cròniques ultralocals
tema: Quadrets sense marc
etiquetes:
tema: Quadrets sense marc
etiquetes:

Terra NaturaDe bon de matí sent les fosques flautes dels tords que sonen des de la torratxa de la casa dels Catalans. Sentint aquesta melodia descompassada de xiulits, recorde un article de Manuel Rivas sobre la balena que volia arribar a Londres; sobre els teuladins que van conquistar els nostres pobles; sobre la fauna amenaçada i el nostre planeta espremut. Els animals vindrien, segons Rivas, a viure amb nosaltres per tal de salvar la pell. Rinoceronts sorruts, ximpanzés entremaliats, jirafes golallargues, buscarien un Terra Natura que els acollira, una ciutat on establir-se. Com el mussol que miola en el barri antic les nits d’estiu; com la rabosa que s’arrima als contenidors; com les cacatues que acampen pels nostres parcs. Un signe apocal·líptic. Un èxode premonitori. La natura salvatge que busca recer en la nostra gàbia. El somni de Lorca: les lianes apoderant-se de Nova York. El deliri de March: els peixos escapant de la tempesta descomunal. “Fugint del mar, on són nodrits i fets,/per gran remei en terra eixiran.”

tema: Quadrets sense marc
etiquetes:

Torre amb neuQuè sent un monover que s’alça de bon de matí un dia de gener i es troba que al pati de sa casa cauen uns flocs de neu com monedes d’euro? El mateix que un noruec que en idèntiques circumstàncies es trobara que al pati de sa casa fa un sol que torra, li han eixit quatre cocoters i de fons sent un ukulele tocat amb parsimònia:

1. Obriria una O majúsula d’emoticona.

2. Buscaria qualsevol aparell enregistrador que en deixara constància.

3. Faria una ronda de telefonades entre familiars, amics, coneguts i saludats.

4. Seuria darrere de la finestra a mirar-se calmosament el fenomen.

Quan els flocs esdevingueren vulgars gotes de pluja,

5. Es tatuaria en el braç la data per recordar-la 30 anys després.

tema: Quadrets sense marc
etiquetes:

La TorreUn matí de la setmana passada la senyora Torre (per dir-ho a la manera de Mallebrera), de compte tocar les 8 va tocar les 78 i si no va tocar el dos va ser, segurament, perquè ja no pot ni moure’s. Aquest fenomen paranormal, que jo preferiria qualificar d’ultranormal, es va repetir com a mínim un dia més. Va ser, segurament, el seu metge personal, el doctor Fati, qui li va tornar a acompassar el batall. Però quin missatge ens volia enviar la Torre? No en tenia prou amb les 396 vegades que proclama la seua presència cada dia, comptant-hi quarts, mitges, tres quarts, hores, hores tocades i de repetició? A què venien aquests tocs desaforats? Haurem de tocar al gremi de campaners perquè ens resolguen l’enigma?

I és que els monovers, fora de Fati, només ens recordem de la Torre quan sona i, això, els que vivim a prop. Si voleu més proves, contempleu l’aspecte que presenta la porta i la frontera d’aquest monument arquetípic i potser començareu a comprendre l’agitació del monument (o, millor, “monumenta”). Algú em diu que aquestes coses s’han fet sempre. Sempre? Des de quan? Perquè jo no recorde -i segurament vosaltres tampoc-, que les colles de zagalons d’aquest poble, per bordes que hagen sigut, s’hagen dedicat mai a emporcar els monuments o les monumentes.
La Torre embrutada de pintades

tema: Quadrets sense marc
etiquetes:

El Santa Claus del carrer Poveda L’inici del període nadalenc no el marca a Monòver l’arribada de l’Advent, ni l’encesa de les llumenetes dels carrers. Tampoc no arriba amb la cançó de l’enfadós dels xiquets de San Idelfonso, ni tenim una plantada d’arbre com la del Rockefeller Center a la plaça de la Sala. No. Arriba de veres quan apareix el primer Santa Claus agarrat a la barana d’un balcó. Aquests éssers vermellosos, meitat coala, meitat peresós, s’enfilen per les fronteres a una velocitat terminal: el seu moviment només seria perceptible als ulls humans després del pas d’algunes eres geològiques. Al final, els Reis els sorprenen el 6 de gener unes mil·lèsimes de mil·límetre més enllà del punt de partida. I encara els més infeliços queden allà imantats (“ell no ho faria”), fins que, més enllà de la Candelera, els seus amos se’n recorden de despenjar-los.