-Una escampilleta.

-I com es diu en castellà?

El pare dubta, es queda pensant, recorda aquella unitat de Ciències Naturals de quan feia 3r de BUP en què s’explicava el procés de cristal·lització, el caprici dels electrons per ajuntar-se d’una certa manera sota unes certes condicions. Cerca d’imaginar la pressió formidable i la temperatura ferotge. S’atura. I li ve al cap Azorín.

-“Jacintos”, es diuen “jacintos”

-I per què són “escampilletes”?

-Perquè tenen la forma de l’escampilla de carrasca, amb les dos puntes afilades. Quan li pegues amb el garrot, l’escampilla fa un esclafit i s’alça volant, i quan la remates en l’aire, retruny i ix romint com una bala. Veus allà… aquella caseta que té una antena molt gran al costat, això és la serreta de les Escampilletes. Allà n’hi havia moltes i molt grosses, però les van acabar totes.

El xiquet s’alça l’escampilleta en la butxaca del xandall i la deixa al costat d’un caragol barbatxo enorme i  buit, d’una pedra d’algeps lluent, de dos cantalets que encaixen l’un dins de l’altre, al costat d’un tros de plat de fa dos-cents anys, objets trouvés de tots els infants.

Però al pare, aquell diminut cristall vermell li llueix encara com una lluerna entre dos circumval·lacions cerebrals. Quantes capes se superposen damunt d’una pedreta? Aquelles ràtzies infantils per la serreta de les Escampilletes, devers la bassa del Campero. Aquelles festes d’estiu sota l’antena,  a la caseta de P.

O aquelles partides d’escampilla interminables en els ravals del poble, en aquells descampats oferts a tots els jocs. Aquelles partides que duraven tota la vesprada, quan el sol començava a aguantar-se dalt, allà a finals de març.

I la cita d’Azorín. “Jacintos”. On deuria trobar Azorín la paraula quan al cap li sonava una vegada i una altra “es-cam-pi-lle-ta”?

Azorín (el madur i el vell), dirigeix ara i adés la càmera cap al seu passat monover, gira l’anell de l’objectiu, enfoca i… col·loca un filtre: el castellà literari, o un  vetust castellà patrimonial; després acciona l’obturador. La imatge és aquesta: una escampilleta a qui diu “jacinto” i, més encara, “jacinto de Compostela”.

Delante de la ciudad, más allá del jardín del Casino, un monte liso, pardo –Betíes-; más cerca, altozano y laderas grises. Vegetación ratiza. Un montecito en que abundan los jacintos de Compostela; cristales brillantes de cuarzo con sus dos puntas agudas; jacintos que aparecen al remover superficialmente la tierra. Dicen los filósofos naturales que el jacinto conforta el corazón y aviva el ingenio. Millares de jacintos proyectando su virtud sobre la ciudad.  (Superrealismo, 1927)

Fa poques hores s’ha clausurat al Parc 9 d’Octubre de Petrer la XIII Trobada d’Escoles en Valencià de les Valls del Vinalopó. Una trobada en què no hi hagut representació institucional de l’Ajuntament de Monòver ( i ja són dos anys). A l’hora dels parlaments, polítics de diferents adscripcions han fet la seua intervenció i ha estat possible organitzar una trobada en un municipi governat per Partit Popular. S’hauria pogut fer a Monòver amb el nostre tripartit?

Entrades anteriors:

• Galeria de fotos de la XII Trobada d’Escoles
• XII Trobada de les Valls del Vinalopó

Després de tres anys i d’innombrables sentències, el govern valencià comença a fer cas dels jutges (a contracor, si llegiu la versió de Las Provincias): la Universitat d’Alacant podrà anomenar “acadèmicament català” allò que “quotidianament” o, com diria Machado, “consuetudinàriament”, es diu “valencià”.

Però, com diria aquell, quins són “l’extensió i límits” de l’adverbi “acadèmicament”? Un institut de secundària s’inclouria en l’«acadèmia»?

Recorde un company, professor de llengua i literatura espanyoles, nat a Ciudad Real, que solia encendre’s amb la qüestió: “Com és que us dieu «Departament de Valencià: Llengua i Literatura»? Què és això? Hauríeu de dir-vos «Departament de Llengua Catalana»!”

Jo solia respondre-li que, pel fet que nosaltres ens déiem “Valencià: llengua i literatura”, a ells els tocava ser “Castellà: llengua i literatura” i no “Departament de Llengua Espanyola”.

Tot i que el costum fa que ells siguen en aules, passadissos i sales de professors, el “Departament de Llengua” per excel·lència i nosaltres el “Departament de Valencià”. Ja sabeu (i saben) que on s’imposen els fets, sobra “l’acadèmia”.

Enllaços:

• DECRET 47/2008, d’11 d’abril, del Consell, pel que es modifica el Decret 73/2004, de 7 de maig, del Consell, pel qual es va aprovar l’Estatut de la Universitat d’Alacant. [pdf]
• Nota de premsa de la Universitat d’Alacant sobre la sentència del TSJ (2005)
• La notícia a Las Provincias
• Estatut de la Universitat d’Alacant

El camp de batalla aragonés

De vegades em mortifique sintonitzant el programa de César Vidal en l’emissora de la fel. Un apartat d’aquest espai radiofònic es dedica a la crònica de la situació dels fronts oberts en la sacrosanta lluita cavernícola.

Em va cridar l’atenció que un d’aquests fronts de batalla se situava a la Franja d’Aragó: el punt de mira eren les timidíssimes i agosarades iniciatives per a promoure l’estima dels catalanoparlants d’aquelles contrades per la seua llengua i els intents perquè el català tinga allà un reconeixement de llengua cooficial. Uns intents que, ara per ara, han fracassat estrepitosament.

(Resulta ben clar que el llistó de la promoció i la salvaguarda dels drets lingüístics dels parlants de les llengües diferents del castellà (com el d’altres qüestions) es troba ara ben per davall del que era possible l’any 1977.)

La batalla

És per això que, veient el zel i la fel que demostraven i segregaven els guions de l’emissora eclesial, no em va sorprendre gens ni mica la persecució judicial a què s’estava sometent els caps visibles de la lluita en defensa del català (i de l’aragonés) a Aragó, entre els quals, el nostre amic Artur Quintana.

No sorprenia tampoc perquè tant allà (denúncies acceptades a tràmit per dos jutges sí i un no); com aquí (autorització judicial per a tancar el repetidor de la Carrasqueta sí, però per al Bartolo no), s’estava mostrant la discrecionalitat de la justícia espanyola en la interpretació de la llei i del que és o no constitutiu de delicte, com també que els atacs més forts es continuen produint (com fa tres-cent anys) en els punts més febles de la nostra comunitat lingüística.

Finalment, arriba la notícia de l’arxivament de la causa oberta al jutjat de Fraga. De moment s’ha acomplit un objectiu: espantar. Qui tinga ganes de ser cridat a declarar, de ser detingut a la porta d’un jutjat i retingut en una cel·la en una caserna perquè sí, que s’apunte a aquesta guerra.

A hores d’ara falta saber encara què decidirà el jutge de Montsó i si la FACAO presentarà un recurs o no. Des d’aquí ens solidaritzem amb Artur Quintana i la resta de persones denunciades i els enviem una forta abraçada.

A través dels enllaços que segueixen podeu fer-vos una idea dels detalls d’aquesta batalla d’amor. Us recomane que llegiu l’article d’Artur “El blaverisme a l’Aragó de l’Estatut ençà”.

Enllaços:

• Nota de premsa d’Artur Quintana (7/4/2008) [pdf]
• La Franja [blog sobre el català a la Franja]
  
• Lo cacao de la FACAO [blog de seguiment de la querella]
  
• Judici contra la llengua catalana a la Franja de Ponent (1) [YouTube]
• Judici contra la llengua catalana a la Franja de Ponent (2) [YouTube]
• “El blaverisme a l’Aragó de l’Estatut ençà” Article d’Artur Quintana publicat a la revista Lluita [pdf]

Entrades relacionades:

• Artur Quintana, membre de l’Institut d’Estudis Catalans

Vídeo de la roda de premsa:

Get the Flash Player to see this player.

Vídeo de la campanya “Matricula en futur, matricula en valencià”:

Get the Flash Player to see this player.

Escola Valenciana ha repartit també uns fullets multilingües (valència, castellà, anglés, romanés i àrab) de la campanya:

Matricula en futur, matricula en valencià [pdf]

La Generalitat Valenciana ha editat també uns fullets informatius amb el mateix propòsit (ara per ara, només el 25% dels alumnes valencians estudien en valencià):

Matricula’t en valencià [pdf]

Enllaços:

• Notícia a Vilaweb
  

Entrades relacionades:

• Matriculeu-los en un programa d’immersió lingüística
• Matriculeu-los en un programa d’immersió (2007)
• Un model d’educació plurilingüe per al sistema educatiu valencià (I)
• Un model d’educació plurilingüe per al sistema educatiu valencià (II)

A continuació teniu l’enllaç a la galeria de fotos de la XII Trobada d’Escoles en Valencià de les Valls del Vinalopó que va tenir lloc a la Romana el diumenge 20 d’abril. Les fotografies són d’Ester Limorti.

Galeria de fotos de la XII Trobada d’Escoles en Valencià de les Valls del Vinalopó

Entrades relacionades:

• XII Trobada de les Valls del Vinalopó
• Galeria de fotos de la XI Trobada d’Escoles de les Valls del Vinalopó (Monòver)
• Gràcies a tots
• Què és la Trobada d’Escoles?
• L’aprenent de censor

Un dia del mes d’abril al passadís d’un institut de Secundària d’Elda, a la zona castellanoparlant del País. Mentre el professor canvia de classe un alumne l’informa que a l’aula trobarà un nou company. El professor ja estava avisat des de feia una setmana i el comentari de seu deixeble li fa recordar el detall.

Suposa que és un alumne nouvingut i entra a l’aula amb el material de valencià per a no-valencianoparlants. Se’l troba en la primera filera, just davant de la taula del professor. Comença a parlar-li a poc a poc, li demana pel nom, pel seu país d’origen. L’alumne li contesta en un valencià fluid, sense accent. Diu que ve de l’IES Enric Valor de Monòver, que va arribar fa sis anys de Bolívia i que va estudiar al col·legi Ricardo Leal, un col·legi de línia en valencià, una escola d’immersió.

L’endemà el professor torna a tenir classe amb el grup. Hui toca llegir Momo, de Michael Ende. Els alumnes van llegint per torns, en veu alta. Quan el professor demana al nou alumne que llija es fa el silenci. L’alumne llig sense esforç amb una dicció impecable. Tots queden meravellats. La companya que seu al costat li fa una palmada a l’esquena. Un altre company diu en veu alta: “És que és de Monòver, és monover.”

Hi ha una prova millor de la capacitat d’integració que tenen els programes d’immersió? Si encara coneixeu algú que no ho estiga o que crega en les calúmnies de les emissores de l’espanyolisme radical, conteu-li l’anècdota, i si voleu dotar el vostre discurs de detalls tècnics, aprofiteu aquest article del professor Vicent Brotons, que en sap molt més que jo i que ho explica millor.

Raons per escolaritzar els nostres fills i filles als programes bilingües

VICENT BROTONS I RICO

Levante-EMV.com
01/04/2008
Opinión

La Unitat per a l´Educació Multilingüe de la Universitat d´Alacant (UEM-UA), des de l´objectivitat i el rigor científic de la seua tasca investigadora, formativa, assessora i divulgadora a favor de programes educatius plurilingües que potencien una escola oberta a una dimensió multicultural d´àmplia riquesa idiomàtica, recomana a mares i pares l´escolarització en els programes bilingües que oferta el sistema educatiu valencià, és a dir, Programa d´Immersió Lingüística i Programa d´Ensenyament en Valencià.

Deu raons per a fer-ho:

1. Escolaritzar-se en programes bilingües és l´única garantia per a dominar les dues llegües oficials: el castellà i el valencià.

2. Els programes bilingües, així ho demostren tots els estudis fets amb rigor universitari des de fa 30 anys, són absolutament eficients tant en el tractament de les dues llengües com en el dels contiguts de les altres àrees o matèries.

3. El caràcter precoç dels programes bilingües (comencen entre els 3 i els 7 anys) reforcen la garantia de domini profund de les dues llengües, fins i tot en aspectes com la pronunciació o les estructures diferenciades entre una i altra llegua.

4. L´alumnat que assisteix a un Programa d´Immersió Lingüística o a un Programa d´Ensenyament en Valencià està en millors condicions de seguir programes plurilingües que incorporen l´anglés, el francés o qualsevol altra llengua, durant l´ensenyament preobligatori i obligatori (3 a 16 anys).

5. La competència en la llengua -o llengües- que no parlen habitualment contribuix al desenvolupament de la pròpia.

6. Els programes bilingües són un ferrament privilegiat d´integració cultural, fins i tot per a l´alumnat de famílies d´altres països i que parlen altres llengües distintes al valencià o al castellà.

7. El fet que els programes bilingües hagen passat de 5.500 alumnes el curs 1984-1985 a 175.000 en l´actualitat, en un creixement continuat, és la més ferma garantia de la forta acceptació social que ha tingut d´entre les famílies.

8. Els mestres i les mestres, el professorat, més inquiet, innovador i compromés amb la seua professió i la societat valenciana actual és el que fa possible els programes bilingües des dels orígens, afegint-hi així un plus de qualitat educativa.

9. El Programa d´Immersió Lingüística i el Programa d´Ensenyament en Valencià assenten unes bases ben sòlides de domini de les dues llengües oficials que garantiran, en un futur, les exigències acadèmiques i professionals que puguen trobar els nostres fills i filles.

10. Els programes bilingües valencians reben el suport explícit de milers i milers de ciutadans i ciutadanes valencians -mares i pares, mestres, familiars, entitats, organismes, empreses privades, etcètera- organitzats arreu del territori: Castelló, València, Alacant, en Escola Valenciana-FEV, autèntica garantia social de compromís cívic amb la llengua i l´educació dels nostres fills i filles.

Vicent Brontons és Director de la Unitat per a l´Educació Multilingüe de la Universitat d´Alacant.

A Monòver apliquen un Programa d’Immersió Lingüística (PIL), el CEIP Cervantes, el CP Ricardo Leal i el CEIP Azorín, mentre que L’Arc de les Cases del Senyor segueix el Programa d’Ensenyament en Valencià (PEV).

Entrades relacionades:

• Matriculeu-los en un programa d’immersió (2007)
• Un model d’educació plurilingüe per al sistema educatiu valencià (I)
• Un model d’educació plurilingüe per al sistema educatiu valencià (II)

Esta vesprada s’ha clausurat la XII Trobada d’Escoles Valencianes de les Valls del Vinalopó a la Romana. La cadena que es va iniciar a Monòver fa tretze anys es manté a pesar de tot.

Però si hi ha una cadena que s’ha trencat hui, ha sigut la cadena de la representació institucional. Perquè enguany, per primera vegada en onze anys, cap representant del govern municipal monover s’ha dignat a fer-se visible per la Trobada. Hui, només els nanos i gegants representaven el nostre poble.¹

Ja ho veieu, a estos nivells de desídia institucional i menyspreu civil hem arribat en este poble. Com si les desenes de monovers que conformen el col·lectiu dels pares i de les mares, dels mestres i dels nostres fills i filles que organitzen i participen en la Trobada no foren res més que púrria. Una completa, autèntica (i ridícula) vergonya.

1. Aguardem que es restablisquen prompte del colp els nostres gegants.

Foto: D’esquerra a dreta, Alfons Verdú, Vicent Beltran i Víctor Cremades en un moment de les seues intervencions.

Ahir va tenir lloc a Novelda, al –com se sol dir– inigualable marc del casal del Centre Cultural Gómez-Tortosa, al carrer Major de la vila vinaloponera, en un dels punts calents de les rutes modernistes dels Països Catalans, la presentació del llibre El parlar de les Valls del Vinalopó, de Vicent Beltran, editat pel Centre d’Estudis Locals del Vinalopó.

M’hauran de disculpar els lectors d’Ultralocàlia la imperdonable badada que ha fet que no haja anunciat des d’aquesta pàgina la imminent presentació d’un llibre tan interessant. El culpable és el mateix excés de saturació laboral que fa que de tant en tant deixe aquest lloc pràcticament en guaret. A canvi i, mentre prepare una ressenya del volum, us acontente amb la crònica de la vetlada i la reproducció de les diapositives que s’hi van projectar.

L’acte el va encetar Víctor Cremades, regidor de cultura i cap de llista de la coalició Compromís per Novelda, en el paper d’amfitrió. Cremades va destacar l’aportació que el llibre feia al coneixement de la realitat lingüística de la comarca i el paper d’eina de treball per als docents. Va destacar la importància de la llengua com a patrimoni i com a tret de la personalitat col·lectiva d’un poble alhora que va manifestar el compromís del govern municipal de Novelda per contribuir a la divulgació i a la salvaguarda d’aquest bé patrimonial amenaçat.

A continuació, el jove filòleg novelder Alfons Verdú, va presentar l’autor fent un repàs per la seua trajectòria docent i investigadora i va situar l’estudi de Vicent Beltran en el lloc que li correspon entre els treballs anteriors sobre els parlars meridionals, des de la monografia liminar de Pere Barnils (1913), fins als treballs de Jordi Colomina i del novelder Brauli Montoya. La intervenció d’Alfons Verdú, exacta i sentida ensems, va deixar pas a la veu de l’autor.

Vicent Beltran va parlar de les seues vinculacions afectives amb la comarca de les Valls del Vinalopó i del seu interés primerenc pel parlar d’aquesta zona. Va repassar la nòmina dels prejudicis que els altres valencians solen tenir sobre aquesta part del País: secallosa i castellanitzada. Dues apreciacions que contrasten amb la visió dels estudiosos: els biòlegs valoren la seua biodiversitat i els lingüistes l’interés filològic d’aquestes àrees laterals i frontereres dels dominis lingüístics.

Tot seguit l’autor ens donava dades de la seua recerca: per a realitzar el seu treball s’ha valgut d’un qüestionari de quatre-centes preguntes passades a cent vint informants de vint-i-vuit nuclis de la comarca de les Valls de Vinalopó. A continuació feia un recorregut didàctic valent-se d’una part dels noranta-sis mapes en color que acompanyen l’estudi. Aquest recorregut va ser una mostra de bona filologia recreativa que va provocar en algun moment les rialles del públic i va crear un ambient distés i interessat alhora.

Per acabar la seua presentació, l’autor invitava els presents a estimar-se la pròpia parla i els docents a ensenyar tot allò que de genuí conté sense embadalir-se en les formes de valencià considerat genuí. Els invitava a no pronunciar les erres finals ni la i de ‘baix’, i a considerar admissible ‘aguardar’ o ‘avear’ o ‘aquí’.

Mentre arriba una ressenya més minuciosa, podem avançar que l’aportació més destacable d’aquest estudi respecte dels precedents de Barnils, Alcover, Sanchis Guarner, Colomina i Montoya és la seua visió més global i alhora més detallada de la comarca. D’altra banda, el treball de Vicent Beltran ha permés confirmar amb més dades allò que ja havien conclòs els altres: l’influx des del sud cap al nord-oest de l’antic català d’Oriola (Crevillent-Elx-el Fondó dels Frares-Novelda-la Romana) i la influència nord-sud del català del nord (Onil-Castalla-Petrer-Monòver-el Pinós-el Carxe-el Fondo de les Neus).

Entre les novetats destaca la inclusió del Fondó de les Neus en la varietat monovera, fet que concorda amb una repoblació monoverina del segle dívuit portada a la llum l’any passat; i, finalment, la valencianitat de la Canalosa, partida del Fondó de les Neus que es considerava un illot castellanoparlant.

A continuació teniu la presentació que es va projectar durant l’acte. Es tracta d’un arxiu pdf que es pot baixar si accediu a SlideShare. Compteu amb el permís de l’autor; l’arxiu es publica sota la llicència Creative Commons Reconeixement-No comercial.

| View | Upload your own

Referència completa:

• Vicent Beltran i Calvo, El parlar de les Valls del Vinalopó i del Carxe, Centre d’Estudis del Vinalopó, col. “Punt d’Encontre”, Petrer, 2008.

Enllaços:

• Contactar amb l’autor

Entrades relacionades:

• Articles d’Ultralocàlia de la categoria ‘Llengua ultralocal’
• Articles d’Ultralocàlia de la categoria ‘Centre d’Estudis del Vinalopó’

No, no, les gallines encara no juguen al pòquer. Ara, que la gallina monovera, en mans d’Heliaca, potser serà capaç algun dia de jugar al monte i si no, al xinxon, segur.

Gallines al “joquer” que no al “jòquer” vol dir que les gallines s’han “ajocat”, és a dir, que se n’han anat a dormir. El lloc on dormen és el “joquer” o el “jóc” o el “jaç”. Encara que el Diccionari Alcover-Moll precisa més i definix la paraula “joquer” com: “Barra o embarrat on dormen les gallines (or., occ., val.); cast. gallinero.”

Als galliners monovers hi havia unes estaques on es paraven les gallines per a dormir. Per això diu la dita que “la gallina de dalt, caga la de baix”. Una dita molt adequada per a descriure la lluita de classes, el desequilibri nord-sud, la immigració de supervivència, el problema de la brossa a Itàlia o certs conflictes veïnals en un bloc de pisos. D’altra banda, aquestes estaques solien acumular una quantitat de gallinassa indecent, per això diem, d’alguna cosa molt bruta, que “té més merda que el palo d’un galliner.”

La literatura al voltant del món dels corrals no té fi. De “vol gallinaci” és qualsevol cosa de poca categoria i en el seu origen és una expressió de Josep Pla que ha passat al llenguatge periodístic. Comparar les boques de certes dames refistolades o de certs senyors embafosos amb el cul d’una gallina també és cosa planiana:

El senyor Guardiola em dedica uns escarafalls cordialíssims, s’aixeca dret i em fa amb un gest del braç estilitzat i curvilini, posant la boca en forma de cul de gallina, una carícia a la galta.

Antoni Ródenas va dedicar unes erudites ratlles del seu D’Azorín i el país meu a l’expressió “com gall en garbera” que li havia llegit a Pla i que si li representava monoveríssima (no és Pla un Canyís empordanés, un pèl sofisticat, viatjat, i tocat i posat de barret dur?).

També diuen de qui té bona sort que “li ha eixit el sol a mitjanit”, o que “totes li ponen”, o que “li pon fins al pollastre”. I algú afirmava que col·locar el senyor Pizarro al Ministeri d’Economia era com “posar la rabosa a guardar les gallines”. Ja ho diu la dita carxera: “La rabosa, guardadora des gallines”.

Un error ridícul de parlant urbà i que he arribat a llegir en un diari important és dir (o escriure) que les gallines “posen” ous. Es tracta d’un imperdonable calc del castellà que usa una mateixa paraula “poner” per a dir dues coses diferents. Les gallines “ponen” (del verb “pondre”) ous. I els ous passats per aigua es “posen” (del verb “posar”) a l’ouera.

Tot això ve a compte d’un correu que m’envia María Luisa Román acompanyat d’una cançoneta popular molt bonica i de les fotos que il·lustren l’article:

«Ara que la pàgina va de gallines, he de dir que la nit de l’eclipsi de lluna del 21 de febrer, a més d’encontrar-me concentrada en enfocar la càmera, en assegurar el trespeus i demés, me vaig adonar del rebombori que venia d’una granja que hi ha prop de casa i que es va fer més fort quan se va fer fosc del tot; entre les gallines i els gossos pareixia que havia entrat la rabosa al corral. Pareix que animalets tinguen un sentit especial davant d’estos fenòmens de la natura.

I perquè no se perga en el temps vaig a incloure una dita monovera que diu així:

El sol ja se'n va a la posta
les gallines al joquer
Entre la mare i la filla
tiren el nóvio al carrer.

»