cròniques ultralocals

Hui els carrers de Monòver s’han omplit de cavallets i de pintors pleinairistes. Situats en angles triats amb cura, enquadrant edificis i perspectives, edificis i perspectives quasi sempre malmesos o simplement asclats, inexistents, esdevinguts solars o enderrocs anunciats. El motiu era el certamen de pintura ràpida que ha organitzat la Mancomunitat.

Prop de casa, tres pintores s’apressaven a portar al llenç amb rapidesa i traça una imatge monovera en un termini d’unes hores. Una de les pintores encara -a ple sol- i, des de l’entrada del jardí de la Malva, la riba del Xullo i la Torre; l’altra, des del cantó del carrer Salamanca, davant el solar de la casa de Pita (una altra difunta), enfila el casalot dels Catalans; una altra encara des d’una ombra més acollidora, al davant de la la tendeta de Reme s’entreté a esbossar la torre de la casa pairal dels Catalans amb l’estol de merles, tords aveïnats, teuladins i facitges, sense deixar fora de camp els solars de la casa de don Pasqual Carrasco (adéu!) i la del cantó de Fonament i Sant Antoni (bon brancal de pedra tenia la porta, vés a buscar-lo).

Aquestes artistes que, amanyagant el pinzell,  s’afanyaven a recollir els pocs enquadraments que encara fan imaginar el que havia sigut, tornen la pintura al seu propòsit originari, arrabassat per la fotografia. El safari pictòric d’aquestes pintores “de ple aire” és com el fotogràfic, però amb un tempo infinitament més parsimoniós. El seu treball les agermana amb els retratistes de carrer i els paisatgistes decimonònics dels tubs, els pinzells, la paleta i el cavallet i els pintorreporters com el Casas del garrot vil , la processó del Corpus o la càrrega.

Ja ho havíem constatat en aquestes pàgines quan parlàvem dels pintors de la natura i del treball de Lluís Sogorb, també ells fan safaris (com el de Càceres). Curiós: la pintura sembla voler arrabassar a la fotografia l’espai perdut en els darrers cent cinquanta anys, mentre furga entre les restes urbanístiques el reflex remot d’un passat demolit. Un realisme passadista i elegíac. Ara sí que l’avantguarda és morta. Visca!

Enllaços relacionats:

comenta-ho