Foto: Detall de la xumenera de l’antiga fàbrica de sabó de Luis Marhuenda entre el carrer Major, Lope de Vega i el Cantó del Mentirós (Monòver)
Fa uns mesos ens demanàvem si hi podia haver creixement econòmic sense efectes col·laterals en forma de contaminació gasosa. Doncs bé, no ha calgut la intervenció de cap economista conspicu per a donar-nos una resposta taxativa, un NO majúscul, tan majúscul com el núvol que ens envolta.
Ha estat el mateix govern espanyol qui ho ha reconegut en un Segundo Plan Nacional [Primer Plan (pdf)] que marca a les autonomies un calendari de reducció d’emissions diferent del previst. Aquest nou pla porta implícita la renúncia a complir els compromisos mediambientals abans d’octubre de 2010, data fixada -agafeu aire- per la Directiva sobre Sostres Nacionals d’Emissió de Contaminants Atmosfèrics aprovada per la Unió Europea.
Les fonts contaminants provenen del transport, de la producció d’electricitat i de la indústria química i es produeixen per la crema de derivats del petroli, carbó i gas.
Les excuses adduïdes pel govern espanyol són molt semblants a les que esgrimeix Xina, bàsicament demogràfiques, ja que el límit de les emissions permeses es fixa a tant per càpita:
- Ha crescut la població espanyola: es preveien 40’57 milions i ja són 44’11.
- Les tecnologies reductores d’emissions no han resultat eficaces.
El secretari general per a la -agafeu aire una altra volta- Prevención de la Contaminación y del Cambio Climático argueix també que Espanya és la vuitena economia mundial, es troba en el lloc vint-i-tres en la llista d’embrutadors i és, simultàniment, l’estat més ineficient en el control de la seua contaminació atmosfèrica.
La vella pregunta i unes altres noves ens ronden ara. Es pot créixer sense embrutar? “Creixement” econòmic i “desenvolupament” són la mateixa cosa? És bo tenir fills?
Qui tinga una llanterna que l’encenga.
Font:
- Rafael Méndez, “España alega que el auge económico le impide controlar la contaminación”, El País, 15-9-2007.
