cròniques ultralocals

Fa deu anys Amador Navarro va penjar les claus de la furgoneta. S’havia convertit al sedentarisme. Ell, el darrer dels hippies rodamons del seu temps, abandonava el nomadisme. L’abandó del nomadisme no va significar en cap cas una retirada ideològica o una reconversió als preceptes del sentit comú domesticat. Amador no ha seguit, com altres membres de la seua classe, una trajectòria parabòlica d’anada i tornada. Tornada, en molts casos, a l’ultramuntanisme més recalcitrant o a un incert eclecticisme impossible que pretén una síntesi interessada dels extrems.

Va crear la colla dels Dimonis de la Ceba, és membre actiu de l’associació cultural Alacant, deperta! i de la Mesa de Carnestoltes i ara està embarcat en horts urbans ecològics (Terratrèmol), cooperatives de productes naturals (Mercatrèmol) i bancs de temps (Almatroque).

Descendent de la nissaga dels Navarro, industrials monovers que fundaren la fàbrica Jabón Sol, va recuperar la llengua dels seus avantpassats i va fundar un grup de folk: Nosaltres i la gent, que va debutar l’any 1972 al Jema, com molt diligentment informa Paco Corbí al seu documentadíssim, interessant i divertit: Vas ballar en les Moreres?

Tal i com apunta Paco, els components d’aquest grup, a diferència de la resta, no eren d’origen obrer, sinó “fills o néts d’empresaris o funcionaris de la classe alta o mitjana-alta”. Al final, els pares es van conxavar, van repartir els artistes per diversos internats i l’aventura musical de Nosaltres i la gent se’n va anar a pastar fang. Però, malgrat els contratemps, Amador hi perseverà.

Es féu nòmada i així va vore passar les estacions des de la seua furgoneta. I de les estacions, cap altra com l’estiu. L’estiu és l’estació d’aquest llibre. L’estació solar en què brunzeixen les abelles, salmodien les xitxarres, rauquen les granotes, dansen els donyets, s’amaguen els gripaus i saltironegen els familiars al clar de lluna.

Sí, el llibre d’Amador és un llibre solar que rememora, des de dalt de la Sénia del parc d’atraccions, els personatges que passaven per la seua paradeta d’artesania instal·lada a la vora de qualsevol revetla pobletana en un o altre llogarret perdut de l’Espanya feréstega.

La paradeta d’Amador era el parallamps que atreia la persona humana necessitada d’algú que escoltara per primera vegada el relat mastegat i tornat a mastegat a la barra del baret de la plaça Major mentre els parroquians el senten com una pluja insistent que primer va despertar la curiositat, després l’admiració, més avant l’enuig i ja, per fi, la indiferència.

Pels catúfols de la sénia pugen i baixen també d’altres nòmades, companys d’aventura, extraviats com ell pels camins polsosos, les carreteres enclotades o les pistes encimbellades que duen a les festes majors de pobles remotíssims de la serra de Terol, les asprositats de la Manxa o les planes esteses, melangioses i aterrades de la Franja. Follets posseïts per una quimera que es retroben a les fondes, les replacetes, els vorals, els tancats: Esplà, Natalio, Los Batzer, Mustafà, José i Agustín, els maletillas, el Rotos…

La Sénia. La sénia d’Amador és Tot: roda del temps, roda de la fortuna, roda-de-la-fugoneta-d’Amador, roda que roda el molí de les oracions tibetà que recita el seu mantra circular, cilíndric, roda el disc de la màquina que m’escriu aquest post, roda el petit mandala còsmic que sóc jo i tota la resta, la munió d’estels en el firmament i la taula on escric i la cadira on sec i jo que girem com tot: sínia, roda i mandala.

Fa deu anys Amador Navarro va penjar les claus de la furgoneta. S’havia convertit al sedentarisme…

Enllaços:

temes: Cultura popular, Donotes i homenots
etiquetes:

Joan Pellicer

La notícia de la mort sobtada de l’etnobotànic Joan Pellicer, s’escampava al llarg del dia per tots els àmbits (1). En la nota que ha publicat la seua editorial, Edicions del Bullent, podeu conéixer la seua biografia i els seus llibres (2). Kikirikú també li ha dedicat una entrada del seu blog (3).

Ryszard Kapuscinski

Foto: Marcin Kamiński

Un postoperatori advers va aconseguir el que no havien pogut 27 revolucions, 12 fronts de guerra i quatre condemnes a morir davant de l’escamot d’afusellament: matar Ryszard Kapuściński. Jugar-se-la era part del seu ofici, tant és així que va titular un dels seus llibres Un dia més de
vida
. El fet cert és que Kapuściński ha pogut disposar de molts anys de vida per a contar-nos el que havia vist. Per això podria haver signat unes memòries que s’hagueren titulat com aquelles que va escriure algú que es considera el seu deixeble: Gabriel García Márquez, aquell periodista pervertit per la ficció. Si l’escriptor colombià afirmava haver viscut para contarla, de Kapuściński podríem dir que ha viscut per a contar-nos-ho. Contar-nos tantes històries grans i petites com les que omplin els seus llibres: Eben, L’Emperador, El Shah, L’Imperi, Viatges amb Heròdot.

Kapuściński ultralocal? Podríem dir això d’un periodista
que ha aspirat a creuar totes les fronteres, totes les que ha pogut? Tal vegada sí. El cronista polonés ha botat tantes tanques com li han deixat i no en totes et demanaven el passaport quan passaves. Ultrapassà els confins encesos dels nous estats africans i els límits acerats del teló que dividia el món, però també s’endinsà més enllà de les ratlles que separen les races, les cultures i les classes.

“Estar, veure, escoltar, compartir, pensar” constituïen per a Kapuściński els cinc sentits del periodista. Solia contar que a Àfrica, privat dels mitjans tècnics de què disposaven els seus col·legues de les agències estrangeres, sense diners per a comprar una ràdio potent o per a pagar sous d’informants locals, havia de llançar-se al carrer amb la llibreta i el llapis. Per això, quan llegim els seus llibres tenim la sensació de trobar-nos amb algú que ha estat on es coïen les faves, ben a la vora de l’olla. Sentim la realitat relatada en relleu: ens arriba la percepció de tots els sentits, el batec del cor i la ment ordenadora del cronista. Sentiments i explicació racional, expressió i denotació, narració, exposició, argumentació, descripció. 220 lectures i 40 anys d’experiències s’amaguen darrere d’Eben: “conta el 5% del que saps”, repetia.

És per això que afirmem l’ultralocalisme de Kapuściński: va anar a cercar-lo saltant els confins i quan el va trobar ens el va comunicar. La varietat encisadora de la humanitat i la seua indisoluble unitat en la condició humana substancial.

De regal, vos deixe unes cites d’Eben i una entrevista que li van fer al programa Saló de lectura:

N’hi ha prou que ens aturem un moment en algun llogarret o poble, o fins i tot, enmig del camp, perquè, tot d’una, ens envolte un abundant grup de xiquets. Tots, indescriptiblements espentolats. Tots, amb uns inimaginables parracs que fan de pantalons i de camises. Tot el que posseïxen, tota la seua fortuna, el seu aliment únic, una carabasseta xicoteta amb una miqueta d’aigua. Qualsevol bocí de pa o de plàtan desapareixerà en un tres i no res engolit. La fam és la companyia habitual d’aquests xiquets, una forma de vida, una segona pell. I, en canvi, no demanen pa ni fruita, ni tan sols diners.

Demanen un llapis.

Un bolígraf. El preu: deu centaus. Sí, però d’on es trauen?

I a tots ells els agradaria anar a l’escola del poblat (un lloc a l’aire lliure, a l’ombra d’un gran mango), però no poden aprendre a escriure, perquè no tenen amb què fer-ho, no tenen llapis.

L’escola de sota el mango torna a aparéixer al final del llibre. El mango és l’ombra protectora, providencial, de tota la comunitat. L’escola és així:

Si en el poblat hi ha un mestre, l’espai de sota l’arbre fa d’aula. De matí hi acudixen els xiquets de tot el poble. No hi ha cursos ni límits d’edat: ve qui vol. La senyora o el senyor mestre claven en el tronc l’alfabet imprés en un full de paper. Assenyalen amb una vareta les lletres, que els xiquets miren i repetixen. Estan obligats a aprendre-les de memòria: no tenen res amb què poder escriure ni res on poder-ho fer.

I sobre la incapacitat dels europeus per a “vore”:

Quan és a l’Àfrica, l’europeu no veu més que una part: generalment, hi veu només la capa exterior, que molt sovint no és la més interessant, ni la que té més importància. La seua mirada passa per damunt de la superfície, sense penetrar en l’interior, com si no creguera que darrere de cada cosa es poguera amagar un misteri. La cultura europoea no ens ha preparat per a aquests viatges cap a l’interior, cap a les fonts d’altres mons i d’altres cultures.

Saló de lectura. Entrevista a R. Kapuscinski (2005-2006)

P.S.: De Kapuściński podeu trobar en català: Eben, Un dia més de vida i Viatges amb Heròdot, tots editats per l’editorial Empúries.

A la reentrada de setembre ens hem de fer ressò de la desaparició, als 64 anys, de Toni Mestre, que va ser periodista radiofònic, llibreter i poeta. La notícia ens arribava via les necrològiques d’El País l’endemà del seu traspàs, el dia 28 de juliol. Antoni Mestre va ser el conductor d’un programa de ràdio revolucionari, De dalt a baix, un programa que des de 1974 va servir per a usar la llengua en un mitjà de gran abast popular com la ràdio, del qual havia estat exclosa com de tants altres.

Mestre havia fundat a València, juntament amb Frederic Martí, la llibreria Ausiàs March, una d’aquelles llibreries emblemàtiques que van contribuir a la difusió dels llibres valencians i a la lluita antifranquista. Amb l’arribada de l’autonomia, Mestre, com tants d’altres (haurem de recordar els casos d’Ovidi Montllor o de Raimon que mai no han actuat a la radiotelevisió valenciana), va quedar marginat dels mitjans audiovisuals públics que es posaven en marxa i va acabar fent ràdio en castellà. Com a poeta va guanyar el 1981 el Premi Jordi de Sant Jordi de poesia amb el poemari Fletxes de vent i com a periodista el Premi Nacional de Radiodifusió de la Generalitat de Catalunya, l’any 2001. Antoni Mestre havia estat fa un any i mig al Fondó de Monòver, acompanyant Frederic Martí, que hi presentava el llibre La ciutat trista en la Macromona del Sud d’aquell any.

Si voleu disfrutar de la dicció impecable de Toni Mestre i dels textos enlluernadors d’Enric Valor, vos recomane els tres Cds que contenen les rondalles “La rabosa i el corb”, “Comencinda, Secundina i Acabilda” i “La mare dels peixos”. Aquests discos, produïts per Mestre i Edicions del Bullent i editats per P.M. Productions, haurien d’estar en qualsevol casa amb xiquets (o sense) i mereixen una difusió que malauradament no tenen els productes culturals fets en valencià al País Valencià. Jo els vaig adquirir a telefonant a la llibreria Tres i Quatre de València (tel. 963529110); me’ls van enviar contrareemborsament.

P.S. (25/9/2007): Ara podeu llegir a Vilaweb una entrevista inèdita que li va fer Elvira Castelló.

tema: Donotes i homenots
etiquetes:

Oriana Fallaci a VietnamOriana Fallaci ha pujat al cel dels periodistes. Per als joves antimundialització la reportera italiana era una senyora gran, islamòfoba, que havia escrit un article crític amb el món musulmà al Corriere della Sera poc després dels atacs terroristes de l’11 de Setembre.

Per a mi Oriana Fallaci és aquella jove de cos esquemàtic i esperit intrèpid que va entrevistar Nguyen Ngoc Loan, el cap de la policia sud-vietnamita que, poc abans, havia passat a la història per descarregar, davant de la càmera, i amb un gest de mandrosa displicència, un tret de pistola sobre el cap d’un jove vietcong acabat de capturar.

És també l’autora de Niente e così sia, un llibre que és la seua crònica particular de la Guerra de Vietnam i de la matança dels estudiants mexicans a la Plaza de las Tres Culturas, l’any 68, lloc on va rebre, ella també, tres trets de metralladora; un llibre, el títol del qual és la resposta a la pregunta inicial de la seua neboda, just abans de anar-se’n a Saigon: “Què és la vida?”.

Fallaci és també la dona que havia pogut entrevistar Khomeini i que havíem vist entrevistada al seu torn per la RAI al seu apartament de Manhattan envoltada dels records de tantes campanyes periodístiques: no puc oblidar aquell casc d’acer folrat de tela de camuflatge amb la paraula “press” estampada damunt col·locat al prestatge del saló diminut, enorme i intimidatori, al costat del cap de la seua fràgil propietària.