És una sensació estranya la que un experimenta quan es troba, enmig del nostre camp escarransit i eixut, un d’aquests monuments dedicats al transport de l’aigua. Ens resulta difícil d’imaginar la cantarella de l’aigua corrent per aquestes conduccions polsoses. En molts casos ens costa d’endevinar d’on venia i on anava aquell corrent tan optimista: la séquia de vegades s’interromp en el no-res o sorgeix de sobte des d’un terrer.
Què se n’ha fet d’aquella aigua? On ha anat a morir aquell mantell freàtic que feia emergir aquí i allà una fonteta, que mantenia un escorrim en una rambla o un solatge permanent de quatre o cinc pams en un clot? La mina de la Pedrera, el pou del Saorí, la font de l’Aigüeta, la Canyadeta, els Banys de la tia Juana, els abeuradors, l’aigua ciutadana corrent per davall dels peus per la vorera enllosada. S’ha evaporat o s’ha afonat? Qui ho sàpia que ens ho explique.
L’aigua espontània que fluïa a Xinosa i que, administrada amb basses i distribuïda per séquies, va donar vida a l’aljama mora. Encara em pregunte què va fer que s’abandonara aquest enclavament i que el nou poble cristià s’establira al voltant del castell, en aquest alturó aspre i dur, lluny de l’aigua. La seguretat major, tal vegada: el grapat de famílies cristianes aplegades contra els murs del castell com aquells forts del Far West o els bastions colonials de les costes africanes. Això ens va donar ponts que la portaven des del Bull i Xinorla passant per damunt de les rambles; i basses i contrabasses; séquies ciutadanes i partidors urbans.
Ho pensava tot això mentre preparava per a la publicació digital el treball de María Luisa Román “Aqüeductes de Monòver”, que va aparéixer fa dos anys en el programa de festes de setembre. Al testimoni gràfic que acompanya aquell article, s’uneix la barreja de vivència personal i de recerca erudita que doten aquest estudi d’un valor afegit que no trobarem en altres publicacions d’historiadors professionals.
De totes les imatges de María Luisa, em quede amb la que il·lustra aquesta entrada: aquest aqüeducte del barranc del Governador, perdut enmig de l’erm de les Barrancades, amb el seu trajecte trencat, metàfora de tantes interrupcions: de l’aigua que se’ns ha esgolat, d’un món que s’ha evaporat, de tants cursos interromputs, de tots els fils tallats.
Acabat d’eixir del forn, encara calentet, m’arriba per via postal el nou llibre editat pel Centre d’Estudis Locals del Vinalopó (CEL). Es tracta d’un volum col·lectiu titulat Las fiestas de Moros y Cristianos en el Vinalopó. El llibre, coordinat per J.F. Domene, M.A. González i V. Vázquez, recull un conjunt d’estudis centrats en les festes de Moros i Cristians a tots els pobles de les comarques del Vinalopó que en celebren: la Canyada, Beneixama, el Camp de Mirra, Banyeres, Biar, Cabdet, Saix, Salines, Villena, Petrer, Elda, Novelda, Asp, Montfort, Elx, Crevillent i Santa Pola. El estudis locals vénen encapçalats per uns treballs introductoris que tracten la festa des del vessant sociològic, històric i antropològic. 
