La Torre ha emmudit.
Falcitges fan garbes d’aire
amb falçons de plomes.
Una jàssina cruix.
La màquina
torna a rodar.
Una dent encaixa
en la contrària.
Baixada imperceptible
del contrapés.
Els pins de la Solana,
la torratxa dels Catalans,
trenta-nou falciots
i catorze antenes
donen voltes
en la pila del temps.
Remolí d’albercocs madurs,
blaus sullats
i cotó-en-rama antic.
La pila es buida
sense remei.
El vam vore un dissabte a la porta de les escoles. No era d’aquí. La mirada se li havia extraviat. Una cridadissa de zagalets escarransits. Un vol d’orenetes i la xerrameca d’uns teuladins. L’esclafit d’un regle en el palmell. El clarió que arrapa la pissarra en un esgarip esmolat. Pols a les sabates i una crosta de sang. Ploma, tinter i secant. El rés obligat. Un calbot. Firmes. A cubrirse. Numerarse. Un crucifix i José Antonio en blanc i negre. El Cara al sol i un capó. La manegada del garrot que pica l’escampilla. Va? Tira! Pedretes que es claven als genolls pelats i no fan mal. No es val a esquite. Gua a morir. Vam passar per la seua vora, entre la barana i la porta. Es va fer a un costat, tímid, encara ensonyat. Escoltà la parla familiar i s’estovà: la calor del braser li pujà per les cames. Somrigué, els ulls humits. Jo també venia a esta escola, digué.
Una dona travessa una autovia amb un ramell de flors, passa els dos carrils, salta l’empara de la mitjana i s’endinsa pels baladres. Vol enganxar el ram i, mentre ho fa, s’engega el record i, amb ell, la narració. Un ram de flors és el títol d’aquest conte de Joaquim Gonzàlez Caturla publicat al recull col·lectiu Escriure el País. Aquesta imatge suggeridora i inquietat de la dona que desafia el trànsit embogit i indiferent, obri i tanca el relat d’una vida. Com altres vides arranades o trencades que s’amaguen darrere de cadascuna d’aquestes ofrenes florals que sorgeixen sobtadament en una vorada de carretera.
Aquestes vacances he rodat per carreteres murcianes i manxegues i també, aquí i allà, s’apareixien aquestes fites funeràries. En un voral, agarrades a una barrera, al costat d’un molló, un ram de flors, flors fresques, ja pansides, o definitivament mortes. De vegades en un gerro, altres voltes dins d’una botella de plàstic o, sintètiques, abraçades a un arbre, quasi eternes. Un recordatori, un senyal de dol, just en el punt en què l’ànima abandonà el cos.
A Monòver també hi ha un d’aquests memorials. Es troba en la cantonada del camp de futbol, enfront del camí de l’Escorxador. Un ram de flors i una placa de marbre. Tal vegada invisibles ja per als autòctons, no per a qui un any darrere de l’altre, canvia el ramell… durant 48 anys! “Aquí falleció en accidente Salvador Bailén Beltrán el 11-10-1959.” La placa s’ha trencat per una vora, ha superat les remodelacions que ha patit la paret on la van clavar un dia. Sempre he sabut que hi era. Ara l’he vista.
Al fotògraf Diego Caballo també el va impressionar aquest ritual. Tant, que es va dedicar durant tres anys a buscar aquestes ofrenes i a retratar-les. El resultat del seu treball és “Flores en el arcén”, una exposició de trenta fotografies en blanc i negre disparades en diferents punts quilomètrics. L’últim d’aquests punts, el punt i final, va ser el marge de la carretera on va morir el seu fill de 29 anys.
Extres:
“Flores en la carretera, “ per Sebastián Díaz, publicat a Al margen.net. Revista de Literatura (maig, 2004)
Quan s’alça la ponentada, quan aquest vent cabut i destarotat s’entaula, quan es fa l’escampadissa de les teules revolades, les persianes toquen l’acordió i les antenes pentinen l’aire amb el seu udol llastimós. Quan es fa el bolic dels salicorns arutlats en cada cornial i el cel es mostra agranat, rutilant i desafecte com una pupil·la sense parpelles, me’n recorde d’aquesta dita nostra tan extremada. Tantes guerres que ens van venir d’aquell costat… Talar, afogar, barrejar: el saqueig, l’incendi i la mort venien de ponent.
Grafies diuen. Tu ho saps, i vols desembolicar la madeixa enrotllada en cada lletra. Estires del fil i el repasses amb la llengua, amb llepades lentes i estrictes. La veu de les grafies sona, llavors, parsimoniosa en la teua i el sentit, a la fi, s’il·lumina: mil bombetes de fira, una en cada lletra.
