Arribaven amb una filla, del bracet d’una néta, acompanyats d’un gendre, amb crosses, amb caminadors, amb cadires de rodes, connectats a una bombona d’oxigen, damunt una ambulància.

Venien de tots els racons del barri antic. Baixaven per les costeres del carrer Sagristà, del carrer Tronc, del carrer Bartolico, havien pujat des de la Goleja. Alguns s’havien alçat del llit i hi acudien febrosos o adolorits.

A dures penes baixaven les escales del col·legi electoral i, mentre ho feien, les seues fràgils persones exhalaven una determinació aclaparadora, contundent, desafiant, que ens deixava muts.

Llavors s’acostaven a la taula amb una timidesa només superada per un sentit del deure definitiu. Se’ns plantaven al davant i de les bosses, de les solapes, de la mà d’un familiar, agafaven uns sobres que havien tancat amb bones llepades feia dos setmanes. Uns sobres que havien guardat zelosament al calaix del moble de la tele.

Alguns volien ficar ells mateixos els sobres a l’urna i fer d’aquesta acció manual una ètica, un gest íntim que no vol intermediaris. D’altres, en acabar, dubtaven un moment davant la taula, comprovaven ben bé que els seus sobres eren allà, amb els altres i llavors encara restaven un instant, com si esperaren no sabem què, un reconeixement discret, una paraula de gratitud… unes gràcies.