cròniques ultralocals

El meu germà empelta la prunera. El meu germà talla, amb dues tisorades concretes, dues rametes de la prunera bona. Són dues rametes curtes, plenes de borrons a punt d’esclatar.

A continuació s’agimpona davant la prunera borda de les tres branques, obri els braços de la podadora i s’abraona als mànecs. Dues mogudes, llargues i grosses com el dit gros del peu, cauen a terra.

Llavors, amb un estri afilat va polint el tall. Afila una punta de les branquetes i obri, amb un gest delicat i precís, la vora de l’escorfa. En aquests talls clava les rametes afuades. Encercla amb una veta negra, plàstica, els contorns dels talls i hi escampa una pasta protectora.

La prunera borda, mutilada, pujarà amb l’impuls de la terra la saba bona, i una renovació interior la farà apta per al fruit dolç, carnós, tendre, estiuenc.

Quedem parats damunt la terra llaurada i humida, el pare i els dos fills, el que empelta, i el que escriu.

Un gafarró refila obstinat en un caramull ocult.

Paula i Benito Limorti traent les fulles de l’oliva

Les màquines també fan oliva. Abans i, encara ara, l’oliva “es fa” a mà. Amb didals de pell es passaven els dits entre les rames com si es munyira l’arbre i es feia caure l’oliva sobre una manta o un llençol de cotó. Després van venir les pintes per a arbres, uns rastells o rasclets amb pues  que pentinen les rames i arranquen l’oliva, que cau damunt d’unes teles de niló verdes, i ara també negres.

Teles parades a la Pedrera

L’oliva que està en terra es plega i la que està dalt de tot de l’arbre es fa des d’una escala o un peu de gall. A Monòver les oliveres es pentinen, a uns altres llocs les apallissen amb unes vares. Ara les oliveres també es sacsegen amb fúria amb un vibrador desmesurat que deslloma el collidor, dessoca l’arbre i ompli el camp d’un brunzit insistent i molest. Després s’arrepleguen plegant les teles i s’aboquen al cabàs i d’aquí a la saca. En acabar, les teles es pleguen com un llençol.

Una vegada a la casa, cal aventar l’oliva, abocant-la a poc a poc des d’un cabasset que s’alça per damunt del cap; d’aquesta manera, tirant mà de l’energia eòlica, se separa l’oliva de les fulles i els brots. Ara hi ha uns ventiladors a les almàsseres que, amb energia atòmica de Confrents, tiren a un costat la fullaraca.

De la saca a l’almàssera

A l’almàssera (o trull) l’oliva es mol amb el ruló o mola que mou el matxo i s’esprem entre els cofins amb la premsa. Els cofins es renten amb aigua calenta, l’aigua i l’oli discorren per una canaleta, fins a un bassó. L’oli sura per damunt de l’aigua, llavors s’arreplega amb una carabassa i s’aboca en un setrillot. El residus finals són la morca i el granilló. La morca és la mescla irrecuperable d’oli i aigua (el rei va fer que tancaren el Mig Pollastre en la gerra de les morques); el granilló s’extrau dels confins en forma de pans de pinyols apretats i s’emprava per a encendre el foc.

Dels setrills grans l’oli passava a la gerra i de la gerra, quan calia, amb una mesureta, un pitxeret o un casso de llautó o de test, al setrill de taula.

Escombrar

Quan s’ha tret el fruit, les oliveres “s’escombren”, és a dir, es poden. A Monòver les oliveres s’escombren deixant-los uns faldons amples i baixos que les fan accessibles i dòcils. S’escombren un any sí i un altre no. A Andalusia les deixen amb caramulls perquè resulten més amanoses per a l’assot. La tradició escombradora local no vol reboliques. Un any, Belando, va cridar un escombrador andalús, que li va deixar les oliveres de la revolta de la Forca fent palmes, amb unes rames altes i estirades que pareixien un canyar. Ara les deixen, a les rotondes, seguint la moda zen, amb la permanent feta, boludes i, lletges com un pecat.

Entre els escombradors monovers ha passat als annals l’onque Caballero, escombraire hàbil, amb fama de fantasiós, que assegurava caçar conills amb uns pessics de pebre col·locats davant d’una pedra: el conill olia, esternudava i es badava el cap contra el cantal.

Encara viu Salvaoret, l’home que xiuxiuejava a les oliveres.  Salvaoret sabia, només mirant-les, quines tocava escombrar i quines no, quines havien fet molta o poca oliva. Salvaoret els posava l’orella en el tronc i sentia el batec mil·lenari de cada olivera, l’íntim borboll de la saba discorrent per les entranyes de l’arbre. Llavors l’olivera li parlava en una llengua vegetal, antiquíssima i remota.

Entrades relacionades:

El DECRET 214/1987, de 9 de juny, sobre declaració d’arbres monumentals de la Generalitat de Catalunya considera arbres monumentals “els exemplars que, per les mesures excepcionals dins de la seva espècie o per la seva edat, història o particularitat científica, siguin mereixedors de mesures de protecció.” Els arbres monumentals també es diuen singulars quan, independentment de la seua grandària o edat, tenen alguna particularitat que els individualitza: una llegenda, una història…

El pi gegant de la finca de Lacy (pronuncieu “Làcit”), abatut per una tempesta, era un arbre monumental; la washingtònia del jardí de la casa de la família Martínez Ruiz sota la qual es van retratar Azorín i Gabriel Miró (segurament l’any 1927)  era un arbre singular que la Casa-Museu va rebutjar de la manera més lamentable i que es va trasplantar a la replaceta de la Rosaleda, sense que hi conste cap placa commemorativa.

Azorín i Miró davant la washingtònia de la casa familiar de Monòver

Vista actual de la washingtònia filífera de la casa d’Azorín

L’any 2000 Daniel Limorti, enginyer tècnic agrícola monover, va publicar a la Revista de Festes de Monòver un catàleg d’arbres monumentals del terme de Monòver.  Entre els exemplars que va catalogar hi havia l’ailant (o porrero) que hi havia al xalet de Paola i que van tallar fa una setmana, tal i com anunciava el Grup Naturalista Heliaca al mur del seu perfil de Facebook i al blog.  Aquest arbre que, fa deu anys, tenia un perímetre de quasi dos metres i una alçària de 13 metres i mig, l’han pogut tallar perquè no tenia cap tipus de protecció.

L’any 2000, Daniel Limorti acabava el seu article demanant “que les autoritats competents” confeccionaren una normativa que protegira “de manera legal els exemplars extraordinaris amb una catalogació.” El catàleg, continua Limorti: “seria una forma eficaç de protegir-los mantenint un equilibri adequat entre els drets particulars que puguen ser afectats i l’interés de la societat en la seua conservació i gaudi. Aquest catàleg s’hauria de completar amb règims d’ajudes, prestacions i contraprestacions necessàries en cada cas per a assegurar la conservació i millora dels exemplars catalogats.”

Solar que ocupaven el xalet de Paola i l’ailant desaparegut

En els darrers anys hem pogut comprovar que l’existència de catàlegs i de proteccions (i fins i tot de legislació) no és una garantia de la salvaguarda del patrimoni: arbres, paisatges, façanes, socarrats, noms de paratges…  es troben en perill constant i el catàleg només serveix, com en aquest cas, per a fer el paper d’epitafi. Tot i això, no desistim en l’esperança, aguardem (encara) que aquesta pèrdua servisca perquè els arbres monumentals de Monòver reben la protecció adequada i puguen sobreviure, ens netegen l’aire, ens alegren la vista i es facen més monumentals encara perquè els nostres besnéts els disfruten i parlen bé de nosaltres per haver-los preservat.

Restes del tronc i del brancam de l’ailant del carrer Quarter

La descripció i la foto de l’ailant que hi feia el tècnic monover l’any 2000 és la que reproduïm a continuació (cliqueu damunt per a fer-la més gran):

Reproduïm a continuació el catàleg complet d’arbres monumentals elaborat per Daniel Limorti (Revista de Festes de Monòver, setembre, 2000, pàg. 70-77)

Fonts: La fotografia d’Azorín i Miró pertany als fons documentals de la CAM, reproduïda per Alicante Vivo.

Pàgines relacionades: