El passat 18 de juliol, dimecres, dos dies abans que tinguera lloc el consell de ministres que havia d’aprovar el paquet de mesures contra el canvi climàtic (ens hem ocupat de la qüestió en una entrada recent), la Fundació Terra enviava als governants espanyols un “catxarro” monover (o “botija” o “botijó” o “càntir” o “selló” o “porrona”, segons d’on sigueu) perquè el tigueren a mà si necessitaven refrescar-se durant l’estiu.
La iniciativa, anomenada “Càntirs contra el canvi”, havia comptat amb la col·laboració del Museu del Càntir d’Argentona i pretenia que els ministres i, de rebot, la ciutadania, es conscienciaren de la necessitat d’adoptar petites mesures individuals per tal de contribuir a la millora de l’estat de l’atmosfera. Mesures com per exemple la de refrescar l’aigua sense corrent elèctric usant un catxarro d’argila, una decisió que, a més d’evitar-nos el mal de gola que produeix la gelor extrema de l’aigua de la nevera, faria minvar la quantitat de gasos nocius alliberats a l’aire.
“Càntirs contra el canvi” és una més de les campanyes que sota el rètol “Jo sóc la solució” està portant a terme la Fundació Terra per tal de conscienciar el públic que els ciutadans, amb les seues decisions, poden influir positivament en la salut mediambiental del planeta.
El bon catxarro, com sabem bé a Monòver, és el catxarro que “suma”, és a dir, que transpira amb ganes. La frescoreta de l’aigua s’aconsegueix gràcies a l’evaporació de l’aigua que exsuden els porus de l’argila.
La Fundació Terra va presentar en la roda de premsa tot d’estris per a posar al dia l’ús de l’atifell, una corda i un mosquetó permetrien regular l’altura a què quedaria el broc per poder beure sense alçar a pols el càntir, i una planta estratègicament situada davall del recipient es beneficiaria d’un gota a gota molt oportú.
Millor de la nevera
Aquesta campanya dels catxarros sostenibles ha arribat a provocar alguna riallada sardònica, com la de l’escriptor Francesc Puigpelat.
Unes setmanes després de fer-se pública la notícia, Puigpelat reivindicava la gelor fantàstica de l’aigua refrigerada a la nevera i la bafarada refrescant llançada per l’split de l’aire condicionat i advocava perquè els catxarros es quedaren on estaven, és a dir, a les cambres o als museus, al costat de la planxa de carbó, la marraixa de l’oli o els motles de fer malenes.
El progrés tècnic aplicat a la millora de les condicions de vida va matar el catxarro i no tindria sentir ressuscitar-lo ara a base de crear mala consciència entre la població, opina Puigpelat.
Recuperar el catxarro
Nosaltres, de moment, hem optat per reciclatge, és a dir, la recuperació d’un catxarro retirat en una cambra, un atifell manufacturat a Agost pel canterer José Román en una data no precisada i que algú havia abandonat en un alforí quan es va comprar la primera nevera Corberó.
Ja posats a ser sostenibles, més val reciclar el vell càntir que no llançar-nos a adquirir catxarros i més catxarros en una voràgine consumista insostenible i improcedent. Perquè… esteu segurs que el catxarró, botijó, botija, càntir o selló és sostenible? Ho vorem en la següent entrada.
Entrades relacionades:
Enllaços relacionats:
- Joaquim Elcacho, “Combatre a glops de càntir el canvi climàtic“, Avui, (19-7-2007)
- Francesc Puigpelat, “Càntirs i aire condicionat“, Avui (5-8-2007)
- Com es penja un catxarro (per Terra.org)
- Per què refresca un catxarro? (per Terra.org)
- Museo de Alfarería d’Agost (l’Alacantí)