Pujar a Barcelona es fa amb Talgo, des d’Elda. El viatge s’ha acurtat. Són cinc hores (més un quart de retard). A l’anada el comboi mig buit ens convoca al bar. El cambrer resulta ser un xicot, segurament barceloní, de llengua familiar castellana que a les dues frases passa al català. Mantenim una conversa sobre itineraris, trens, vies i velocitats a la qual s’afig un empresari, també presumpte barceloní, que se’n puja en marxa. L’intercanvi no dóna per a una nouvelle tolstoiana, però es produeix enmig dels avatars d’un viatge sobre rails, en un no-lloc com la cafeteria d’un Talgo, en una llengua no del tot prevista.
A l’arribada, vaig lleuger d’equipatge i em dispose a rebre, com deia aquell, un bany de multituds: em capbusse al metro. Rius humans que es congreguen i s’encreuen en les entranyes de Sants. Rostres diversos, gestos apressats. No conec ningú. Ningú no em coneix. Al vagó la llengua del país es manifesta en boca de joves universitaris que usen la línia.
Més tard, serà el moment de retrobar-se amb l’amic distant, després d’anys i panys. Llarga passejada vespral. Novetats barcelonines: bicicletes que avancen silencioses amunt i avall pertot, per les voreres, pels passejos, pels vorals dels carrers. I rostres i més rostres diferents i tot de parles que s’entremesclen. Asiàtics, sudamericans, africans i eslaus, turistes italians, alemanys, anglesos…
Galeria de fotos de la I Jornada d’Escoles en Xarxa.
Quan Laia Martín, coordinadora d’Escoles en Xarxa, em va comunicar la possibilitat de pujar a Barcelona a un encontre entre professorat, coordinadors i tècnics vinculats a aquesta iniciativa, un corrent d’alegria cordial va recórrer el meu agrisat esperit de professor comarcal i ultraperifèric. 
