cròniques ultralocals
tema: Activitats culturals
etiquetes:

Antoni Miró, Ovidi Montllor i Toti SolerEl passat dia 31 de març es va inaugurar a Petrer l’exposició del pintor alcoià Antoni Miró “Ovidi Montllor: la paraula, el gest, la imatge”, que es podrà visitar al Centre Cultural fins al 23 d’abril. Amb les obres exposades, Antoni Miró ret un homenatge al seu amic i paisà amb motiu del desé aniversari de la seua desaparició. L’exposició, organitzada per la Comissió Any Ovidi, es va inaugurar prèviament a Alcoi el 9 de març. No fa molt que vam poder contemplar com l’emoció s’apoderava del pintor alcoià mentre evocava la figura de l’amic traspassat en el documental que repartia la revista Folc, titulat Crònica d’un artista.

Biografia d'Antoni Miró Biografia d'Ovidi Montllor

Es dóna el cas que els dos amics compten de fa poc amb sengles biografies. La d’Ovidi ha anat a càrrec de Núria Cadenas i el resultat és un llibre escrit amb estima i admiració que sobreïx d’il·lustracions i testimonis d’amistat. La d’Antoni Miró l’ha escrita el també alcoià Carles Cortés a partir d’un escorcoll a fons en l’arxiu personal del pintor i en el seu dietari, que es remunta a 1958.

D’altra banda, gràcies a la “La Xarxa”, secció que condueix Martí Crespo al setmanari gironí Presència, hem descobert aquesta joia: l’
Arxiu personal d’Ovidi. Hi podeu trobar de tot: poemes, cançons, partitures, dibuixos… Una autèntica meravella. Unes altres pàgines de referència sobre la figura i l’obra de l’artista alcoià són les del web del Centre Cultural Ovidi Montllor-Casal Jaume I d’Alcoi.

I, per descomptat, el web d’Antoni Miró, per a conéixer la figura del pintor i fer-vos una idea del contingut de l’exposició.

Horari de visites:

laborables, de 19 a 21 h.

diumenges i festius, de 12 a 14 i de 18 a 20’30 h.

JutgeUna nova sentència, aquesta vegada del Tribunal Suprem, s’afig a les cinc del Tribunal Superior valencià i a les dues del Tribunal Constitucional que ja reconeixien que “valencià” és una manera d’anomenar la llengua catalana. En aquest cas es sentencia també que és lícit homologar els títols que acrediten els coneixements de català/valencià, tant és si s’han expedit a Catalunya com al País Valencià. Tant se val. Ells diuen que continuaran recorrent, agafant-se ara al nou estatut, que diu que aquí es parla l’”idioma valencià”. I quin és l’”idioma valencià”? Doncs, ja ho sabeu, el que diu la sentència. Però com és tan barat…

A les darreries de l’època lermista, a finals de l’any 1994, ja hi va haver un intent de deshomologació dels títols que reconeixen els coneixements del català (que trist que resulta tenir memòria!). Aquesta iniciativa del govern socialista va provocar la reacció d’un grup de filòlegs monovers que presentaren una moció a un ple de l’Ajuntament. Aquesta acció va ser l’espurna que va posar en marxa l’Associació Cívica El Bull. Quan un any més tard el PP va accedir al poder i va dur a terme la deshomologació, ningú no es va estranyar: s’havien trobat la taula parada.

Enllaços relacionats:

tema: El meu país
etiquetes:

Conselleria de SanitatArribes a cal pediatre, a l’hora convinguda segons la cita prèvia, i et trobes la sala d’espera acaramullada de mares i pares amb la mateix posat que fan els conductors que passen per damunt de les llonganisses que han col·locat en la costera de l’Estació: estoic. Vas a mirar el llistat que li han encolomat a aquell bon home: 5 xiquets cada quinze minuts. Fas un compte ràpid: 3 minuts per xiquet. Molt menys del que es tarda a canviar un bolquer. Recordes les cites convingudes al teu despatx, quan els alumnes han de passar a fer una prova d’expressió oral: 3 cada quinze minuts, 5 minuts per hom. Penses: si a mi, que no els despulle -déu me’n guard!-, em fan cara i els darrers els faig esperar, què li aguarda a aquest senyor, si ha encetat la consulta fa vint minuts.

Cues en l'EstacióTot això passa el mateix dia que un usuari del fòrum de cal Luis Andrés, en un escrit titulat “Listas de espera”, ens mostra com gestiona l’administració valenciana les seues (in)competències en sanitat: si no t’has mort quan et criden, t’has operat pagant. Solucionat. En tot això recordes que aquest hivern l’institut on treballes ha apurat dues vegades el gasoil de la calefacció. Quan notaves que et quedaves tes en una aula, era que s’havia acabat el combustible. S’havia acabat mentre s’aguardaven els diners de la conselleria. Diners que no van arribar a temps. Sort que l’empresa va fiar la següent recàrrega. Així, quan arriba als instituts la remesa dinetària de l’administració i es paguen els deutes, el saldo torna a ser zero i una altra vegada a començar.

Terra MíticaMentrestant lliges que Terra Mítica ofereix les terres que el govern valencià va expropiar als seus legítims propietaris (per un valor inferior al que haguera calgut, segons va corroborar una sentència judicial), per tal d’arreglar els comptes amb els acreedors. Quan penses quants pediatres i diners per a calefacció s’haurien pogut destinar d’aquells que s’han esgolat pel desguàs d’aquella terra tan poc mítica, et preguntes què dimonis votaran en les properes eleccions els estoics papàs i mamàs de la sala d’espera i els botants que passen per damunt de les llonganisses de la carretera de l’Estació.

tema: Literatura ultralocal
etiquetes:

L'estrep Heretaràs la terra Havanera L'home de l'estació

La novel·lística catalana escrita al País Valencià ha viscut una extraordinària florida primaveral. El passat dijous Toni Cucarella anunciava la presentació de la novel·la de Joan Olivares L’estrep. Uns dies abans el mateix Cucarella avançava en primícia al seu blog que la seua darrera novel·la, Heretaràs la terra, ja estava arribant a les llibreries. També, el mateix Cucarella compartia amb els seus lectors el goig que li feia que la novel·la Havanera de Francesc Bodí, el millor novel·lista del País segons ell (i altres), s’haguera publicat.

Finalment, no podiem deixar sense esmentar una novel·la publicada ja fa uns mesos per l’alacantí Joaquim González Caturla, L’home de l’estació, que segons fonts solvents consultades per Ultralocàlia, és la millor de la producció de l’autor i una gran obra que ha rebut un dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians.

tema: Arquitectura i moralitat
etiquetes:

Manuel RivasLa frase del dia l’ha escrita Manuel Rivas en la seua columna de hui en El País: “El esplendor”. Parlant dels corruptes marbellencs ha confegit un article prenyat de metàfores punxegudes: “La gran corrupción no se adapta al territorio. Al contrario. La mete en el saco. Lo convierte en un gran cromatóforo.” Cromatòfors semblen ser els pigments que usa el polp per a camuflar-se. “És el territorio lo que cambia de color. Así que lo que vemos es la corrupción del paisaje, pero no a sus corruptores. La mirada se acostumbra al crimen catastral como se acostumbra a considerar placentera la visión de una naturaleza muerta, ese cuadro que al final devora a los huéspedes, a los anfitriones y a la casa.” Genial. Continua i acabe ja, o m’acusaran de plagi. “Si uno ve a un ponente de Urbanismo a caballo por la calle puede sospechar que es un corrupto. BicicletaPero si circula con una manada de cien alazanes purasangre llegaremos a la conclusión de que es un amante de los caballos. Sospechamos de un concejal si aparece con una gran berlina. La corrupción nunca va en bicicleta. Si de repente se presenta en helicóptero, no pensaremos en corrupción, sino en una todavía innombrable elevación de status.” Corruptes en bicicleta? Mai.