Foto: Grues a Santa Pola
El mes passat entrevistaven a El Punt Emèrit Bono (Catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de València, exconseller de Medi Ambient amb Joan Lerma) i Ernest Garcia (Catedràtic de Sociologia de la Universitat de València expert en qüestions mediambientals), a propòsit de la publicació d’un informe encarregat per CCOO-PV a la Universitat de València sobre la sostenibilitat ambiental del model econòmic valencià.
L’informe ha sigut el resultat d’un treball interdisciplinar en el qual han participat també els professors Antonio Merelles, Ana Sánchez, Pura Duart, Mercedes Martínez, Andreu Pasqual, Antonio Santos, Ricardo Almenar i María Diago. El report es titula Indicadors i tendències de desenvolupament sostenible en la societat valenciana: econòmics, sociolaborals i mediambientals i es basa en dades de l’Oficina d’Estadística de la Unió Europea (Eurostat).
La conclusió a què arriben els autors d’un informe que els mateixos autors qualifiquen de “bastant contingut” és: la millora de les condicions econòmiques no ha anat acompanyada del mateix grau de millora en benestar social.
D’altra banda, segons els autors, el creixement econòmic valencià ha tingut en els darrers anys la seua base en la construcció. La construcció suposa l’ocupació de més i més territori. Però el territori és finit. Per tant, el model de creixement indefinit finalment arribarà a un punt de no retorn quan haja passat la línia roja. Traspassar aquesta línia tindrà “múltiples manifestacions agudes amb profundes implicacions econòmiques, socials, polítiques i institucionals”.
Què ens indicaria que estem arribant a aquesta línia vermella?:
1) L’economia creix a costa de l’ús d’energia i de recursos naturals no renovables. S’ha crescut un 46% i s’ha augmentat el consum d’energia en un 73%, un 69% en consum d’aigua (urbana) i un 133% en consum de minerals per a fabricar ciment.
2) La pressió directa sobre el territori és brutal. Més tenint en compte que el País és un territori xicotet amb una gran concentració econòmica i de població. Això produeix congestió i deteriorament dels ecosistemes.
3) La fragilitat dels nostres ecosistemes mediterranis. Un territori fràgil, que pateix una gran pressió, rep un impacte multiplicat. Una dada: entre 2000 i 2006 el territori “apaiat”, és a dir, sotmés a PAIs, suposa 30 mil hectàrees més construïdes, un 1’3% del territori, el que equival a una nova àrea metropolitana com la de València.
Per tant, la inversió en rajoles i ciment, en lloc d’una altra inversió productiva que aporte valor afegit, amb una indústria potent i una agricultura posada al dia; el model de Xauxa que, ara per ara sembla funcionar i dóna molts vots a qui el posa en pràctica i el defensa, es pot tornar en contra en un futur pròxim. No es pot créixer il·limitadament.
Mentre Ernest Garcia pensa que ja s’ha passat la ratlla vermella sense retorn, Emèrit Bono és encara moderadament optimista quan creu que es poden salvar els mobles si es corregeix ara la tendència.
La recepta correctiva que proposen és:
- Promulgació de disposicions normatives.
- Posada en marxa d’instruments econòmics.
- Foment de la conscienciació i la participació ciutadanes.
Una recepta que ha de partir de 3 requisits:
- Mobilització de coneixements, tecnologies, actituds i valors.
- Assaig de noves fórmules polítiques i institucionals.
- Participació activa de governs, empreses, famílies i ONGs.
Doncs, això.
N.B.: Ernest Garcia i Emèrit Bono van col·laborar també en la redacció del Llibre verd del territori valencià, editat per Escola Valenciana.
Font: Tere Rodríguez, entrevista a Ernest Garcia i Emèrit Bono, El Punt, (17-23 de juny de 2007), pàg. 9-11.
