cròniques ultralocals
tema: Educació ultralocal
etiquetes:

Escola Infantil Mare de Déu del Remei Monòver

Qualsevol política, també l’educativa es mostra en les intencions, l’interés i les prioritats. Aquí teniu dues pistes per fer-vos una idea:

Ah! I la culpa no és de Zapatero, sinó de qui té les (in)competències en educació. L’educació infantil és cosa dels ajuntaments1 i de les conselleries. Quant a fer de l’etapa infantil una etapa obligatòria, tal i com suggereix el regidor, caldria replicar dues coses.

Primer, que no hi ha uns criteris unànimes en el món de la pedagogia respecte dels avantatges d’aquesta opció. Els països escandinaus, per exemple prefereixen que els xiquets es queden a casa amb els pares fins als sis anys i donen totes les facilitats perquè això siga possible. Llegiu els arguments en contra:

Segon, Catalunya està a punt d’aprovar una llei d’educació que vol fer obligatòria l’etapa de 3 a 6 anys. Ningú s’ha atrevit encara a fer obligatori el tram de 0 a 3 anys2. Siguen vostés els pioners o és que no els arriben a tant les “competències”?

Finalment, ja havíem parlat de la qüestió anys enrere. La realitat és fotudament cabuda.


  1. Tenen escoles infantils municipals: el Pinós, Salines, Petrer, Alacant, Guardamar, Alcoi, Elx… [tornar]
  2. L’esborrany de la Llei d’Educació diu això en la pàgina 22: “És per això que la Llei declararà l’obligatorietat de l’educació en el segon cicle de l’educació infantil, en l’educació primària i en l’educació secundària obligatòria, és a dir, un mínim que va des dels 3 anys fins als 16.
    No s’ha d’oblidar en cap moment l’impuls decidit cap a l’extensió del primer cicle de l’educació infantil, amb criteris de màxima qualitat educativa”[tornar]

tema: Informàtica i internet
etiquetes:

El dia 17 de maig es va presentar a Vallromanes el llibre La catosfera literària. El volum, editat per Cossetània Edicions i coordinat per Toni Ibáñez, arreplega cent escrits o “posts” de cent blogs escrits en català.

La selecció s’ha fet a partir d’un total de cent cinquanta posts presentats. Els drets d’autor que genere la venda del llibre es destinaran a La Bressola, les escoles d’immersió lingüística en català de la Catalunya Nord.

Ultralocàlia està representat en aquest recull per una entrada de la sèrie “Quadrets sense marc” que es titula “Passeig”. Haig de confessar que aquest escrit no és massa representatiu del que es publica aquí. Ultralocàlia no és un blog literari, tot i que la literatura es filtre en aquesta sèrie de “Quadrets” i com a recurs en alguns dels posts.

Ara, que si no és literari, quina mena de blog és Ultralocàlia? Ni el mateix autor ho sap. Vicent Baydal va fer un esforç per veure un ordre, uns fils. Tanmateix quan cal etiquetar aquest blog no es pot fer res més que fer-ho en una d’aquelles “categories” que col·locaven els nostres escriptors renaixentistes i barrocs als seus reculls: jardí, ensalada, minestra, flor, florilegi, poti-poti, mescladet, barrejat, bullitori… miscel·lània.

Aquesta conversió del text electrònic al format imprés resulta problemàtica; algun dels antologats veia el seu text com un lluç a cal pescater i cercava la causa de la descol·locació d’un escrit digital empeltat en un llibre de paper.

Certament, mentre llegim els posts de La catosfera ens assalten sensacions lectores paradoxals: observem que hi ha textos curts per a la pàgina i justos per a una còmoda pantallada sense scrolling. D’altres, en canvi, plens de punts i a part en el paper, els intuïm ben llegidors en TFT. D’altres encara són contundents per al paper i prolixos per al monitor. Hi ha aquí, tot un camp inexplorat per als analistes del discurs.

D’altra banda, la publicació en paper d’un minúscul fragment d’aquest blog em va portar a la ment aquell aforisme de Fuster que diu que la seua seria una posteritat de paper: no serà de paper la posteritat d’Ultralocàlia, malgrat La catosfera literària.

Quan el diari Avui va anunciar la presentació de l’antologia, un estol de comentaristes va afegir les seues verbositats a la notícia. Encara no entenc com els diaris deixen les seues notícies a l’abast de les moscardes, donat que la lectura dels forcs de comentaris que acompanyen els textos periodístics, lluny d’enriquir el lector, el solen submergir indefectiblement, i per una bona estona, en un estat de tristesa profunda.

Enmig dels comentaris que acompanyaven la notícia hi havia el d’un gran simi que en un arravatament nihilista desitjava que petaren tots els servidors i que la catosfera sencera se n’anara a fer punyetes.

Aquest comentari va portar de nou a la superfície l’aforisme fusterià aplicat a la posteritat dels textos electrònics. Vaig recordar el projecte de la Biblioteca de Catalunya per preservar la paraula digital del qual ja no n’he sentir a parlar, però que a hores d’ara confie que deu funcionar de manera discreta i eficient com un d’eixos programes que s’executen a la rebotiga dels blogs i en garanteixen l’èxit. Digueu-li Apache si voleu…

Serà la posteritat d’Ultralocàlia una posteritat de paper? Una oportuna còpia de seguretat de la base de dades proporcionaria a aquest blog una atzarosa posteritat digital sempre que algú tinguera en un futur les ganes i l’habilitat tècnica com per a llegir un arxiu enzipat ple de paraules, un papir d’Hercolà esperant en un muntó de cendres preterides a ser desenrotllat en un altre servidor. Cal suposar que el codi obert sobre el qual s’han escrit i preservat els textos electrònics dels blogs en garantirà la restauració. Res a vore, tanmateix, amb el rescat del quadern de notes de l’avi.

Serà per això i perquè el paper encara és el rei, que hi ha hagut iniciatives ben primerenques per derivar els textos digitals cap al llibre de paper. Des que l’anomenada catosfera va començar a caminar que es produeix aquest transvasament: L’aeroplà del Raval, de Tina Vallès, va ser el primer blog estampat en pasta de paper, els textos de Biel Mesquida (prologuista de La catosfera) trets en part de Plagueta de Bord com Els detalls del món (2005) i ara mateix Acrollam, o d’altres fets primer per a la pantalla, com Homersea. I de manera quasi simultània a La catosfera literària ha aparegut el llibre Em dic Mireia (i el meu cony es diu Carlitos) tret de Mireia, un blog fet a dues mans.

Les entrades meliquistes:

Enllaços