cròniques ultralocals

JutgeUna nova sentència, aquesta vegada del Tribunal Suprem, s’afig a les cinc del Tribunal Superior valencià i a les dues del Tribunal Constitucional que ja reconeixien que “valencià” és una manera d’anomenar la llengua catalana. En aquest cas es sentencia també que és lícit homologar els títols que acrediten els coneixements de català/valencià, tant és si s’han expedit a Catalunya com al País Valencià. Tant se val. Ells diuen que continuaran recorrent, agafant-se ara al nou estatut, que diu que aquí es parla l’”idioma valencià”. I quin és l’”idioma valencià”? Doncs, ja ho sabeu, el que diu la sentència. Però com és tan barat…

A les darreries de l’època lermista, a finals de l’any 1994, ja hi va haver un intent de deshomologació dels títols que reconeixen els coneixements del català (que trist que resulta tenir memòria!). Aquesta iniciativa del govern socialista va provocar la reacció d’un grup de filòlegs monovers que presentaren una moció a un ple de l’Ajuntament. Aquesta acció va ser l’espurna que va posar en marxa l’Associació Cívica El Bull. Quan un any més tard el PP va accedir al poder i va dur a terme la deshomologació, ningú no es va estranyar: s’havien trobat la taula parada.

Enllaços relacionats:

Francesc Ferrer i GironésEl divendres passat arribe de rebot al web del president Maragall i m’assabente de la mort de Francesc Ferrer i Gironés. Havia de morir, ara, quan revifa una de tantes campanyes contra la llengua catalana que ell, amb la seua paraula i els seus llibres, havia combatut per la via de la investigació documental. En una d’aquelles pujades de calentura, en plena era pepera, quan el Rei havia pronunciat aquell discurs amb motiu del lliurament del Premio Cervantes a Francisco Umbral, sent ministra d’Educació i Cultura la per fi oblidada Pilar del Castillo -y por muchos años. Aquell discurs que afirmava que històricament el castellà tothom l’havia aprés per «voluntad libérrima» (atenció al superlatiu hiperbòlic), que havia estat «lengua de encuentro» i que mai es va obligar ningú a parlar-lo. Les paraules règies van provocar una allau de cartes al director plenes de testimonis de la repressió franquista contra el català i de la imposició de la «lengua de encuentro». Aquells dies, per iniciativa d’una entitat cultural, es va regalar a cada parlamentari un exemplar de La persecució política de la llengua catalana, un llibre que Ferrer i Gironés havia publicat l’any 1985 i que explicava, amb tota classe de detalls i documents, la persecució a què havia estat sotmesa la llengua catalana des del Decret de Nova Planta. El llibre es va deixar en les bústies de què ses senyories disposen al parlament. Aquell mateix dia, exemplars del llibre de Francesc Ferrer es podien recollir de les papereres on ses senyories els havien dipositat amb més o menys acarnissament. La imatge del llibre de Ferrer i Gironés llançat a tan il·lustres papereres parlamentàries és la viva imatge del fracàs de l’estat plurinacional.

Ferrer i Gironés havia escrit també Catalanofòbia. Història del pensament anticatalà (2000), un estudi que, si haguera viscut més, hauria pogut ampliar amb la campanya contra l’estatut de Catalunya i les perles cultivades dels anuncis patrocinats pel PP andalús o les declaracions de Mariano Rajoy a Catalunya sobre la persecució del castellà.

Enllaços relacionats: