impuls podria lliurar el carro del fangar d’allò-que-és-i-no-pot-ser-d’una-altra-manera. El govern democràtic hauria de ser un procés caòtic (que no desordenat) en què diverses faccions busquen un equilibri estacionari. Un procés de reordenació i de reestructuració que haurà fet avançar la societat i que mentre es produïa, hauria servit per a aprofundir en la democràcia.
La inexistència o el manteniment a ratlla parlamentària (amb unes regles del joc electoral elaborades a l’efecte i pactades pels grans) d’aquells discursos “transgressors” que podrien triangular l’espai polític, (el que demana l’oficialitat estatal de les llengües espanyoles no castellanes; o una pedagogia activa de la diversitat nacional hispànica; o una condemna de la tortura; el que es mostra contrari a la suspensió dels drets elementals per motius ideològics; el que qüestiona les bondats del sistema productiu…), suposa una greu xacra del sistema democràtic espanyol.
És per això que hi ha qui no guanya mai les eleccions i qui, guanyant-les, les perd sempre.
