cròniques ultralocals

Coneix Monòver

Imatge: “Pedres, tronc, mussol”, de Lluís Sogorb

El pintor de la Natura

L’esperit de l’artista d’Altamira i Lascaux es va reencarnar en Sogorb. Es va manifestar primer a l’escola i es mostrà en una traça inusual per al dibuix, la caricatura, el retrat… Aquell xiquet traçut, però, tardà a trobar el camí que aquella habilitat estranya, que aquell dot inesperat, li volien indicar. Provà diversos viaranys, abandonà els estudis, passà per un ofici i per un altre, però l’ànima de l’ancestre li recordava ara i adés la seua missió. La mà buscava el pinzell i volaven els traços sobre la superfície blanca, tal i com quinze mil anys abans els dits mullats d’ocres primigenis il·luminaven la caverna comunal.

Va ser enmig de la Natura, en un dia i una hora no revelats que l’epifania es produí. Va ser el compassament amb el diapasó universal que marcà per sempre el camí que Sogorb finalment reconegué i ja no abandonà. Qui haja llegit els seus escrits sobre la natura haurà pogut escoltar entre les línies, sonant entre els pals més elevats de la tipografia, aquesta nota vibrant, la mateixa que vibrava en l’orella de l’artista paleolític quan passava la vista sobre els ramats d’ibex en la pastura i sorprenia aquell ull espaordit i aquell múscul tens que a continuació traslladaria sobre la calcària porosa dins el ventre amorós de la mare terra amb el carbó, l’òxid i el punxó de sílex.

L’artista compromés

Lluís Sogorb és actualment membre de la SEO (Societat Espanyola d’Ornitologia) i s’encarrega de la maquetació, el disseny i les il·lustracions dels anuaris ornitològics que publica el SEO d’Alacant. A part del dibuix, darrerament li atrau moltíssim la pintura de la natura (o wildlife art) usant l’oli, l’acrílic i el llapis i la tinta xinesa.

En aquesta línia artística participà el 2003 en l’exposició col·lectiva Pintura de Naturaleza a Jerez, amb vint artistes més. Com a conseqüència d’aquell encontre es va crear l’Asociación Española de Artistas de Naturaleza de la qual és membre fundador. Sogorb s’ocupa també del manteniment de la seua pàgina web.

L’Asociación de Artistas de la Naturaleza té com a objectius la divulgació de la pintura de la naturalesa i la sensibilització de la ciutadania de la necessitat vital de protegir la natura. Des de la seua creació, l’associació ha organitzat dues exposicions més, a Madrid i a Almonte, a més a més d’una trobada per a pintar a Doñana per iniciativa de l’Estación Biológica del parc. El darrer projecte d’aquest grup d’artistes compromesos és una exposició de gran format que es celebrarà al Pabellón del Futuro de l’Expo de Sevilla per commemorar el desé aniversari de l’abocament tòxic de les mines d’Aznalcóllar.

L’il·lustrador creatiu

Lluís Sogorb és també el creador dels simpàtics personatges de Perpisseta i Crespellet, els xiquets protagonistes del llibre Coneix Monòver. Coneix Monòver va ser una iniciativa del Gabinet de Normalització Lingüística de l’Ajuntament de Monòver i de la llavors tècnic, Ester Limorti.

El llibre, fruit del treball d’un equip de nou mestres monovers, es va elaborar com a material curricular per a l’assignatura de Coneixement del Medi de segon cicle de Primària i resulta, ara per ara, la millor introducció a la història, els costums, la societat, la cultura, la flora i la fauna del nostre poble (fins i tot per als adults i els forasters). Sogorb hi va fer també la maqueta.

L’amic dels voltors

Fa un mes Luis Sogorb ens informava de la presentació del llibre L’amic dels voltors, escrit per Jordi Raül Verdú i il·lustrat per ell. El llibre, editat dins la col·lecció La Carrasca de l’editorial alcoiana Marfil, conta la manera com l’aparició d’uns voltors alterarà la vida d’una família que viu en un mas de la serra de Mariola, prop del barranc del Cint. Àlvar, el xiquet de la casa, es farà amic dels carronyaires, amb els quals establirà una relació molt especial.

El llibre arranca del Projecte Canyet dut a terme per FAPAS d’Alcoi que té com a objectiu la reintroducció del voltor a la serra de Mariola. Àlvar Seguí proposà al dibuixant monover que fera les il·lustracions d’una unitat didàctica que havia de servir per a promocionar el projecte entre els escolars d’Alcoi. Paral·lelament, Jordi Raül Verdú havia escrit el 2002 un conte que es deia “Els voltors del Preventori”, inspirat en el Projecte Canyet. Mentre els voltors s’adaptaven a la seua llar alcoiana i començaven a criar al Barranc del Cint, l’editorial Marfil editava el conte de Verdú, il·lustrat per Sogorb, en la col·lecció La Carrasca.

L’enamorat dels ocells

El darrer treball de Sogorb són les il·lustracions del llibre Els noms populars dels ocells al migjorn valencià que publicarà en els pròxims mesos la secció del SEO a Alacant. Es tracta d’un volum d’autoria col·lectiva i enfocament interdisciplinar (hi participen dos especialistes en ornitologia, tres lingüistes i un dibuixant) que recollirà totes les denominacions populars dels ocells de les comarques del sud valencià (les castellanoparlants incloses) posades al costat de les formes estàndard en català i en castellà i la denominació científica.

El volum aplegarà els noms de totes les espècies de les quals s’haja recollit una denominació viva; l’ordenació seguirà els criteris taxonòmics establits per l’ornitologia internacional. A més a més, s’hi explicaran els mecanismes de creació dels noms dels ocells: onomatopeia, metàfora formada a partir de la forma, del cromatisme o dels costums…

L’artista monover ha tingut en aquest cas l’oportunitat d’il·lustrar exhaustivament els seus models preferits: les aus. El mussol que acompanya l’entrada de hui, les obres que reproduïm a continuació i els seus escrits són una mostra de la sensibilitat i l’atenció amb què pinta, dibuixa o descriu els nostres ocells.

Pintures de la natura de Lluís Sogorb

Per gentilesa de l’autor, enllacem a continuació alguns dels seus treballs recents, dins el camp del wildlife art, precedits dels seus comentaris:

  1. Pedres, tronc, mussol (Oli sobre taula entelada, 2007). Esta pintura és fruit de la trobada en diverses ocasions amb este mussol parat al tronc d’un ametler, col·locat a la meitat d’un ribàs en el barranc de Caseta, ací en la serra del Coto.
  2. Espill viu (Oli sobre panell d’algeps, gener de 2008). És la meua última pintura, que vaig enviar ahir mateix a Sevilla per a participar en l’exposició que sobre el 10é aniversari de l’abocament tòxic en Aznalcóllar ha organitzat el Ministeri de Medi Ambient junt amb altres organismes. L’exposició s’inaugura el pròxim 1 de febrer i es clausura el 30 de juny. L’exposició col·lectiva de pintura és una de les diverses activitats que es podran veure en l’antic pavelló del Futur de l’Expo92 de Sevilla.
  3. Vol a poqueta nit (Oli sobre taula, 2007) i Alcaraván dunero (Aiguada de tinta xinesa sobre paper, 2007) són les dos pintures que vaig enviar a l’exposició col·lectiva organitzada per l’Asociación Española de Artistas de Naturaleza en Almonte el passat any amb Doñana com a tema central.

Enllaços:


@ Compartir

Fa deu anys Amador Navarro va penjar les claus de la furgoneta. S’havia convertit al sedentarisme. Ell, el darrer dels hippies rodamons del seu temps, abandonava el nomadisme. L’abandó del nomadisme no va significar en cap cas una retirada ideològica o una reconversió als preceptes del sentit comú domesticat. Amador no ha seguit, com altres membres de la seua classe, una trajectòria parabòlica d’anada i tornada. Tornada, en molts casos, a l’ultramuntanisme més recalcitrant o a un incert eclecticisme impossible que pretén una síntesi interessada dels extrems.

Va crear la colla dels Dimonis de la Ceba, és membre actiu de l’associació cultural Alacant, deperta! i de la Mesa de Carnestoltes i ara està embarcat en horts urbans ecològics (Terratrèmol), cooperatives de productes naturals (Mercatrèmol) i bancs de temps (Almatroque).

Descendent de la nissaga dels Navarro, industrials monovers que fundaren la fàbrica Jabón Sol, va recuperar la llengua dels seus avantpassats i va fundar un grup de folk: Nosaltres i la gent, que va debutar l’any 1972 al Jema, com molt diligentment informa Paco Corbí al seu documentadíssim, interessant i divertit: Vas ballar en les Moreres?

Tal i com apunta Paco, els components d’aquest grup, a diferència de la resta, no eren d’origen obrer, sinó “fills o néts d’empresaris o funcionaris de la classe alta o mitjana-alta”. Al final, els pares es van conxavar, van repartir els artistes per diversos internats i l’aventura musical de Nosaltres i la gent se’n va anar a pastar fang. Però, malgrat els contratemps, Amador hi perseverà.

Es féu nòmada i així va vore passar les estacions des de la seua furgoneta. I de les estacions, cap altra com l’estiu. L’estiu és l’estació d’aquest llibre. L’estació solar en què brunzeixen les abelles, salmodien les xitxarres, rauquen les granotes, dansen els donyets, s’amaguen els gripaus i saltironegen els familiars al clar de lluna.

Sí, el llibre d’Amador és un llibre solar que rememora, des de dalt de la Sénia del parc d’atraccions, els personatges que passaven per la seua paradeta d’artesania instal·lada a la vora de qualsevol revetla pobletana en un o altre llogarret perdut de l’Espanya feréstega.

La paradeta d’Amador era el parallamps que atreia la persona humana necessitada d’algú que escoltara per primera vegada el relat mastegat i tornat a mastegat a la barra del baret de la plaça Major mentre els parroquians el senten com una pluja insistent que primer va despertar la curiositat, després l’admiració, més avant l’enuig i ja, per fi, la indiferència.

Pels catúfols de la sénia pugen i baixen també d’altres nòmades, companys d’aventura, extraviats com ell pels camins polsosos, les carreteres enclotades o les pistes encimbellades que duen a les festes majors de pobles remotíssims de la serra de Terol, les asprositats de la Manxa o les planes esteses, melangioses i aterrades de la Franja. Follets posseïts per una quimera que es retroben a les fondes, les replacetes, els vorals, els tancats: Esplà, Natalio, Los Batzer, Mustafà, José i Agustín, els maletillas, el Rotos…

La Sénia. La sénia d’Amador és Tot: roda del temps, roda de la fortuna, roda-de-la-fugoneta-d’Amador, roda que roda el molí de les oracions tibetà que recita el seu mantra circular, cilíndric, roda el disc de la màquina que m’escriu aquest post, roda el petit mandala còsmic que sóc jo i tota la resta, la munió d’estels en el firmament i la taula on escric i la cadira on sec i jo que girem com tot: sínia, roda i mandala.

Fa deu anys Amador Navarro va penjar les claus de la furgoneta. S’havia convertit al sedentarisme…

Enllaços:


@ Compartir
temes: Cultura popular, Donotes i homenots
etiquetes:

Joan Pellicer

La notícia de la mort sobtada de l’etnobotànic Joan Pellicer, s’escampava al llarg del dia per tots els àmbits (1). En la nota que ha publicat la seua editorial, Edicions del Bullent, podeu conéixer la seua biografia i els seus llibres (2). Kikirikú també li ha dedicat una entrada del seu blog (3).


@ Compartir

Ryszard Kapuscinski

Foto: Marcin Kamiński

Un postoperatori advers va aconseguir el que no havien pogut 27 revolucions, 12 fronts de guerra i quatre condemnes a morir davant de l’escamot d’afusellament: matar Ryszard Kapuściński. Jugar-se-la era part del seu ofici, tant és així que va titular un dels seus llibres Un dia més de
vida
. El fet cert és que Kapuściński ha pogut disposar de molts anys de vida per a contar-nos el que havia vist. Per això podria haver signat unes memòries que s’hagueren titulat com aquelles que va escriure algú que es considera el seu deixeble: Gabriel García Márquez, aquell periodista pervertit per la ficció. Si l’escriptor colombià afirmava haver viscut para contarla, de Kapuściński podríem dir que ha viscut per a contar-nos-ho. Contar-nos tantes històries grans i petites com les que omplin els seus llibres: Eben, L’Emperador, El Shah, L’Imperi, Viatges amb Heròdot.

Kapuściński ultralocal? Podríem dir això d’un periodista
que ha aspirat a creuar totes les fronteres, totes les que ha pogut? Tal vegada sí. El cronista polonés ha botat tantes tanques com li han deixat i no en totes et demanaven el passaport quan passaves. Ultrapassà els confins encesos dels nous estats africans i els límits acerats del teló que dividia el món, però també s’endinsà més enllà de les ratlles que separen les races, les cultures i les classes.

“Estar, veure, escoltar, compartir, pensar” constituïen per a Kapuściński els cinc sentits del periodista. Solia contar que a Àfrica, privat dels mitjans tècnics de què disposaven els seus col·legues de les agències estrangeres, sense diners per a comprar una ràdio potent o per a pagar sous d’informants locals, havia de llançar-se al carrer amb la llibreta i el llapis. Per això, quan llegim els seus llibres tenim la sensació de trobar-nos amb algú que ha estat on es coïen les faves, ben a la vora de l’olla. Sentim la realitat relatada en relleu: ens arriba la percepció de tots els sentits, el batec del cor i la ment ordenadora del cronista. Sentiments i explicació racional, expressió i denotació, narració, exposició, argumentació, descripció. 220 lectures i 40 anys d’experiències s’amaguen darrere d’Eben: “conta el 5% del que saps”, repetia.

És per això que afirmem l’ultralocalisme de Kapuściński: va anar a cercar-lo saltant els confins i quan el va trobar ens el va comunicar. La varietat encisadora de la humanitat i la seua indisoluble unitat en la condició humana substancial.

De regal, vos deixe unes cites d’Eben i una entrevista que li van fer al programa Saló de lectura:

N’hi ha prou que ens aturem un moment en algun llogarret o poble, o fins i tot, enmig del camp, perquè, tot d’una, ens envolte un abundant grup de xiquets. Tots, indescriptiblements espentolats. Tots, amb uns inimaginables parracs que fan de pantalons i de camises. Tot el que posseïxen, tota la seua fortuna, el seu aliment únic, una carabasseta xicoteta amb una miqueta d’aigua. Qualsevol bocí de pa o de plàtan desapareixerà en un tres i no res engolit. La fam és la companyia habitual d’aquests xiquets, una forma de vida, una segona pell. I, en canvi, no demanen pa ni fruita, ni tan sols diners.

Demanen un llapis.

Un bolígraf. El preu: deu centaus. Sí, però d’on es trauen?

I a tots ells els agradaria anar a l’escola del poblat (un lloc a l’aire lliure, a l’ombra d’un gran mango), però no poden aprendre a escriure, perquè no tenen amb què fer-ho, no tenen llapis.

L’escola de sota el mango torna a aparéixer al final del llibre. El mango és l’ombra protectora, providencial, de tota la comunitat. L’escola és així:

Si en el poblat hi ha un mestre, l’espai de sota l’arbre fa d’aula. De matí hi acudixen els xiquets de tot el poble. No hi ha cursos ni límits d’edat: ve qui vol. La senyora o el senyor mestre claven en el tronc l’alfabet imprés en un full de paper. Assenyalen amb una vareta les lletres, que els xiquets miren i repetixen. Estan obligats a aprendre-les de memòria: no tenen res amb què poder escriure ni res on poder-ho fer.

I sobre la incapacitat dels europeus per a “vore”:

Quan és a l’Àfrica, l’europeu no veu més que una part: generalment, hi veu només la capa exterior, que molt sovint no és la més interessant, ni la que té més importància. La seua mirada passa per damunt de la superfície, sense penetrar en l’interior, com si no creguera que darrere de cada cosa es poguera amagar un misteri. La cultura europoea no ens ha preparat per a aquests viatges cap a l’interior, cap a les fonts d’altres mons i d’altres cultures.

Saló de lectura. Entrevista a R. Kapuscinski (2005-2006)

P.S.: De Kapuściński podeu trobar en català: Eben, Un dia més de vida i Viatges amb Heròdot, tots editats per l’editorial Empúries.


@ Compartir

A la reentrada de setembre ens hem de fer ressò de la desaparició, als 64 anys, de Toni Mestre, que va ser periodista radiofònic, llibreter i poeta. La notícia ens arribava via les necrològiques d’El País l’endemà del seu traspàs, el dia 28 de juliol. Antoni Mestre va ser el conductor d’un programa de ràdio revolucionari, De dalt a baix, un programa que des de 1974 va servir per a usar la llengua en un mitjà de gran abast popular com la ràdio, del qual havia estat exclosa com de tants altres.

Mestre havia fundat a València, juntament amb Frederic Martí, la llibreria Ausiàs March, una d’aquelles llibreries emblemàtiques que van contribuir a la difusió dels llibres valencians i a la lluita antifranquista. Amb l’arribada de l’autonomia, Mestre, com tants d’altres (haurem de recordar els casos d’Ovidi Montllor o de Raimon que mai no han actuat a la radiotelevisió valenciana), va quedar marginat dels mitjans audiovisuals públics que es posaven en marxa i va acabar fent ràdio en castellà. Com a poeta va guanyar el 1981 el Premi Jordi de Sant Jordi de poesia amb el poemari Fletxes de vent i com a periodista el Premi Nacional de Radiodifusió de la Generalitat de Catalunya, l’any 2001. Antoni Mestre havia estat fa un any i mig al Fondó de Monòver, acompanyant Frederic Martí, que hi presentava el llibre La ciutat trista en la Macromona del Sud d’aquell any.

Si voleu disfrutar de la dicció impecable de Toni Mestre i dels textos enlluernadors d’Enric Valor, vos recomane els tres Cds que contenen les rondalles “La rabosa i el corb”, “Comencinda, Secundina i Acabilda” i “La mare dels peixos”. Aquests discos, produïts per Mestre i Edicions del Bullent i editats per P.M. Productions, haurien d’estar en qualsevol casa amb xiquets (o sense) i mereixen una difusió que malauradament no tenen els productes culturals fets en valencià al País Valencià. Jo els vaig adquirir a telefonant a la llibreria Tres i Quatre de València (tel. 963529110); me’ls van enviar contrareemborsament.

P.S. (25/9/2007): Ara podeu llegir a Vilaweb una entrevista inèdita que li va fer Elvira Castelló.


@ Compartir