Mentre aguarde que el caixer automàtic del banc acabe d’enllestir l’operació en aquest dissabte de comandes matinals, arriba un senyor que, quan veu que l’oficina ja no obri els dissabtes, exclama: “Què han fet estos catalinos? Què han fet estos catalinos?” Tot seguit em demana si el puc ajudar a actualitzar la llibreta. Mentre aguardem que el caixer acabe d’enllestir l’operació, inquirix la meua identitat, a la manera de Monòver:
- I tu, de qui eres?
- Jo? Fill de Benito.
- Sí, home, si jo anava a arreglar-li els matalaps a ta güela Pompília!
- Que vosté és matalafero?
- Sí. No me coneixes? Sóc Enrique el matalafero. Jo visc en el carrer Nou, nou.
- En la Sénia? Jo me vaig criar allí, a ca ma güela Doloretes. M’ha d’explicar com s’arreglaven els matalaps. Jo els ho explique als meus alumnes perquè ells ja no han dormit en un matalap de llana. Un dia aniré a sa casa i…
- Molt fàcil. La dona desfea el matalap i llavava la tela. Si volia, llavava també la llana en un poquet de sabó. Quan jo arribava, posava la llana en un muntó i amb unes vergues la batia. A continuació l’estenia formant un quadro i cosia una altra volta la tela; l’embastava primer, després fea els llaços pels costats i cosia les puntes formant el culló.
- Per això es diu allò de “Fer i desfer, la faena del matalafer”, quan toca refer una faena… Recorde que una volta, quan era xiquetet, vaig vore com el matalafero arreglava els matalaps a ca ma tia Maria, la dona de Molla. Segur que era vosté.
- Com passa el temps… sempre que anava a una casa i havia algun manyaco, a tots els agradava lo mateix: tirar-se damunt de la llana i jo a tota hora: “Xico! Hala! Arrea a jugar per ahi!”.
- Un dia aniré a sa casa i ho gravem.
- Quan vullgues.
- Encantat i gràcies per l’explicació.
- Igualment. I gràcies per ajudar-me en la cartilla. La vida és aixina, tots mos necessitem. Els grans ajuden als xiquetets, però a voltes els grans també necessiten els xiquetets.
Xino-xano vaig baixant les escales del carrer Fondo, mentre recorde aquella imatge del Canyís d’Amancio, en aquell capítol hilarant que és “A córrer la bacora” (ja sabeu: “La bacora no té clam, però guarda’t el costellam”), quan, encara dalt de la figuera aliena i, després d’haver-se afartat de bacores, un Canyís embafat diu que la panxa la té plena com una màrfega ben mullida pel matalafero.
PS: A Monòver s’usa el sufix -ero en alguns noms d’oficis i en els gentilicis. La forma estàndard “matalàs” (“matalasser”) a Monòver és “matalap”, també existeix la variant “matalaf”, de la qual deriva el nom de l’ofici: “matalafero”
Joan Francesc Mira ha descrit la faena d’Enrique en la seua novel·la Purgatori (Ed. Proa, 2003):
… no havia dormit sobre el seu matalaf modern de molles; abans en tingué un d’escuma però era massa tou, i de
llana com els antics ja no se’n fan, només en tenen ací, qui sap si també els baten per llevar-los la pols i fer que la llana torne a quedar flonja, o ells d’això no se’n preocupen….. quan era menut una vegada l’any venia el matalafer i ho feia amb dos vares corbades, buidava cada matalaf al pati i batia la llana com qui bat la clara d’un ou i feia que pujara com escuma, no escuma de plàstic o de goma, derivats del petroli, escuma química, sinó escuma de llana, se sentia tot el dia el raac tac tac de vares lleugeres, i aquella nit la sensació del llit era diferent i nova… (pàg. 11)
També podeu llegir l’evocació que feia el malaguanyat Francesc Ferrer dels matalafs de llana i vore com treballa el matalafer en aquest vídeo de la videoteca del Xtec.
Com que en sentirem, durant aquest any, moltes del mateix color sobre aquest personatge, va bé de llegir punts de vista alternatius, com 
Tafanejant per la blogosfera m’assabente que l’amic i gran filòleg 
El resultat d’aquell treball d’investigació es va publicar en forma de llibre l’any 1998. El volum, titulat 
Recorda la seua arribada, el xoc amb la ruralia, amb la parla, tan preciosa com menystinguda pels seus parlants, els esforços invertits a mimetitzar-se, a parlar com els habitants de la zona. També rememora com va conéixer les persones que lluitaven per la recuperació cultural de la Franja, l’escriptor Jesús Moncada, traspassat de fa poc; Josep Galan, Desideri Lombarte… I la lluita pel reconeixement legal del català a Aragó, que encara resta oberta. L’altre és un article sobre els moriscos en la literatura contemporània, especialment en els escriptors valencians. En aquest article, Quintana observa la manera com el mite dels moriscos perseguits a la seua terra i foragitats després es lliga en els escriptors valencians, com un fat o una maledicció, amb el que li esdevindrà al poble cristià colonitzador, colonitzat al seu torn. Són unes quantes mostres de la varietat de temes que ha tractat, de la passió que hi ha esmerçat, de la meticulositat amb què treballa, de la seua grandíssima curiositat filològica, que ha abraçat des de la dialectologia a la literatura popular, des de la poesia aragonesa i catalana popular i culta, a la literatura alemanya contemporània. 
