[...] i els encalats
balons dels xics de tots els veïnats
desinflats entre teules; desolats,

Vicent Andrés Estellés

Anem a un gran centre comercial i el meu fill em sol·licita un baló de reglament, petit, verd, barat. Als seus ulls aquest magatzem li deu semblar la cova d’Aladí, o una versió millorada de Xauxa. Li’l compre. Li’l compre i el baló se’n va a fer companyia a l’altre més xiquetet que li van portar els avis d’un viatge i als altres dos més del meu nebot, supervivents d’algun mundial pretèrit i que han vagat com ànimes en pena per totes les regadores i rodals de l’horta de mon sogre. No fa res, és així, balons vindran…

Però no sempre va anar aixina la cosa. Quan jo era un infant, un baló de reglament era una possessió apreciada, a l’abast només d’algun privilegiat. La resta ens conformàvem amb unes pilotes de goma amb els pentàgons dibuixats que es punxaven en els rosers.

Del baló de reglament se’n tenia bona cura. Després d’un partit a l’Era Alta, a la Venta de Blai o al camp de l’Iris, quan la pilota quedava ben raspada contra aquell terra hostil i amb verdet de segadissa i llinçons, calia amanyagar-la, abraçar-la i anar passant-li la cotna d’un pernil, com al cul escaldat d’un xiquet la pomada reparadora. La pilota quedava llavors ennegrida i lluenta, ben engreixada per al pròxim partit.

Quan es descosia calia enviar-la a Alacant amb Paco el de Blai (o a ca Juanito Rompe, tapisser del carrer Segura). A la presó, els presos, per uns pocs de diners, la cosien. Després, tornava a Monòver en el camió de Transportes Limorti, amb les costures renovades i un lífting durador.