cròniques ultralocals

Foto: Rafael Poveda

Quantes vides pot viure una persona? Pisquetes va decidir viure’n unes quantes quan la majoria donem per bona la que s’acaba. Als 65 va regalar les pipes i se’n va passar al poliol.

Sent cronista oficial es va enrolar en un vaixell de joves “catalanistes” (o el que siga). L’acta fundacional de l’Associació Cívica per a la Normalització del Valencià “El Bull” mostra la imatge d’un impossible local que va intentar fer-se possible. Pepe feia de tesorer, qui escriu això de president, la meua germana Ester de secretària, Juanjo Alcaraz de vicepresident i de vocals hi constaven Joan Serrano i Rafael Poveda, pels voltants s’hi movien també Frederic Johnson, Ramon Molina i alguns altres. Ajuntar-se amb aquesta patuleia li suposava a Pepe haver de donar tota classe d’explicacions al Casino Nou i, de rebot, haver de sentir tot de teories conspiratòries contra nosaltres. Ens va acompanyar a les manifestacions del 25 d’Abril, al Carxe, a l’eixida de la Flama del Correllengua. Amb nosaltres se’l veia rejovenit, el poliol li provava.

Després van venir els avatars de la política local, que ens van portar d’un costat a l’altre, mentre alguns intentàvem mantenir-nos agarrats a la roda del timó. Ell també va quedar despentinat en alguna ocasió; llavors, quan bufava el vent d’una altra banda, hi havia qui li augurava un cessament expeditiu del seu càrrec de cronista. De governs PP-PSOE-EU passàvem a PSOE-Bloc i d’aquí a un doble PP-EU-GIM; mentre les línies polítiques es movien d’aquí cap allà, n’hi havia que es trobaven col·locats per uns o per altres (o s’anaven posant ells mateixos) en una part o l’altra de la ratlla.

Al final el vaixell va embarrancar, vam saltar uns per aquí i altres per allà. Ara moltes conquestes d’aquells anys s’han perdut (el gabinet municipal de normalització lingüística, per exemple), mentre l’ús oficial de la llengua ha arribat a uns nivells de notòria irrisorietat, quan no d’oberta hostilitat per part del govern municipal. Uns pocs van persistir al Casal, uns altres se’n van anar a sa casa i alguns van canviar de trinxera. Pepe va continuar fent de cronista, escrivint a El Veïnat i a Convivencia, la revista de la llar del pensionista.

Com a cap de cultura del Casino va organitzar amb Brauli Montoya, el juliol del 2006, la presentació de les actes del II Congrés d’Estudis del Vinalopó que s’havia celebrat a Monòver de la mà del CEL i del regidor Serrano. Aquell dia, i gràcies a Pepe, un “catalanista” va parlar en públic al Casino Nou, i ho va fer en “lo més bell monoveresc” que va ser capaç d’entonar. Segurament va ser la primera i la darrera vegada en mooolts anys que es va sentir el monover fabrià en una Sociedad Cultural que l’havia proscrit dels usos cultes, mentre el mantenia per a jugar al parxís o fer tabola al bar.

Com a cronista, la seua sèrie d’històries de vida per carrers serà el seu llegat més preuat. A pesar que la sintaxi va ser sempre la seua principal enemiga, Pepe Poveda ho compensa, en aquestes visions d’història local, amb el relat viscut, l’anècdota viva i la ironia monovera que sempre van caracteritzar la seua conversa. Em consta que aquest va ser el seu projecte més ambiciós, un projecte que ha tingut continuadors, com un llarg poema narratiu de Llorendal dedicat al carrer de la Sénia (des de la replaceta del Mancebo fins als Clots); un programa de la televisió monovera rodat a peu dret, des de la penya de diversos barris; i un article de Carmencín de records de persones i de cases dels carrers Bouero, Macianet i la Pau.

En aquells anys va morir Consuelo, la seua dona, i va voler viure encara alguna vida més. El diumenge es van acabar totes. Jo sempre recordaré la penúltima, la que vam viure junts, quan ens acompanyà en aquella travessia, una aventura en què alguns van veure un afany de notorietat a tota costa i que jo veig com un acte de vitalisme insubornable. Crec qua va morir enyorant aquells cins o sis anys dels noranta als dos mil. Enmig d’un cert desencant final, encara se li encenien les ninetes dels ulls imaginant un retorn d’El Bull (un “reloaded” que diuen ara) i jo mateix, de soca escèptica, després d’haver parlat amb ell en algun cantó em veia elucubrant retorns impossibles.

Vaig tenir la sort de trobar-me’l encara fa una setmana, a l’eixida d’un funeral:

-Donaria estos dos dits… –diu, mentre enlaira els índexs de cada mà devers a mi.

-Porta que te’ls talle –l’interromp el seu amic Ximo.

-…per una melena com la teua.

Hui els carrers de Monòver s’han omplit de cavallets i de pintors pleinairistes. Situats en angles triats amb cura, enquadrant edificis i perspectives, edificis i perspectives quasi sempre malmesos o simplement asclats, inexistents, esdevinguts solars o enderrocs anunciats. El motiu era el certamen de pintura ràpida que ha organitzat la Mancomunitat.

Prop de casa, tres pintores s’apressaven a portar al llenç amb rapidesa i traça una imatge monovera en un termini d’unes hores. Una de les pintores encara -a ple sol- i, des de l’entrada del jardí de la Malva, la riba del Xullo i la Torre; l’altra, des del cantó del carrer Salamanca, davant el solar de la casa de Pita (una altra difunta), enfila el casalot dels Catalans; una altra encara des d’una ombra més acollidora, al davant de la la tendeta de Reme s’entreté a esbossar la torre de la casa pairal dels Catalans amb l’estol de merles, tords aveïnats, teuladins i facitges, sense deixar fora de camp els solars de la casa de don Pasqual Carrasco (adéu!) i la del cantó de Fonament i Sant Antoni (bon brancal de pedra tenia la porta, vés a buscar-lo).

Aquestes artistes que, amanyagant el pinzell,  s’afanyaven a recollir els pocs enquadraments que encara fan imaginar el que havia sigut, tornen la pintura al seu propòsit originari, arrabassat per la fotografia. El safari pictòric d’aquestes pintores “de ple aire” és com el fotogràfic, però amb un tempo infinitament més parsimoniós. El seu treball les agermana amb els retratistes de carrer i els paisatgistes decimonònics dels tubs, els pinzells, la paleta i el cavallet i els pintorreporters com el Casas del garrot vil , la processó del Corpus o la càrrega.

Ja ho havíem constatat en aquestes pàgines quan parlàvem dels pintors de la natura i del treball de Lluís Sogorb, també ells fan safaris (com el de Càceres). Curiós: la pintura sembla voler arrabassar a la fotografia l’espai perdut en els darrers cent cinquanta anys, mentre furga entre les restes urbanístiques el reflex remot d’un passat demolit. Un realisme passadista i elegíac. Ara sí que l’avantguarda és morta. Visca!

Enllaços relacionats: