Arqueologia…
«És una pedra de molí de mà del segle XVII», va respondre Irina sense dubtar-ho un segon tan bon punt va veure aquesta estranya pedra. Una pedra quasi esfèrica, negra, dura, polida, que encaixa perfectament en el palmell de la mà. L’arqueòloga interpreta el signe lític: la pedra ja no és una pedra, és un estri, un fragment d’una màquina inventada fa un bon grapat d’anys i que encara s’usava, tarín-marín, a la Pedrera (Monòver) fa 400 anys.
El molí de pedra manual, autogestionat, domèstic, em fa pensar en la durada extraordinària de les tecnologies abans de la modernitat i, sobretot, em porta la imatge d’aquella dona jove que s’havia deixat l’esquelet en un poblat a la vora de la mar del Nord, fa 60 o 70 segles: a pesar dels seus escassos vint anys, tenia els genolls gastats… gastats de moldre amb la moleta de pedra contra la llosa aspra unes bones hores cada dia. S’havia acabat l’Edat d’Or dels caçadors-recol·lectors, començava l’Edat de Ferro, la nostra.
… i paleontologia
«Durar més que un cul de morter en un bancal». Això afirma la dita i, si fem cas dels arqueòlegs, així és. Aquell bocí de test cuit fa deu mil anys, o potser només quatre-cents, aquella moleta, apareixen i desapareixen amb cada passada de la rella i a cada nou traçat dels solcs. Test, testa, testerola, la closca del cervell és també això: un cul de botija que s’arrapa al temps i aspira a la immortalitat. D’aquesta manera es va manifestar el primer valencià. Era un neandertal sense problemes identitaris coneguts que fa 130 mil anys habitava una covatxa de Tavernes on es va deixar una part del cap -el parietal esquerre, per dir-ho bé.
Altres enllaços:
L’any que es posava en marxa Ultralocàlia, arribava a les llibreries un volum il·lustrat: Oficis tradicionals valencians, publicat per l’
La darrera publicació del professor 
