La setmana passada apareixia publicat a Monòver.com un article extret d’Ultralocàlia. Es tractava de l’entrada que, sota el títol “El Cristo pujant al carrer Fonament”, s’havia publicat aquí el Dissabte Sant. L’article va aparéixer al fòrum de discussió d’aquest siti web local en un apartat que es diu “Pregón de Semana Santa”.
Cal que aclarisca, primer, que la meua intenció no era de participar en aquell fòrum amb un article publicat aquí feia tres setmanes; tot es va deure a la decisió del gestor d’aquell lloc web de “rebotar” el meu escrit en la seua pàgina. No li ho recrimine, alerta, perquè gràcies a Luis Andrés Pastor els meus articles troben lectors que d’altra manera no arribarien a visitar Ultralocàlia. Ara bé, algú podria interpretar malament les meues intencions. Res més lluny dels meus propòsits que ficar-me en un debat on un eixam de confrares portaven un mes amb els ciris en la mà espolsant-se de valent per això o per allò. Ja s’ho faran. No era eixa la meua guerra.
El cas és que un confrare del Cristo que figura que està fart de polèmiques, contestava molt amablement el meu escrit. Aquesta circumstància m’ha estimular a respondre-li i, de passada, a estendre’m en unes idees que havia insinuat d’una manera irònica i telegràfica en aquella antiga entrada d’Ultralocàlia.
Aquí va, benvolgut confrare del Cristo, la primera part de la meua resposta:
1. Els quilograms i els camions Pegaso
Quan dic que la Processó del Silenci està sobrecarregada de quilograms i compare les evolucions de les andes (atenció no dic res de les imatges que transporten) a la maniobra d’un camió Pegaso sense direcció assistida, em referisc al canvi que la irrupció d’aquestes lliteres monumentals ha provocat en les processons. Per un costat les ha alentint moltíssim. Per altre, les ha convertit en un espectacle quasi esportiu i que té poc a vore amb la religió. Les andes, finalment, han canviat l’estètica dels passos i, fins i tot, l’ètica de la festa. Però anem per parts.
L’alentiment de les processons és un fet incontestable. Per als espectadors esdevenen interminables. El Divendres Sant al matí algunes veus asseguraven que havíeu invitat la Dolorosa d’Alacant només per demostrar que encara es pot anar més a espai que vosaltres. El Divendres Sant, la processó de l’enterrament es fa eterna. Conten que la Soledad passa per uns carrers desolats en què el públic ha desaparegut fa una bona estona.
La qüestió estètica és més subjectiva. Les andes antigues estaven proporcionades a les imatges que transportaven, ara resulten grans. És molt evident en el vostre cas, però encara ho és més en el Sepulcre (la Soledad la deixaré per a després): el cos del Nostre Senyor passejat en aquell antic tabernacle fet de marbre i fusta, amb el cadàver molt a prop de les fileres dels espectadors, no té res a vore amb l’efecte que fan les despulles de Jesús en l’hectàrea quadrada en què jauen ara.
I l’espectacle, l’espectacle que ja existia abans. Recordaràs millor que jo aquells recorreguts impossibles que efectuàveu amb les andes antigues: pujant, baixant, acatxant-vos. Tot era més profà que religiós, més esport d’aventura que penitència devota. Ara l’espectacle continua en un encara més difícil: costera amunt, revolta aquí, campaneta, a terra, campaneta, amunt, campaneta, avant…
La qüestió ètica no em correspondria a mi apuntar-la. El preu de les andes, el que costen ara els ornaments… segurament el preu és massa poc cristià. Segurament els diners podrien servir per a fins més caritatius.
El pròxim dia continuarem amb els “decibels”.
Continuació: Resposta a un confrare del Cristo (II)
