Per via postal m’arriba a casa, sol·lícit, el llibret Poemes de pedra seca, editat per Cossetània Edicions. El volumet, de 17×18 cm. conté fotografies de Josep Vallès i poemes de Nati Soler i s’obri amb un pròleg de Jordi Gabarró i una introducció del mateix Vallès. En la introducció es fa un recorregut per totes les tipologies de construccions en pedra, un recorregut erudit i amorós alhora, un recorregut que és una crida a la protecció i la preservació d’aquestes obres d’art anònimes.
Aquests poemes i aquestes imatges de pedra seca són un homenatge als constructors de les nostres arrels, pagesos i margeters que han determinat tan fortament nostre tarannà. Són també una reivindicació de la grandesa del llegat cultural rebut, el qual cal conservar, preservar i transmetre íntegre, tal com es fa de generacions ençà.
Tota l’atenció de l’objectiu de Vallès s’ha posat damunt les construccions de pedra seca, és a dir, sense argamassa: barraques, cellers, ribes, pilones, trones, corrals, arneres, pous i aljubs, safarejos, cossiols (o com diem a Monòver, “calderons”), fites (o “mollons”), forns, pous de neu, pujadors.
Sóc una pedra aspra, que sosté la barraca, vella, de pedra seca, pel rodar somort dels anys.
Amb lliris de barraca, ametlers florits sorgits d’un marge pedrós, roselles entapissant un prat amb barraca de pedra, camins empedregats, fonts regalimants, uns ceps que ploren:
Ploren perquè han vist morir la sèquia, avançar el ciment per la llera. Han vist devastar nostre fortí de pedra seca pel sinistre formigó ferrat.
Uns pàmpols que emmarquen un pou, torres de guaita, una crossa de cantals que aguanta una branca vençuda en perill d’esguellar-se:
Preservar l'espècie, terra enllà oblidant el pedreguer, o recolzant la branca per sostenir del fruit malgrat la gran ensarronada.
I les estacions: la neu espolsada en la volta d’una barraca com un bescuit emblanquinat de sucre; un barracó entre la palla segada i els rostolls hirsuts; una volta de pedruscall coronat del lliris morats. No hi falten tampoc els ocells que aprofiten les antigues construccions lítiques:
En bressol de pedra nua espera el siboc la nit, la cotxa a la barraca, i de branca en branca l'esperen el pinsà i el sit
I la flora de conills, xiprers, vinyes, garrofers, ruda, ordi, estepa, timó, assutzenes, ametlers, blat, oliveres, lliris…
Del meu poble al del costat, vorades de romaní, margalló i estepa. Una masia buida, quatre garrofers mal manats, una ullada de sol, una plana de vinyes despullades, podades amb sotacoll, brocada, i un borralló verd al cor de l'hivern, que trenca el color hostil de la terra cansada, com les passes sordes que em menen pel camí de sempre a la feina, obligada, de sempre.
Enllaços:
No sé si me ocurre sólo a mi pero cuando veo estas edificaciones me recuerdan a un abuelo, curtido por años de trabajo y disfrutando de un merecido descanso. Me recuerdan además a mis antepasados desaparecidos, alguno de los cuales fue un maestro del “ribazo”, experto en esos magistrales puzles de piedra. Ahora que los veo amenazados no puedo evitar sentirlos vivos, como ancianos con miedo a que cualquier niñato piense que es mejor que ellos, desprecie su presencia y decida derribarlos por la fuerza.
El libro es una pequeña gran obra.
El llibre presenta un format reduït que està en desproporció flamant respecte de les sensacions que provoca. La introducció, com dic, no per sintètica deixa de ser erudita, ni per erudita, freda. Els poemes i les imatges ens transmeten la justa mesura del que és el patrimoni (el de la pedra o qualsevol altre). Què és el patrimoni? Doncs, és memòria i sentiment (es nota en el teu comentari que ho has sentit), i és també coneixement, erudició i càlcul.
La preservació d’aquestes construccions suposa també el manteniment d’unes formes constructives perfectament integrades amb el paisatge, que aprofiten fins i tot el pedruscam que es retirava dels bancals que es posaven en conreu i que tenien una funció ecològica perfectament calculada. Tota una lliçó per al futur.
Després el volum dóna sorpreses: seria possible que aquí una empresa reconstruïra una barraca pedra a pedra després d’ocupar el terreny on es trobava? La resposta a aquesta pregunta diu molt de l’estat de prostració en què es troba el nostre patrimoni.
A les Illes Balears, per exemple, els “margers” o “ribers” els van posar a ensenyar en escoles-taller i l’ofici s’ha mantingut. Els ribers balears fan molta faena en les obres públiques perquè s’intenta restaurar els talussos amb marges o ribes de pedra per evitar l’impacte ambiental. Aquí l’ofici de riber s’ha perdut del tot.
En el cas de les construccions de pedra, no tenim ni un miserable inventari, pas previ per a la seua protecció. Però a Monòver ja sabem que la paraula “protecció” fa anys que ha perdut totalment el seu significat. Tampoc tenim, que jo sàpia, cap estudi d’investigació seriós d’un camp, el dels picapedrers, que a Monòver va ocupar a moltes persones i encara ara manté en actiu un grapat d’artesans en el sector de marbre.
I relacionat amb el de les construccions de pedra tenim tot el camp de l’arquitectura popular. Entre la qual es troben les coves. Les coves són autèntiques construccions ecològiques, perfectament adaptades a l’entorn i construïdes amb unes tècniques sofisticades hui en dia perdudes.
Hola,soc un marger de Mallorca i volia comentar que si bé l’ofici s’ha conservat a les Illes gràcies a les escoles-taller i la Ruta de pedra en sec, quan es tracta d’obra pública pareix que les institucions no ténen cap interés en el patrimoni: destrossen les parets antigues, subcontracten empreses que a la vegada subcontracten a altres.El resultat són parets de pedra i formigó que res tenen a veure amb les que hi havia.A vegades,les parets estan tan mal fetes que no s’aguanten ni amb ciment, mentres la paret seca original es manté,any rera any.
Si voleu més informació sobre la pedra seca a les Illes, serà un plaer ajudar-vos.
Per cert, estic interessat en el llibre:com el puc conseguir?
Bon dia, Lluc. Gràcies pel comentari. Les institucions públiques són així, d’una banda protegeixen i de l’altra destrossen i volen quedar bé amb tots.
Recorde el cas del meu germà, que feia un catàleg d’arbres monumentals per a la Diputació d’Alacant i just alhora, la mateixa Diputació tallava uns plàtans monumentals en unes obres que estava fent a Beneixama…
En el cas dels ribers, que és com els diem aquí als margers, l’ofici s’ha deixat perdre, de tal manera que resulta impossible que algú puga ensenyar-lo. Les ribes que he vist de les persones que encara els havia arribat la tècnica de rebot, no tenen res a veure en qualitat i en monumentalitat amb les ribes anònimes que hi ha escampades per tot el terme de Monòver.
Quant al llibre, el pots encomanar a edicions Cossetània (tens l’enllaç dalt). Per aquí estaríem encantats de mantenir contacte amb tu i ens agradaria que ens enviares alguna fotografia de la faena que fas o feu…
[...] librería, de donde le avisaron de que han llegado dos poemarios que pidió (Atles de la memòria y Poemes de pedra seca). Para regalar. A personas que de momento no leen blogs, pero afortunadamente no con los argumentos [...]