cròniques ultralocals

José María Roman

Entre a ca Pita. És dissabte. La ferreteria és plena d’aficionats al bricolatge que aprofitaran el cap de setmana per a posar ordre en algun racó de la casa o de la caseta. A l’esquerra, amb posat patriarcal, José María Roman, assegut en una vetusta cadira de braços, contempla distant el tràfec comercial.

Quan passe el llindar, em mou la conversa. Em demana per la casa on visc, una casa del barri antic que havia pertangut a la seua família i que la meua dona i jo vam restaurar fa uns anys. Vol saber si encara conservem el soterrani. Jo vull saber coses del passat de ma casa, que era ja domicili documentat el 1832 i que molt després va esdevenir merceria i, més tard, tenda de queviures o de quemenjar. Des d’aquest punt se succeeix un desplegament ininterromput d’hipertextos: el procés de saladura de la cavalla; els inicis de la indústria del calçat a Monòver; tècniques diverses de fabricació de mecanismes per a extraure l’oli dels bidons per a vendre’l a la menuda; dues o tres històries familiars que salten de rama en rama per les frondosistats de dos o tres arbres genealògics.

Entremig, encara puc caçar al vol un grapat de paraules precioses que guardaré en la memòria fins a l’hora de tornar a casa, on les apuntaré, per consultar-les més avant en l’Alcover, o en el Vicent, que és el meu Alcover particular de carn i ossos.

Entre les mans m’emporte també material per a una novel·la-riu sobre un parell de sagues monoveres: un drama familiar de grans baralles i estrepitoses reconciliacions.

(Publicat el 14-12-2005)

Enllaços:

comenta-ho