cròniques ultralocals

Quan s’alça la ponentada, quan aquest vent cabut i destarotat s’entaula, quan es fa l’escampadissa de les teules revolades, les persianes toquen l’acordió i les antenes pentinen l’aire amb el seu udol llastimós. Quan es fa el bolic dels salicorns arutlats en cada cornial i el cel es mostra agranat, rutilant i desafecte com una pupil·la sense parpelles, me’n recorde d’aquesta dita nostra tan extremada. Tantes guerres que ens van venir d’aquell costat… Talar, afogar, barrejar: el saqueig, l’incendi i la mort venien de ponent.

tema: Quadrets sense marc
etiquetes:

Paula llegint

Grafies diuen. Tu ho saps, i vols desembolicar la madeixa enrotllada en cada lletra. Estires del fil i el repasses amb la llengua, amb llepades lentes i estrictes. La veu de les grafies sona, llavors, parsimoniosa en la teua i el sentit, a la fi, s’il·lumina: mil bombetes de fira, una en cada lletra.

tema: Quadrets sense marc
etiquetes:

No sé si vos heu parat a pensar-ho: el reg de pressió i l’expansió del degoteig faran que s’esfumen tantes sensacions remotes. El nostre gen d’agricultor neolític deixarà de fer-nos tremolar sentint el pas de l’aigua pel partidor. El nostre cor de llaurador atàvic ja no fruirà secretament mentre girem la parada abraonats al llegó i amb les cames ben enfangades fins als garrons. Aquell text azorinià que descrivia la inundació d’un bancal esdevindrà misteriós, com si es referira a un ritual antiquíssim. I sort tindrem si al final el nostre gen agrari no esdevé una mutació estrafolària en l’ADN d’un descendent assedegat i polsós.

La séquia, tot això ho sap, i canta esta balada per a qui es vulga detenir a escoltar-la. (Obriu els altaveus –no massa– i cliqueu sobre el quadradet blau)

La balada de la séquia

tema: Quadrets sense marc
etiquetes:

Arrossegue el meu fill al llarg de la carretera eixuta, polsosa, cap a no sé on. La fressa monòtona del fregadís de les rodes de plàstic sobre l’asfalt pelat i la grava presonera és el temps que ens passa per damunt o per davall. A la vora, cantals esmicolats, punxeguts o de cantells esmolats. Passen un cotxe, o dos, o tres i un camió. Al fons, els pistons d’un tractor masteguen vesprada en un bancal de vinya: la rella capgira terrossos boluts sobre la terra ocre. Callem. El meu fill no parla encara i jo voldria emmudir una eternitat passatgera. M’aplata i m’exalta aquest passeig. L’energia que necessiten els músculs meus que empenyen el tricicle. L’energia que consumiran els seus quan tal vegada acarregen el meu jo finalment exhaust.

tema: Quadrets sense marc
etiquetes:

Quan veig el meu fill com mastega a grapats, goludament, la terra d’on venim i on tornarem, me’n recorde d’un text que vaig llegir, fa molt de temps, de Curzio Malaparte, el controvertit escriptor toscà, que va passar de propagandista de Mussolini al confinament a Lípari i d’aquí a ajudant de camp de les tropes nord-americanes desembarcades a Salerno.

En “Terra come me”, narració inclosa en el volum Donna come me, Malaparte descriu els àpats terrals que, amb la seua germana Edda, celebrava a la seua Prato natal. En excursions gastronòmiques cada vegada més llunyanes, Edda i Curzio anaven amunt i avall tastant les terres de la seua contrada nadiua, assaborint tots els matisos del dolç, de l’agre o del salat, sentint les textures variades (grasses, espesses, lleugeres, trencalloses, cruixents, pastoses, elàstiques, granuloses) dels sòls circumstants; rosegant alturons, mastegant aiguassants, llepant cantals, empassant-se terrossos, lloscos, marges, xuclant argiles i llicorelles, paladejant rocs, fins a trobar l’humus originari a l’hort familiar.

“¿Què resta ja de mi, de l’infant que vaig ésser?” es demana Fuster en aquell poema entendridor i inquietant alhora que és “Infant que jo vaig ésser” del poemari que dóna títol a aquesta entrada de hui: Terra en la boca. Tal vegada ens reste un solatge de la terra de l’hort familiar on ens van pastar, un polsim dels elements químics primigenis del rodal on ens vam criar i que una remota supernova va escampar durant el seu trànsit explosiu.