cròniques ultralocals

Llig en el darrer número d’El Veïnat la nota que publiquen els veïns del carrer de Santa Bàrbera i l’article de fons escrit per la redacció del butlletí dedicat a la comissió de festes del barri del mateix nom. Els llig i em solidaritze immediatament amb ells, amb els veïns, amb la comissió de festes i amb tots aquells habitants del bocí de poble que va des del carrer San Francisco al carrer Colomer que senten com a seues les festes de Santa Bàrbera.Carrer de Santa Bàrbera

I és que, el passat 26 d’agost, mentre pujava lentament al Porxet pel carrer de Santa Bàrbera per vore eixir la Santa; mentre, pas a pas, superava el costerot magnífic; mentre xapava les estores pintades; mentre passava per davall dels arcs de llums i de les tires de banderoles; mentre em passejava per davant dels portals oberts, sentia l’autèntica festa popular. Sentir la festa popular, la que naix de dins dels cors dels veïns, és una sensació luxosa, una tremolor interior que se sent cada vegada amb més dificultat i que quan la perceps, l’has de guardar dins per, si algun dia desapareix, poder-la recordar.

I tot això ho devem a estos veïns que mantenen amb el seu esforç, una generació darrere de l’altra, una tradició antiquíssima. Sí, ho heu llegit bé, antiquíssima. Segons les notes de José María Román en la seua Enciclopedia de Monóvar (“Santa Bàrbara”, tom 2), l’advocació de Santa Bàrbera i de Sant Roc es remunten als anys 30 del segle XVII, just quan comença la repoblació després de l’expulsió dels moriscos. Els cristians nouvinguts trobaven en el culte als sants i als patrons formes d’unió col·lectiva i en les festes, ocasions per a estrényer els lligams comunitaris.Ermita de Santa Bàrbera de Monòver Les ermites de Sant Roc (perduda durant la Guerra Civil) i la de Santa Bàrbera daten, en la seua fesomia moderna, del segle XVIII. No és aventurat pensar que durant els segles XVII i XVIII es feren celebracions festives al voltant d’estes advocacions, encara que el programa de festes més antic que es conserva al Museu d’Arts i Oficis data, segons Román, de l’any 1888. Del 1888! i si el llegiu (apareix reproduït a l’Enciclopèdia), comprovareu que la festa era la mateixa i que es demanava també que els veïns del carrer de la santa “adornen e iluminen sus fachadas en los días y noches 25 al 27 y lo mismo a los vecinos de las calles en que recorrerá la procesión a la subida y bajadas de la Santa.”

Les festes de Sant Roc rivalitzaren durant decennis amb les de Santa Bàrbera, com diu Paco Montoro en el seu llibre Monóvar, anécdotas y personajes de nuestra historia (1999), referint-se als anys vint:

La rivalidad entre los Barrios de Santa Bárbara y San Roque era tremenda. Cuando llegaban las Fiestas, la Comisiones se crecían, intentando emular y superar la otra parte. Parece que el toro de la parte baja del pueblo siempre resultaba fiero y temible, però en las Verbenas y subasta de cestas, con pastas y tortadas, se llevaba la palma el porchet. Hasta se comentaba por el pueblo, entre bromas y sonrisas ingenuas, que el Santo y la Santa andaban algo distanciados en el cielo por las historias de Monóvar. (pàg. 143-144)

La Guerra Civil va fer desaparéixer l’ermita de Sant Roc i, amb ella, les festes; només els veïns de Santa Bàrbera resistiren l’envestida del temps. Més tard, es feren festes en el barri de la Venta de Blai i la Sénia (falles per Sant Joan) i durant la Transició eren un goig indescriptible les que se celebraven a la Goleja i també al barri nou de “Tras Cuartel”. Però el temps se les emportà també.

Si tenim en compte que gran part dels actes festius de Setembre considerats més tradicionals daten a penes dels anys 60 (ofrena, dames i reines, mascletada: mireu el treball de Montoro Monóvar, fiestas y recuerdos (1998)); si considerem, a més, el que costa organitzar qualsevol cosa a Monòver: el temps que s’ha d’invertir, com de poc es valora la faena dels nostres conciutadans implicats en activitats culturals, esportives o festives, com ens resulta de fàcil desbaratar la il·lusió i el treball fet amb un comentari maliciós o una crítica despectiva. Si tenim em compte tot això, comprendrem millor el mèrit que hem d’atribuir als nostres veïns de Santa Bàrbera, capaços de mantenir durant generacions i generacions, una festa popular que deu tenir dos-cents o tres-cents anys d’antiguitat.

És per això que, des de les pàgines d’Ultralocàlia vos diem: “Gràcies, veïns de Santa Bàrbera.”

(9-1-2007): Sobre aquest tema és interessant l’article de Rafael Poveda 300 aniversari de la consagració de l’ermita de Santa Bàrbera 1694-1994, que situa la construcció del temple entorn de l’any 1694.