cròniques ultralocals

Coneix Monòver

Imatge: “Pedres, tronc, mussol”, de Lluís Sogorb

El pintor de la Natura

L’esperit de l’artista d’Altamira i Lascaux es va reencarnar en Sogorb. Es va manifestar primer a l’escola i es mostrà en una traça inusual per al dibuix, la caricatura, el retrat… Aquell xiquet traçut, però, tardà a trobar el camí que aquella habilitat estranya, que aquell dot inesperat, li volien indicar. Provà diversos viaranys, abandonà els estudis, passà per un ofici i per un altre, però l’ànima de l’ancestre li recordava ara i adés la seua missió. La mà buscava el pinzell i volaven els traços sobre la superfície blanca, tal i com quinze mil anys abans els dits mullats d’ocres primigenis il·luminaven la caverna comunal.

Va ser enmig de la Natura, en un dia i una hora no revelats que l’epifania es produí. Va ser el compassament amb el diapasó universal que marcà per sempre el camí que Sogorb finalment reconegué i ja no abandonà. Qui haja llegit els seus escrits sobre la natura haurà pogut escoltar entre les línies, sonant entre els pals més elevats de la tipografia, aquesta nota vibrant, la mateixa que vibrava en l’orella de l’artista paleolític quan passava la vista sobre els ramats d’ibex en la pastura i sorprenia aquell ull espaordit i aquell múscul tens que a continuació traslladaria sobre la calcària porosa dins el ventre amorós de la mare terra amb el carbó, l’òxid i el punxó de sílex.

L’artista compromés

Lluís Sogorb és actualment membre de la SEO (Societat Espanyola d’Ornitologia) i s’encarrega de la maquetació, el disseny i les il·lustracions dels anuaris ornitològics que publica el SEO d’Alacant. A part del dibuix, darrerament li atrau moltíssim la pintura de la natura (o wildlife art) usant l’oli, l’acrílic i el llapis i la tinta xinesa.

En aquesta línia artística participà el 2003 en l’exposició col·lectiva Pintura de Naturaleza a Jerez, amb vint artistes més. Com a conseqüència d’aquell encontre es va crear l’Asociación Española de Artistas de Naturaleza de la qual és membre fundador. Sogorb s’ocupa també del manteniment de la seua pàgina web.

L’Asociación de Artistas de la Naturaleza té com a objectius la divulgació de la pintura de la naturalesa i la sensibilització de la ciutadania de la necessitat vital de protegir la natura. Des de la seua creació, l’associació ha organitzat dues exposicions més, a Madrid i a Almonte, a més a més d’una trobada per a pintar a Doñana per iniciativa de l’Estación Biológica del parc. El darrer projecte d’aquest grup d’artistes compromesos és una exposició de gran format que es celebrarà al Pabellón del Futuro de l’Expo de Sevilla per commemorar el desé aniversari de l’abocament tòxic de les mines d’Aznalcóllar.

L’il·lustrador creatiu

Lluís Sogorb és també el creador dels simpàtics personatges de Perpisseta i Crespellet, els xiquets protagonistes del llibre Coneix Monòver. Coneix Monòver va ser una iniciativa del Gabinet de Normalització Lingüística de l’Ajuntament de Monòver i de la llavors tècnic, Ester Limorti.

El llibre, fruit del treball d’un equip de nou mestres monovers, es va elaborar com a material curricular per a l’assignatura de Coneixement del Medi de segon cicle de Primària i resulta, ara per ara, la millor introducció a la història, els costums, la societat, la cultura, la flora i la fauna del nostre poble (fins i tot per als adults i els forasters). Sogorb hi va fer també la maqueta.

L’amic dels voltors

Fa un mes Luis Sogorb ens informava de la presentació del llibre L’amic dels voltors, escrit per Jordi Raül Verdú i il·lustrat per ell. El llibre, editat dins la col·lecció La Carrasca de l’editorial alcoiana Marfil, conta la manera com l’aparició d’uns voltors alterarà la vida d’una família que viu en un mas de la serra de Mariola, prop del barranc del Cint. Àlvar, el xiquet de la casa, es farà amic dels carronyaires, amb els quals establirà una relació molt especial.

El llibre arranca del Projecte Canyet dut a terme per FAPAS d’Alcoi que té com a objectiu la reintroducció del voltor a la serra de Mariola. Àlvar Seguí proposà al dibuixant monover que fera les il·lustracions d’una unitat didàctica que havia de servir per a promocionar el projecte entre els escolars d’Alcoi. Paral·lelament, Jordi Raül Verdú havia escrit el 2002 un conte que es deia “Els voltors del Preventori”, inspirat en el Projecte Canyet. Mentre els voltors s’adaptaven a la seua llar alcoiana i començaven a criar al Barranc del Cint, l’editorial Marfil editava el conte de Verdú, il·lustrat per Sogorb, en la col·lecció La Carrasca.

L’enamorat dels ocells

El darrer treball de Sogorb són les il·lustracions del llibre Els noms populars dels ocells al migjorn valencià que publicarà en els pròxims mesos la secció del SEO a Alacant. Es tracta d’un volum d’autoria col·lectiva i enfocament interdisciplinar (hi participen dos especialistes en ornitologia, tres lingüistes i un dibuixant) que recollirà totes les denominacions populars dels ocells de les comarques del sud valencià (les castellanoparlants incloses) posades al costat de les formes estàndard en català i en castellà i la denominació científica.

El volum aplegarà els noms de totes les espècies de les quals s’haja recollit una denominació viva; l’ordenació seguirà els criteris taxonòmics establits per l’ornitologia internacional. A més a més, s’hi explicaran els mecanismes de creació dels noms dels ocells: onomatopeia, metàfora formada a partir de la forma, del cromatisme o dels costums…

L’artista monover ha tingut en aquest cas l’oportunitat d’il·lustrar exhaustivament els seus models preferits: les aus. El mussol que acompanya l’entrada de hui, les obres que reproduïm a continuació i els seus escrits són una mostra de la sensibilitat i l’atenció amb què pinta, dibuixa o descriu els nostres ocells.

Pintures de la natura de Lluís Sogorb

Per gentilesa de l’autor, enllacem a continuació alguns dels seus treballs recents, dins el camp del wildlife art, precedits dels seus comentaris:

  1. Pedres, tronc, mussol (Oli sobre taula entelada, 2007). Esta pintura és fruit de la trobada en diverses ocasions amb este mussol parat al tronc d’un ametler, col·locat a la meitat d’un ribàs en el barranc de Caseta, ací en la serra del Coto.
  2. Espill viu (Oli sobre panell d’algeps, gener de 2008). És la meua última pintura, que vaig enviar ahir mateix a Sevilla per a participar en l’exposició que sobre el 10é aniversari de l’abocament tòxic en Aznalcóllar ha organitzat el Ministeri de Medi Ambient junt amb altres organismes. L’exposició s’inaugura el pròxim 1 de febrer i es clausura el 30 de juny. L’exposició col·lectiva de pintura és una de les diverses activitats que es podran veure en l’antic pavelló del Futur de l’Expo92 de Sevilla.
  3. Vol a poqueta nit (Oli sobre taula, 2007) i Alcaraván dunero (Aiguada de tinta xinesa sobre paper, 2007) són les dos pintures que vaig enviar a l’exposició col·lectiva organitzada per l’Asociación Española de Artistas de Naturaleza en Almonte el passat any amb Doñana com a tema central.

Enllaços:

temes: Animals i plantes, Cultura popular
etiquetes:

L’amic Toni Llobet, biòleg i dibuixant de la natura, de qui vam comentar el seu pòster sobre l’aviram autòcton que va publicar la revista Presència, m’envia des del Pla de l’Estany la foto d’este pollastre o quasi-gall de pota blava del Prat. Dic, quasi-gall perquè segons ens aclareix el seu amo es tracta d’un pollastre bord, un travessat de gallina del Prat (la que apareix darrere en la foto), i de Flor d’Ametler, un gall, segons Llobet “petit, pintat de blanc i negre”. El pollastre de Toni és quasi com un del Prat, almenys pel que fa a la mida, la coloració general, la cresta i les orelletes, no en canvi pel pigallat negre del pit i per l’absència de les característiques potes blaves o pissarrenques dels Prat.

El galls de pota blava del Prat, tenen un segell de qualitat anomenat Indicació Geogràfica Protegida, una mena de denominació d’origen, que no impedeix, però, que acaben als forns i les graelles del veïnat, especialment per Nadal. El mateix li passarà al mascle gallinaci que il·lustra esta entrada de hui, un encrestat i polit exemplar que en el moment d’escriure estes ratlles potser es trobarà ja en capella al corredor de la mort del galliner banyolí. És la selecció artificial: l’amo fa de selector, i un dia o altre, especialment si és Nadal, toca esmolar el ganivet. Sempre pot passar que el pollastre siga espavilat i se’n vaja de músic amb el gat, el gos i el ruc, però estes coses només passen als contes.

A Monòver també anaven així les coses. Nadal és temporada de sacrificis i la pitjor part se l’emporta l’aviram, seguit dels corderets de llet. Al Principat liquiden els pollastres i a Monòver, també, però posats a matar s’ha preferit el titot, indiot, gall d’indi o, per dir-ho de la manera bàrbara que gastem a Monòver: el pavo.

Dels indiots sacrificats Joaquim Amo va fer una bella faula nadalenca que anomenà “Memòries d’un pavo”, que va eixir publicada al setmanari que dirigia, El Pueblo, allà per la primera dècada del segle XX. De la remota antigor monovera circula també una estampa, no sé si obra del fotògraf Arturo Cerdá, on apareix el venedor d’aviram sacrificial en plena transacció al mig del carrer envoltat d’un estol de titots negres que intenta governar amb una canya.

Les llocades d’indiots es preparaven quan començava l’any, eren llocades de quinze a vint ous si els havia de covar la pava o de dos o tres si la lloca era una mericana. El titot monover era negre, petit, podia pesar entre 7 i 8 kilos, molt menys que els actuals galls d’indi blancs que en poden fer fins a 18. La criança durava un any i es feia a base de panís. Quan arribava la vespra de les festes de Nadal, els titots es mostraven nerviosos, agressius i tot. Eren vells, estaven fins als nassos de l’abstinència sexual a què es veien sotmesos i es passaven el dia fent el polit, que és com es diu al ventall que formen amb les plomes de la cua. Conten que el titot de la tia Antònia, que habitava al carrer Segura, en un galliner dalt del terrat, es llançava enfurismat darrere dels visitants desprevinguts i els acaçava els garrons escales avall fins a la porta del carrer.

L’execució d’un titot negre no era cosa fàcil, calien dos botxins, un que li subjectava les ales amb els genolls i un altre que li tallava el coll amb la ganiveta esmolada. L’animal no sempre es resignava a la seua sort, l’agonia l’enfortia i es conten nombrosos relats de titots corrent amb el cap penjant. L’indiot degollat es dessagnava lentament, la sang s’arreplegava en una platereta i servia per a fer facegures. A continuació el cadàver s’escaldava i llavors es desplomava.

Una vegada desplomat es trinxava. Del pit greixoset es feien filets per a rostir. Les cuixes, les ales, les potes, el coll i l’espinàs s’aprofitaven per al putxero o els gaspatxos. El pap o butxe els xiquets l’inflaven i es feien una bomba, bufa o globus casolà. La resta, barba, moc i bec o pico, com diu la nadala popular, era per a Lluciano, cosa que vol dir que no valien res:


Esta nit maten el pavo
a ca Antonieta Patrício
i a Lluciano aguarden
la barba, el moc i el pico

La figura del pavo desplomat és la imatge de la mort en una divertida rondalla o facècia popular. Eixa que diu que hi havia un que es passava i la nit i el dia enllitat desitjant la mort i imaginant-se com seria. Un dia que ho demana, li diuen que la mort era un pavo pelat. Convençut que vindria un titot escaldat a emportar-se’l d’esta vida, un dia els familiars li solten l’indiot pelat dins l’habitació amb una bombeta damunt del cap. Ell que veu venir la mort, s’alça d’un bot i atressa a córrer cames ajudeu-me.

El titot, indiot, gall d’indi o pavo és el protagonista d’una altra cançó de nadal dels motxilleros (eixes colles de xiquets mascarats que esta vesprada potser recorreran les cases del poble demanant l’aguinaldo), un retafil que, mascarat, i amb samarra i sarró, vos cante tot fregant la pandorga:

Passen bones festes,
festes de Nadal,
bones facegures
i un pavo ben gran.

tema: Animals i plantes
etiquetes:

BarrellaBarrella
+gran+gran



Quan arriba octubre trobem en plena floració la barrella. Jo no la conec per altre nom, només sé que es troba en els bancals, les cunetes i en qualsevol lloc i que ningú es fixa en ella. És veritat que la que jo veig pel meu voltant és més simple, la floració no és tan espectacular com esta varietat que mostre en les meues imatges. Es cria en un terreny molt salobrenc i prop d’un naiximent d’aigua salada. Me va agradar tant, que vaig fer un centre de taula. El color varia d’un rosa que va de la gamma freda a un rosa ataronjat que busca la gamma càlida. La flor vista en macro és espectacular. Aguarde que els agrade.

Text i fotos: María Luisa Román

Enllaços relacionats:

Textos i fotos de María Luisa Román a Ultralocàlia:


Foto: Oliveres de Paco el Romanero (La Pedrera, Monòver)

Quan Paco el Romanero veia pròxim el seu final, rosegat per un càncer en una edat encara primerenca, va deixar-ho tot preparat: va collir la vinya i va plantar unes oliveres que va tenir bona cura de deixar regant-se amb un sistema de degoteig. Encara que d’una generació jove, Paco havia aprés el codi del llaurador mediterrani, aquell mateix que havia enunciat el vell Cató: “Va plantar un arbre perquè es beneficiara una altra època.” El seu gendre no viuria de la terra, com ell tampoc no ho havia fet, però calia complir amb el mandat i plantar unes oliveres que destil·larien un oli que ell no tastaria.

És un lloc comú de la bibliografia sobre sostenibilitat la referència a la solidaritat intergeneracional i molt sovint se cita aquella màxima de l’economista romanés Georgescu-Roegen, que diu que el nostre automòbil d’avui és la rella que no es podrà fabricar el llaurador que ens succeirà demà. Com deia Ciceró: “Per vell que siga el llaurador a qui se li demane que per a qui sembra, la resposta és sempre la mateixa: ‘Per als déus immortals, que no volen que em conforme amb els béns dels meus avantpassats i desitgen que jo també els transmeta als meus descendents’.” (De Senectute)

Fa uns anys, Remedios Guardiola, una dona major, viuda i sense fills, ens va ensenyar una imatge de terracotta. Era una imatge de Sant Antoni de Pàdua molt antiga i d’una grandària respectable. Aquell Sant Antoni l’havia heretat per ser la germana major, tal i com havia sigut costum en la seua família segons una tradició secular. Ens contava Remedios que un dia li havien volgut comprar el sant. Li havien fet una bona oferta, ens deia, però com podia vendre una cosa que no era seua, protestava amb tota la naturalitat del món. Remedios, que no tenia fills, havia de passar aquella imatge a la següent generació. Tenia un problema, les hereves naturals eren les seues nebodes, però quina de les dues, si resulta que eren bessones?

La solidaritat intergeneracional o “distribució intergeneracional” com se l’anomena també, constituïa una part del codi de la nostra societat tradicional, d’allò que els entesos coneixen ara com a “ètica ambiental”. Tal volta ens tocarà recuperar-la i incloure-la en el codi ètic dels nostres temps. Ernest Garcia ho il·lustrava amb aquest exemple tan gràfic:

Han passat més o menys quatre mil cinc-cents anys des que es va alçar la piràmide de Keops. Quan haurà transcorregut un temps equivalent en el futur, els éssers humans que habiten aleshores el planeta, si és que encara n’hi ha, hauran de continuar pagant per mantenir sota control els residus nuclears d’alta activitat produïts per les centrals que avui subministren electricitat a les nostres cases. La reparació dels dipòsits deteriorats, les despeses corrents de les organitzacions de seguretat i altres costos derivats de la nostra pesada herència no els proporcionaran res a canvi. Podem imaginar que no sentiran cap a nosaltres la mateixa reverència encisada que ens inspiren avui els reis, arquitectes i peons de l’antic Egipte.

Referències completes:

  • La cita d’Ernest Garcia està treta de la pàgina 270 de la seua monografia (extremadament recomanable), Medio ambiente y sociedad. La civilización industrial y los límites del planeta, Alianza Editorial, Madrid, 2004. D’aquest tema s’ocupen les pàgines de la 268 a la 272. Del mateix autor teniu El trampolí fàustic: ciència, mite i poder en el desenvolupament sostenible, Germania, Alzira, 1995, sobre el tema vg. especialment el capítol 3: “La cultura de la suficiència” (pàg. 71-110). Aquest llibre es troba exhaurit, però el podeu trobar saldat a un preu irrisori al web de la llibreria París-Valencia (també hi ha una versió en castellà encara viva).
  • Les cites de Cató i de Ciceró són de l’article de l’economista Serge Latouche “¡Abajo el desarrollo sostenible! ¡Viva el decrecimiento convivencial!”, publicat a la revista Silence i recollit al volum col·lectiu editat per aquesta publicació titulat Objetivo decrecimiento, publicat per leqtor, Barcelona, 2006 (l’article ocupa les pàgines de la 23 a la 35, les cites són de la pàgina 30). El llibre el podeu trobar a internet a la llibreria llibertària La Malatesta.

temes: Animals i plantes, Cultura popular
etiquetes:


Foto: Gallines “mericanes” del galliner de Daniel Limorti. Els pollets són de gallina monovera.

Si fa uns mesos parlàvem de la gallina monovera i dels esforços del Grup Naturalista Heliaca per recuperar aquesta espècie autòctona, ara toca parlar d’un altre hoste habitual dels galliners de Monòver, la gallina americana o, com es diu a Monòver, la ‘mericana’.

Fa unes poques setmanes es descobria que aquestes aus de corral no deriven de les que van portar els descobridors castellans a sud-amèrica, tal i com es pensava, sinó que es tracta de descendents de les gallines que viuen a les illes polinèsies de Cook, Samoa o Tonga, a molts quilòmetres Pacífic enllà de les costes americanes.

El descobriment s’ha produït després que s’analitzara l’ADN d’un os de gallina d’un putxero precolombí trobat al jaciment de l’Arenal, a Xile. Aquest os pertanyia a una cosina germana polinèsia. L’os demostra de passada que els polinesis havien “descobert” Amèrica cents anys abans que Colom, donada l’evidència que les ‘mericanes’ són incapaces de volar com un jet.

Les gallines i els pollastres americans són més menuts que els europeus. Les mares són molt agressives quan tenen pollets, poden plantar-li cara tranquil·lament a un gat. Ponen 7 o 8 ous i es queden de seguida lloques. Perquè són bones lloques i tenen molta cura dels pollets, s’han usat tradicionalment per a “sacar llocades”, és a dir per a covar els ous d’altres espècies: de gallines europees, d’ànecs (patos), de titots (pavos) i, fins i tot, de perdius. Tal i com es pot vore a la fotografia de la dreta, on una ‘mericana’ cuida uns pollets de gallina monovera.

Els pollastres, en canvi, són molt cantadors i es barallen amb qui es presente. Al galliner de Julianeta (la Pedrera), el pollastre americà solia desafiar un titot descomunal.

Font: Diari Avui: “Les gallines van descobrir Amèrica”

Enllaç: “Radiocarbon and DNA evidence for a pre-Columbian introduction of Polynesian chickens to Chile”, Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America, núm. 25, vol. 104 (19-6-2007).