cròniques ultralocals
tema: Cultura popular
etiquetes:

El Cristo de Monòver

2. Els decibels

Una processó que es diu del Silenci, pot anar acompanyada de tants decibels? Hi ha la rebolica dels tambors i la del públic. La primera depén de vosaltres i tindria remei. La segona és més complicada de gestionar, però podria canviar si la processó baixara la seua intensitat sonora. L’any passat vau derrocar dues cases al vostre pas. No penseu que és excessiu?

L’actitud del públic és, en alguns casos, la del que va a un espectacle de masses. Alguns espectadors xarren en veu alta, criden, els sona el mòbil, es disparen flaixos, s’encenen focus per a gravar en vídeo… Tot el contrari del que demana un Dijous Sant. Si tens la paciència de llegir aquesta entrada que vaig publicar eixe dia i lliges també els capítols de La voluntad d’Azorín i de Purgatori de Joan Francesc Mira, si preguntes a persones majors, et podràs fer una idea de com es vivia el Dijous Sant a Monòver. Era un dia de penitència, recolliment, introspecció… silenci.

La solució, si voleu tornar a aquell esperit i voleu contagiar-lo als espectadors, és fàcil: no toqueu eixe dia, toqueu en sordina si es pot, toqueu d’una altra manera…

tema: Cultura popular
etiquetes:

La Soledat i el Cristo

La setmana passada apareixia publicat a Monòver.com un article extret d’Ultralocàlia. Es tractava de l’entrada que, sota el títol “El Cristo pujant al carrer Fonament”, s’havia publicat aquí el Dissabte Sant. L’article va aparéixer al fòrum de discussió d’aquest siti web local en un apartat que es diu “Pregón de Semana Santa”.

Cal que aclarisca, primer, que la meua intenció no era de participar en aquell fòrum amb un article publicat aquí feia tres setmanes; tot es va deure a la decisió del gestor d’aquell lloc web de “rebotar” el meu escrit en la seua pàgina. No li ho recrimine, alerta, perquè gràcies a Luis Andrés Pastor els meus articles troben lectors que d’altra manera no arribarien a visitar Ultralocàlia. Ara bé, algú podria interpretar malament les meues intencions. Res més lluny dels meus propòsits que ficar-me en un debat on un eixam de confrares portaven un mes amb els ciris en la mà espolsant-se de valent per això o per allò. Ja s’ho faran. No era eixa la meua guerra.

El cas és que un confrare del Cristo que figura que està fart de polèmiques, contestava molt amablement el meu escrit. Aquesta circumstància m’ha estimular a respondre-li i, de passada, a estendre’m en unes idees que havia insinuat d’una manera irònica i telegràfica en aquella antiga entrada d’Ultralocàlia.

Aquí va, benvolgut confrare del Cristo, la primera part de la meua resposta:

1. Els quilograms i els camions Pegaso

Quan dic que la Processó del Silenci està sobrecarregada de quilograms i compare les evolucions de les andes (atenció no dic res de les imatges que transporten) a la maniobra d’un camió Pegaso sense direcció assistida, em referisc al canvi que la irrupció d’aquestes lliteres monumentals ha provocat en les processons. Per un costat les ha alentint moltíssim. Per altre, les ha convertit en un espectacle quasi esportiu i que té poc a vore amb la religió. Les andes, finalment, han canviat l’estètica dels passos i, fins i tot, l’ètica de la festa. Però anem per parts.

L’alentiment de les processons és un fet incontestable. Per als espectadors esdevenen interminables. El Divendres Sant al matí algunes veus asseguraven que havíeu invitat la Dolorosa d’Alacant només per demostrar que encara es pot anar més a espai que vosaltres. El Divendres Sant, la processó de l’enterrament es fa eterna. Conten que la Soledad passa per uns carrers desolats en què el públic ha desaparegut fa una bona estona.

La qüestió estètica és més subjectiva. Les andes antigues estaven proporcionades a les imatges que transportaven, ara resulten grans. És molt evident en el vostre cas, però encara ho és més en el Sepulcre (la Soledad la deixaré per a després): el cos del Nostre Senyor passejat en aquell antic tabernacle fet de marbre i fusta, amb el cadàver molt a prop de les fileres dels espectadors, no té res a vore amb l’efecte que fan les despulles de Jesús en l’hectàrea quadrada en què jauen ara.

I l’espectacle, l’espectacle que ja existia abans. Recordaràs millor que jo aquells recorreguts impossibles que efectuàveu amb les andes antigues: pujant, baixant, acatxant-vos. Tot era més profà que religiós, més esport d’aventura que penitència devota. Ara l’espectacle continua en un encara més difícil: costera amunt, revolta aquí, campaneta, a terra, campaneta, amunt, campaneta, avant…

La qüestió ètica no em correspondria a mi apuntar-la. El preu de les andes, el que costen ara els ornaments… segurament el preu és massa poc cristià. Segurament els diners podrien servir per a fins més caritatius.

El pròxim dia continuarem amb els “decibels”.

Continuació: Resposta a un confrare del Cristo (II)

temes: Cultura popular, Llengua ultralocal
etiquetes:

A Youtube es pot vore el vídeo del programa que l’espai Arrels de Punt 2 va dedicar a la zona valencianoparlant del Carxe l’hivern del 2006. La monovera Ester Limorti, autora juntament amb Artur Quintana de l’estudi El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia, hi va fer de guia.

El Carxe

Enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=aTnEUzMOcRo

tema: Cultura popular
etiquetes:

Encara que agnòstic, sóc més partidari de la Resurrecció que de la Passió i de la Mort. Més de l’Encontre que d’una processó del silenci sobrecarregada de decibels i de kilograms. Més de la Mona de Pasqua, que de la Setmana Santa. Més del vol dels coloms i la mascletada que del tam-tam dels tambors o del clam desavinent de les trompetes de Jericó. Sóc, en fi, més d’aquella antiga austeritat monovera, quasi gòtica, que dels excessos barrocs i contrareformistes dels meus contemporanis. Més de la lleugeresa alada que de la pesantor terrestre. Quina gràcia té vore com maniobra un tràiler? O millor, un d’aquells camions Pegaso sense direcció assistida?

A pesar de tot, vull reconéixer el mèrit de les confraries, que han rellançat la celebració i han fet engrossir les files de penitents i natzarens i l’assistència de públic a les processons. De l’Evangeli ja en parlarem un altre dia.

N.B.: La projecció de diapositives no pretén tenir valor estètic, només documental. Per observar l’efecte, cal que poseu la velocitat a pocs segons, entre 1 i 2.

temes: Animals i plantes, Cultura popular
etiquetes:

Raïm pastor

Per commemorar l’arribada de la primavera, María Luisa Roman ens envia aquesta fotografia tan bonica del raïm pastor florit. Qui ho anava a dir que una planta tan humil seria capaç de desplegar tanta minúscula bellesa primaveral. Com diu María Luisa: «Moltes voltes no ens fixem, o no mirem de ben prop qualsevol cosa, per paréixer-nos insignificant. El raïm pastor és una planta que creix pel lloc més inversemblant com sol ser per dalt de les teulades. Com resa una cançó monovera:

Què coses tan fines

que cria el Senyor,

per dalt de les teulades

hi ha raïm pastor.

Raïm pastor,

butxaques plenes

i a la presó.»

I de propina, un text de Joan Pellicer sobre el raïm pastor o raïm de pastor, de la sèrie “Botànica estimada”, publicat al número 34 de la revista Mètode: L’empenta suau i frescal del raïm de pastor