cròniques ultralocals

Mosaico, Elda

Com cada any, a finals d’octubre, els amics de Mosaico (Asociación de Amigos del Patrimonio Histórico y Cultural), organitzen a Elda la Quincena del Patrimonio Histórico. Enguany el programa ve carregat d’activitats variades i atractives. Vegem-les:

El dissabte passat, dia 20, van lliurar els premis La Cañamona 2007 a la millor edificació antiga rehabilitada; a la construcció nova compatible amb la tipologia tradicional; al millor mecenes del patrimoni; a l’investigador i divulgador; i al comerç tradicional del centre històric.

El dissabte 27 tindrà lloc el concurs fotogràfic “Objetivo Elda”. La peculiaritat de la competició radica en el fet que està oberta a la participació de fotògrafs aficionats que, amb les seues càmeres digitals i, durant quatre hores, hauran de retratar la ciutat. El punt de concentració és la Fundación Paurides (plànol) i l’hora, les 9 del matí. A les 18’30 h. es farà una projecció de les fotografies i es donaran els premis.

El diumenge 28 faran una ruta etnològica fins a les pedreres de la serra de Bateig. Han quedat a les 8’30 h. al naixement de les Salinetes, a Petrer, a la vora de l’autovia d’Alacant. La serra de Bateig queda entre els termes d’Elda, Petrer i Novelda i és visible des de tota la Vall del Vinalopó.

Simultàniament, s’obrin les exposicions “Historia del planchado” al Museu Etnològic d’Elda (dimarts-dissabte, de 16 a 20 h.); i “Escenas zapateras”, una mostra de fotografies de contingut etnogràfic sobre el món del calcer que es pot vore al Museo del Calzado (plànol) (dimarts-dissabte, de 10-13 h. i de 16-20, i els diumenges, de 11 a 14 h.).

Els dies 3 i 4 de novembre es podrà visitar el jaciment arqueològic del Monastil, un dels més interessants del sud del País Valencià. El Monastil, que conserva testimonis ibèrics, romans i visigòtics, era seu episcopal i el seu poblament es troba en els orígens fundacionals d’Elda (“Elo”). (plànol)

Finalment, els amants de la gastronomia poden tastar plats elders tradicionals al restaurant Plexiglás, situat a la plaça de l’Ajuntament, del 19 d’9ctubre al 4 de novembre, de 21 a 23’30 h.

Enllaç:

El proper divendres 19 d’octubre, a les 20’30h. el filòleg i escriptor Orland Verdú presentarà, al Forn Cultural de Petrer, el llibre del rondallaire Leandre Iborra, “Contalles del laberint”.

L’obra recull unes contarelles populars de tradició oral recreades literàriament a la manera d’Enric Valor. Dues d’aquestes contalles tenen com a protagonista el besavi del presentador, el tio Orland, de Petrer. El llibre l’ha il·lustrat l’artista petrerí Ignasi Amat.

Poc abans de l’acte, a les 20h., i al mateix lloc s’inaugura l’exposició “Sendes i carenes d’Enric Valor” preparada per la Federació Escola Valenciana.


+gran


Forn Cultural (Petrer-Les Valls del Vinalopó) map – Tagzania

Revista Iber

Es pot “ensenyar” sostenibilitat? Al darrer número de la revista de didàctica de la geografia i història Íber, editada per Graó, hi ha un seguit de propostes per a intentar-ho. La novetat? Que es proposa ensenyar sostenibilitat des de l’àrea de Ciències Socials i Geografia i Història i no, com seria esperable, “normal” (i fins i tot rutinari), des de les Ciències Naturals.

A la part monogràfica de la revista, que s’anomena Desarrollo sustentable, es recullen cinc propostes encapçalades per una presentació a càrrec de Ramón López Facal.

En el primer dels articles, Prieto-Puga defensa la necessitat d’enfocar els problemes mediambientals des d’una perspectiva multidisciplinar, que incloga també una reflexió sobre el model de societat que els provoca. També insisteix en la conveniència d’explicar les claus econòmiques que condueixen a l’esgotament dels recursos i al deteriorament del medi.

A continuació Manuel González suggereix que s’enfoque la didàctica de la història des del punt de vista i els pressupòsits metodològics de la “història ambiental”. “El pasado puede ocupar un lugar muy importante en el correcto enfoque de los problemas ambientales e incluso en el diseño de alternativas sustentables.”, diu. Cal, doncs, un “gir ambiental de la història” que permeta tornar a considerar la naturalesa en relació amb la societat, una relació trencada per “l’il·luminisme racionalista”, “l’antropocentrisme” i “l’optimisme tecnològic” de la història decimonònica.

La “història ambiental” es definiria com “l’estudi històric de l’evolució i del canvi de les societats humanes, en el qual els processos naturals i socials es consideren com a ‘agents actius’ en una determinació permanent i mútua.”

Resulta suggeridor en aquesta línia l’enfocament “agroecològic” en la història ambiental, un enfocament que pot oferir solucions alternatives a l’agricultura industrial, en el sentit que l’estudi de casos històrics pot aportar informació, eines i recursos per al desenvolupament d’una agricultura ecològica.

La tercera de les aportacions la fa Lurdes Arias i es tracta d’una proposta d’unitat didàctica basada en el punt de vista de l’anomenat “ecofeminisme”, és a dir, la manera com les dones de societats tradicionals d’arreu del món estan defensant les formes de vida indígenes i les activitats agrícoles que estan en la seua base davant els intents d’introduir-los en sistemes de producció alienants, estranys, insostenibles, depredadors, que eliminen unes societats exemplars quant a l’explotació sostenible dels recursos naturals.

Lurdes Arias proposa que s’estudie el cas de les quebradeiras de coco, unes 300 mil dones de la regió de Sertão (Brasil) que es dediquen a collir i a partir els cocos de la palmera babaçu. D’aquesta palmera cocotera ho aprofiten tot: de la fulla fan els sostres de les cases, les portes, les finestres i també cistelles, sedassos de palla, estores; del tronc obtenen les bigues; amb la closca dels cocos, combustible; amb la polpa, menjar per als xiquets; finalment, de les ametles del coco extrauen oli per a cuinar, per a lubricar o per a fer sabó, o bé se les mengen al natural.

Les quebradeiras s’han organitzat per a defensar-se dels terratinents que els furten les terres, les dediquen al monocultiu i els impedeixen el pas als cocoters.

D’aquest cas, Lurdes Arias extrau tot un seguit d’exemples gràfics per planificar una unitat didàctica en què els principis bàsics de la sostenibilitat i els reptes de la globalització es poden ensenyar des de les ciències socials.

En l’article següent, un professor valencià, Josep Ciscar, mostra com es pot ensenyar educació ambiental des de la geografia i al voltant, quasi exclusivament, de les experiències que proporciona el cultiu i el manteniment d’un hort escolar ecològic i d’un jardí mediterrani gestionats amb models de sostenibilitat. Tot això, a l’IES Joan Fuster de Bellreguard (la Safor).

Finalment, Ramón López Facal tanca el monogràfic amb una proposta didàctica feta des de les ciències socials, la geografia i la història. Comença analitzant el nou currículum LOE per tal d’esbrinar l’espai que dedica a l’educació mediambiental i a les possibilitats d’ensenyar-la de manera interdisciplinar i tenint en compte tant l’àrea de Ciències Naturals, com la de Socials i Geografia i Història. L’objectiu final hauria de ser un canvi de comportament en els actuals estudiants i futurs ciutadans de ple dret. Constata que l’estructuració d’objectius i continguts que fa el MEC no facilita “l’aproximació holística que la naturalesa del problema requeriria”. En el cas de la història, s’insereix en els blocs de continguts de tota la vida sense tenir en compte l’estudi històric dels problemes ambientals.

La proposta de López Facal se situa també en la “història ambiental”: altres societats abans que la nostra es van enfrontar a greus problemes mediambientals que el seu mateix sistema social i econòmic havia provocat. Els anasazi nord-americans, els grecs de l’Àtica, els habitants de l’illa de Pascua o els remots sumeris.1

L’article, i amb ell el monogràfic, es tanca amb una proposta didàctica per a tractar els problemes ambientals en l’assignatura de Geografia de tercer d’ESO.

Com haureu pogut constatar, l’últim número d’Íber resulta suggeridor per a tots aquells professionals de l’educació que vulguen tractar el tema de la sostenibilitat d’una manera interdisciplinar, ço és, “nova”, “antirutinària”, “incitant”. I què hi ha de l’àrea de Llengua i Literatura? S’hi pot implicar també en l’ensenyament de la sostenibilitat? Segur. Algun dia en parlarem.

Referències completes:

Íber. Didáctica de las Ciencias Sociales, Geografía e Historia (monogràfic “Desarrollo sustentable”), núm. 53 (juliol-agost-setembre, 2007), Editorial Graó.

  • Ramón López Facal: “Presentación de la monografía”
  • Rafael Prieto: “Dos mundos posibles”
  • Manuel González de Molina: “¿Puede hacer algo la historia por el medio ambiente? El quehacer historiográfico y las preocupaciones del presente”
  • Lurdes Arias: “Un movimiento de mujeres que luchan por la sostenibilidad.”
  • Josep Ciscar: “La sostenibilidad desde la perspectiva de una ciencia social. Abordar la educación ambiental desde la geografía”
  • Ramón López Facal: “Educar para un mundo sostenible”

  1. Vg. W. Crosby: Imperialismo ecológico: la expansión biológica en Europa: 900-1900, Crítica, Barcelona, 1988; J. Diamond: Armas, gérmenes y acero: la sociedad humana y sus destinos, Debate, Madrid, 1998; J. Diamon: Colapso, Debolsillo, Barcelona, 2007. [tornar]

Imprimir (pdf)

tema: Sostenibilitat
etiquetes:

Xumenera de la fàbrica de sabó de Luis Marhuenda (Monòver)

Foto: Detall de la xumenera de l’antiga fàbrica de sabó de Luis Marhuenda entre el carrer Major, Lope de Vega i el Cantó del Mentirós (Monòver)




Fa uns mesos ens demanàvem si hi podia haver creixement econòmic sense efectes col·laterals en forma de contaminació gasosa. Doncs bé, no ha calgut la intervenció de cap economista conspicu per a donar-nos una resposta taxativa, un NO majúscul, tan majúscul com el núvol que ens envolta.

Ha estat el mateix govern espanyol qui ho ha reconegut en un Segundo Plan Nacional [Primer Plan (pdf)] que marca a les autonomies un calendari de reducció d’emissions diferent del previst. Aquest nou pla porta implícita la renúncia a complir els compromisos mediambientals abans d’octubre de 2010, data fixada -agafeu aire- per la Directiva sobre Sostres Nacionals d’Emissió de Contaminants Atmosfèrics aprovada per la Unió Europea.

Les fonts contaminants provenen del transport, de la producció d’electricitat i de la indústria química i es produeixen per la crema de derivats del petroli, carbó i gas.

Les excuses adduïdes pel govern espanyol són molt semblants a les que esgrimeix Xina, bàsicament demogràfiques, ja que el límit de les emissions permeses es fixa a tant per càpita:

  1. Ha crescut la població espanyola: es preveien 40’57 milions i ja són 44’11.
  2. Les tecnologies reductores d’emissions no han resultat eficaces.

El secretari general per a la -agafeu aire una altra volta- Prevención de la Contaminación y del Cambio Climático argueix també que Espanya és la vuitena economia mundial, es troba en el lloc vint-i-tres en la llista d’embrutadors i és, simultàniment, l’estat més ineficient en el control de la seua contaminació atmosfèrica.

La vella pregunta i unes altres noves ens ronden ara. Es pot créixer sense embrutar? “Creixement” econòmic i “desenvolupament” són la mateixa cosa? És bo tenir fills?

Qui tinga una llanterna que l’encenga.

Font: