cròniques ultralocals
tema: Informàtica i internet
etiquetes:

El dia 17 de maig es va presentar a Vallromanes el llibre La catosfera literària. El volum, editat per Cossetània Edicions i coordinat per Toni Ibáñez, arreplega cent escrits o “posts” de cent blogs escrits en català.

La selecció s’ha fet a partir d’un total de cent cinquanta posts presentats. Els drets d’autor que genere la venda del llibre es destinaran a La Bressola, les escoles d’immersió lingüística en català de la Catalunya Nord.

Ultralocàlia està representat en aquest recull per una entrada de la sèrie “Quadrets sense marc” que es titula “Passeig”. Haig de confessar que aquest escrit no és massa representatiu del que es publica aquí. Ultralocàlia no és un blog literari, tot i que la literatura es filtre en aquesta sèrie de “Quadrets” i com a recurs en alguns dels posts.

Ara, que si no és literari, quina mena de blog és Ultralocàlia? Ni el mateix autor ho sap. Vicent Baydal va fer un esforç per veure un ordre, uns fils. Tanmateix quan cal etiquetar aquest blog no es pot fer res més que fer-ho en una d’aquelles “categories” que col·locaven els nostres escriptors renaixentistes i barrocs als seus reculls: jardí, ensalada, minestra, flor, florilegi, poti-poti, mescladet, barrejat, bullitori… miscel·lània.

Aquesta conversió del text electrònic al format imprés resulta problemàtica; algun dels antologats veia el seu text com un lluç a cal pescater i cercava la causa de la descol·locació d’un escrit digital empeltat en un llibre de paper.

Certament, mentre llegim els posts de La catosfera ens assalten sensacions lectores paradoxals: observem que hi ha textos curts per a la pàgina i justos per a una còmoda pantallada sense scrolling. D’altres, en canvi, plens de punts i a part en el paper, els intuïm ben llegidors en TFT. D’altres encara són contundents per al paper i prolixos per al monitor. Hi ha aquí, tot un camp inexplorat per als analistes del discurs.

D’altra banda, la publicació en paper d’un minúscul fragment d’aquest blog em va portar a la ment aquell aforisme de Fuster que diu que la seua seria una posteritat de paper: no serà de paper la posteritat d’Ultralocàlia, malgrat La catosfera literària.

Quan el diari Avui va anunciar la presentació de l’antologia, un estol de comentaristes va afegir les seues verbositats a la notícia. Encara no entenc com els diaris deixen les seues notícies a l’abast de les moscardes, donat que la lectura dels forcs de comentaris que acompanyen els textos periodístics, lluny d’enriquir el lector, el solen submergir indefectiblement, i per una bona estona, en un estat de tristesa profunda.

Enmig dels comentaris que acompanyaven la notícia hi havia el d’un gran simi que en un arravatament nihilista desitjava que petaren tots els servidors i que la catosfera sencera se n’anara a fer punyetes.

Aquest comentari va portar de nou a la superfície l’aforisme fusterià aplicat a la posteritat dels textos electrònics. Vaig recordar el projecte de la Biblioteca de Catalunya per preservar la paraula digital del qual ja no n’he sentir a parlar, però que a hores d’ara confie que deu funcionar de manera discreta i eficient com un d’eixos programes que s’executen a la rebotiga dels blogs i en garanteixen l’èxit. Digueu-li Apache si voleu…

Serà la posteritat d’Ultralocàlia una posteritat de paper? Una oportuna còpia de seguretat de la base de dades proporcionaria a aquest blog una atzarosa posteritat digital sempre que algú tinguera en un futur les ganes i l’habilitat tècnica com per a llegir un arxiu enzipat ple de paraules, un papir d’Hercolà esperant en un muntó de cendres preterides a ser desenrotllat en un altre servidor. Cal suposar que el codi obert sobre el qual s’han escrit i preservat els textos electrònics dels blogs en garantirà la restauració. Res a vore, tanmateix, amb el rescat del quadern de notes de l’avi.

Serà per això i perquè el paper encara és el rei, que hi ha hagut iniciatives ben primerenques per derivar els textos digitals cap al llibre de paper. Des que l’anomenada catosfera va començar a caminar que es produeix aquest transvasament: L’aeroplà del Raval, de Tina Vallès, va ser el primer blog estampat en pasta de paper, els textos de Biel Mesquida (prologuista de La catosfera) trets en part de Plagueta de Bord com Els detalls del món (2005) i ara mateix Acrollam, o d’altres fets primer per a la pantalla, com Homersea. I de manera quasi simultània a La catosfera literària ha aparegut el llibre Em dic Mireia (i el meu cony es diu Carlitos) tret de Mireia, un blog fet a dues mans.

Les entrades meliquistes:

Enllaços

2 comentaris

8-6-2008

Bon post! No sé quina mena de “posteritat” ens espera… Està per veure. Ara per ara, som aquí, aquí a la pantalla i també al paper gràcies a LCL_08. Jo vull ser optimista.

8-6-2008

Resulta aventurat pronosticar un futur per a l’escriptura electrònica. Ara per ara hi ha tot de passeres que porten de la banda analògica a la digital. Aquella revista digital que van maquetar Oriol Izquierdo i Jaume Subirana a començaments dels noranta, “1991 Revista magnètica”, que es pot llegir a Vilaweb va servir per a fer-los un currículum de paper, tot i que els dos són ara blogaires.

Josep Porcar ha publicat en PDF el seu “Els estius” i no passen uns mesos que Bròsquil Edicions li’l publica en format analògic… I veges també l’experiment de ressuscitar “El quadern gris” o un diari de guerra…

Si Fuster haguera sigut un blogaire, quin aforisme hauria escrit? La posteritat d’Ultralocàlia, si la mereix (i aquí caldria parlar d’un cànon per als blogs, que no sé si ja es va configurant, ni si serà Alianzo, Technorati o l’«Acadèmia» l’encarregat d’elaborar-lo) serà una posteritat en php.

M’imagine els blogs allotjats en el servidor d’alguna biblioteca, accessibles molts anys després de la desaparició del seu autor, congelats, una mica ectoplasmàtics, amb l’últim post en la pàgina d’inici, convertits en pàgines estàtiques, amb els textos situats en el seu context, amb la plantilla, les imatges, els hiperenllaços (segurament trencats), la tipografia, la capçalera, els comentaris, l’última estadística de visitants…

Una altra idea és la relació que s’estableix entre la forma del missatge i el mitjà a través del qual es transmet. Crec que Tina Vallés va parlar de la impressió estranya que li feien les entrades del seu blog convertides al paper. Alguna cosa s’havia perdut. Un text en tres dimensions esdevenia pla.

Aquesta qüestió és molt interessant i no s’esgota aquí: un text escrit per a ser llegir en un rotllo de papir que es desenrotlla progressivament és igual que un altre que es llegirà en un còdex, encabit en un format de pàgina?

Fa anys vaig dedicar un capítol de la meua tesina a demostrar que algunes paradoxes estilístiques del Tirant s’explicaven perquè s’havia escrit per a la lectura en veu alta, com un guió per a una lectura dramatitzada.

comenta-ho