Quan veig el meu fill com mastega a grapats, goludament, la terra d’on venim i on tornarem, me’n recorde d’un text que vaig llegir, fa molt de temps, de Curzio Malaparte, el controvertit escriptor toscà, que va passar de propagandista de Mussolini al confinament a Lípari i d’aquí a ajudant de camp de les tropes nord-americanes desembarcades a Salerno.

En “Terra come me”, narració inclosa en el volum Donna come me, Malaparte descriu els àpats terrals que, amb la seua germana Edda, celebrava a la seua Prato natal. En excursions gastronòmiques cada vegada més llunyanes, Edda i Curzio anaven amunt i avall tastant les terres de la seua contrada nadiua, assaborint tots els matisos del dolç, de l’agre o del salat, sentint les textures variades (grasses, espesses, lleugeres, trencalloses, cruixents, pastoses, elàstiques, granuloses) dels sòls circumstants; rosegant alturons, mastegant aiguassants, llepant cantals, empassant-se terrossos, lloscos, marges, xuclant argiles i llicorelles, paladejant rocs, fins a trobar l’humus originari a l’hort familiar.

“¿Què resta ja de mi, de l’infant que vaig ésser?” es demana Fuster en aquell poema entendridor i inquietant alhora que és “Infant que jo vaig ésser” del poemari que dóna títol a aquesta entrada de hui: Terra en la boca. Tal vegada ens reste un solatge de la terra de l’hort familiar on ens van pastar, un polsim dels elements químics primigenis del rodal on ens vam criar i que una remota supernova va escampar durant el seu trànsit explosiu.