El meu germà empelta la prunera. El meu germà talla, amb dues tisorades concretes, dues rametes de la prunera bona. Són dues rametes curtes, plenes de borrons a punt d’esclatar.
A continuació s’agimpona davant la prunera borda de les tres branques, obri els braços de la podadora i s’abraona als mànecs. Dues mogudes, llargues i grosses com el dit gros del peu, cauen a terra.
Llavors, amb un estri afilat va polint el tall. Afila una punta de les branquetes i obri, amb un gest delicat i precís, la vora de l’escorfa. En aquests talls clava les rametes afuades. Encercla amb una veta negra, plàstica, els contorns dels talls i hi escampa una pasta protectora.
La prunera borda, mutilada, pujarà amb l’impuls de la terra la saba bona, i una renovació interior la farà apta per al fruit dolç, carnós, tendre, estiuenc.
Quedem parats damunt la terra llaurada i humida, el pare i els dos fills, el que empelta, i el que escriu.
Un gafarró refila obstinat en un caramull ocult.