Tafanejant per la blogosfera m’assabente que l’amic i gran filòleg Artur Quintana ha ingressat en la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans com a membre corresponent. Quintana és Doctor en Filosofia i Lletres (Germanística, Romanística), professor de la Universitat de Heidelberg, membre del Consello d’a Fabla Aragonesa i president de la Iniciativa Cultural de la Franja. A més de dialectòleg expert en els parlars de la Franja d’Aragó (la zona d’Aragó catalanoparlant), ha editat reculls de literatura popular de transmissió oral i ha traduït de l’alemany autors com Joseph Roth, Brecht, Dürrenmatt, Schiller i de l’occità Catoia l’enfarinat de Joan Bodon. Quintana va aparéixer per Monòver decidit a estudiar la literatura oral de la comarca del Carxe. Ja havia estudiat la literatura popular d’una altra frontera lingüística, la de la Franja i ara es proposava de fer el mateix amb la nostra. No es va equivocar. Amb l’ajuda d’Ester Limorti va fer una arreplega exhaustiva del que encara es podia escoltar de boca de les persones majors de la zona compresa entre el Pinós i Favanella, Jumella i Iecla. Molt del folklore que a Monòver s’havia perdut, una o dues generacions enrere, o que es conservava fragmentàriament, encara es va poder recollir. El resultat d’aquell treball d’investigació es va publicar en forma de llibre l’any 1998. El volum, titulat El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia, el va editar l’Institut d’Estudis Juan Gil-Albert de la Diputació d’Alacant. Ara, quan escric aquesta entrada, la població major de la zona, o ha desaparegut, o se n’ha anat a viure amb els fills que havien emigrat cap a Elda, Petrer o Elx. Quan es va rodar el programa Arrels de Punt 2 que es podrà vore hui diumenge, a les 10, els reporters que acompanyaven Ester Limorti per la zona es van trobar amb dificultats per a trobar carxers que els pogueren cantar una cançó o recitar un conte.

Darrerament he pogut llegir dos treballs seus que m’han captivat, el primer l’any passat, me’l vaig empassar d’una tirada, es diu La Vall de Balat. La Vall de Balat és un llibre de caràcter autobiogràfic, publicat el 2003 i en el qual Artur Quintana rememora la seua relació amb els territoris catalanoparlants d’Aragó (de fet, el subtítol és Memòria de l’Aragó 1948-2003). Recorda la seua arribada, el xoc amb la ruralia, amb la parla, tan preciosa com menystinguda pels seus parlants, els esforços invertits a mimetitzar-se, a parlar com els habitants de la zona. També rememora com va conéixer les persones que lluitaven per la recuperació cultural de la Franja, l’escriptor Jesús Moncada, traspassat de fa poc; Josep Galan, Desideri Lombarte… I la lluita pel reconeixement legal del català a Aragó, que encara resta oberta. L’altre és un article sobre els moriscos en la literatura contemporània, especialment en els escriptors valencians. En aquest article, Quintana observa la manera com el mite dels moriscos perseguits a la seua terra i foragitats després es lliga en els escriptors valencians, com un fat o una maledicció, amb el que li esdevindrà al poble cristià colonitzador, colonitzat al seu torn. Són unes quantes mostres de la varietat de temes que ha tractat, de la passió que hi ha esmerçat, de la meticulositat amb què treballa, de la seua grandíssima curiositat filològica, que ha abraçat des de la dialectologia a la literatura popular, des de la poesia aragonesa i catalana popular i culta, a la literatura alemanya contemporània.

D’altra banda ens hem de congratular també de l’entrada en la Secció de Ciències del IEC, en qualitat de membre numerari, d’Albert Gras, Catedràtic de Física Aplicada de la Universitat d’Alacant, impulsor de portal de formació en noves tecnologies per a l’educació Tic@t del qual jo mateix he sigut alumne.

Enhorabona als dos.

Altres enllaços:

• Comunicat de premsa sobre el nomenament dels nous membres de l’Institut d’Estudis Catalans