Oriana Fallaci ha pujat al cel dels periodistes. Per als joves antimundialització la reportera italiana era una senyora gran, islamòfoba, que havia escrit un article crític amb el món musulmà al Corriere della Sera poc després dels atacs terroristes de l’11 de Setembre.
Per a mi Oriana Fallaci és aquella jove de cos esquemàtic i esperit intrèpid que va entrevistar Nguyen Ngoc Loan, el cap de la policia sud-vietnamita que, poc abans, havia passat a la història per descarregar, davant de la càmera, i amb un gest de mandrosa displicència, un tret de pistola sobre el cap d’un jove vietcong acabat de capturar.
És també l’autora de Niente e così sia, un llibre que és la seua crònica particular de la Guerra de Vietnam i de la matança dels estudiants mexicans a la Plaza de las Tres Culturas, l’any 68, lloc on va rebre, ella també, tres trets de metralladora; un llibre, el títol del qual és la resposta a la pregunta inicial de la seua neboda, just abans de anar-se’n a Saigon: “Què és la vida?”.
Fallaci és també la dona que havia pogut entrevistar Khomeini i que havíem vist entrevistada al seu torn per la RAI al seu apartament de Manhattan envoltada dels records de tantes campanyes periodístiques: no puc oblidar aquell casc d’acer folrat de tela de camuflatge amb la paraula “press” estampada damunt col·locat al prestatge del saló diminut, enorme i intimidatori, al costat del cap de la seua fràgil propietària.
L’
