cròniques ultralocals
25.04.2008
Galeria de fotos de la XII Trobada d’Escoles en Valencià de les Valls del Vinalopó
temes: Activitats culturals, Educació ultralocal, Llengua ultralocal
etiquetes:

A continuació teniu l’enllaç a la galeria de fotos de la XII Trobada d’Escoles en Valencià de les Valls del Vinalopó que va tenir lloc a la Romana el diumenge 20 d’abril. Les fotografies són d’Ester Limorti.


Galeria de fotos de la XII Trobada d’Escoles en Valencià de les Valls del Vinalopó

XII Trobada d'Escoles La Romana 2008

Entrades relacionades:

24.04.2008
Matriculeu-los en un programa d’immersió lingüística
temes: Educació ultralocal, Llengua ultralocal
etiquetes:

Un dia del mes d’abril al passadís d’un institut de Secundària d’Elda, a la zona castellanoparlant del País. Mentre el professor canvia de classe un alumne l’informa que a l’aula trobarà un nou company. El professor ja estava avisat des de feia una setmana i el comentari de seu deixeble li fa recordar el detall.

Suposa que és un alumne nouvingut i entra a l’aula amb el material de valencià per a no-valencianoparlants. Se’l troba en la primera filera, just davant de la taula del professor. Comença a parlar-li a poc a poc, li demana pel nom, pel seu país d’origen. L’alumne li contesta en un valencià fluid, sense accent. Diu que ve de l’IES Enric Valor de Monòver, que va arribar fa sis anys de Bolívia i que va estudiar al col·legi Ricardo Leal, un col·legi de línia en valencià, una escola d’immersió.

L’endemà el professor torna a tenir classe amb el grup. Hui toca llegir Momo, de Michael Ende. Els alumnes van llegint per torns, en veu alta. Quan el professor demana al nou alumne que llija es fa el silenci. L’alumne llig sense esforç amb una dicció impecable. Tots queden meravellats. La companya que seu al costat li fa una palmada a l’esquena. Un altre company diu en veu alta: “És que és de Monòver, és monover.”

Hi ha una prova millor de la capacitat d’integració que tenen els programes d’immersió? Si encara coneixeu algú que no ho estiga o que crega en les calúmnies de les emissores de l’espanyolisme radical, conteu-li l’anècdota, i si voleu dotar el vostre discurs de detalls tècnics, aprofiteu aquest article del professor Vicent Brotons, que en sap molt més que jo i que ho explica millor.

Raons per escolaritzar els nostres fills i filles als programes bilingües

VICENT BROTONS I RICO

Levante-EMV.com
01/04/2008
Opinión

La Unitat per a l´Educació Multilingüe de la Universitat d´Alacant (UEM-UA), des de l´objectivitat i el rigor científic de la seua tasca investigadora, formativa, assessora i divulgadora a favor de programes educatius plurilingües que potencien una escola oberta a una dimensió multicultural d´àmplia riquesa idiomàtica, recomana a mares i pares l´escolarització en els programes bilingües que oferta el sistema educatiu valencià, és a dir, Programa d´Immersió Lingüística i Programa d´Ensenyament en Valencià.

Deu raons per a fer-ho:

1. Escolaritzar-se en programes bilingües és l´única garantia per a dominar les dues llegües oficials: el castellà i el valencià.

2. Els programes bilingües, així ho demostren tots els estudis fets amb rigor universitari des de fa 30 anys, són absolutament eficients tant en el tractament de les dues llengües com en el dels contiguts de les altres àrees o matèries.

3. El caràcter precoç dels programes bilingües (comencen entre els 3 i els 7 anys) reforcen la garantia de domini profund de les dues llengües, fins i tot en aspectes com la pronunciació o les estructures diferenciades entre una i altra llegua.

4. L´alumnat que assisteix a un Programa d´Immersió Lingüística o a un Programa d´Ensenyament en Valencià està en millors condicions de seguir programes plurilingües que incorporen l´anglés, el francés o qualsevol altra llengua, durant l´ensenyament preobligatori i obligatori (3 a 16 anys).

5. La competència en la llengua -o llengües- que no parlen habitualment contribuix al desenvolupament de la pròpia.

6. Els programes bilingües són un ferrament privilegiat d´integració cultural, fins i tot per a l´alumnat de famílies d´altres països i que parlen altres llengües distintes al valencià o al castellà.

7. El fet que els programes bilingües hagen passat de 5.500 alumnes el curs 1984-1985 a 175.000 en l´actualitat, en un creixement continuat, és la més ferma garantia de la forta acceptació social que ha tingut d´entre les famílies.

8. Els mestres i les mestres, el professorat, més inquiet, innovador i compromés amb la seua professió i la societat valenciana actual és el que fa possible els programes bilingües des dels orígens, afegint-hi així un plus de qualitat educativa.

9. El Programa d´Immersió Lingüística i el Programa d´Ensenyament en Valencià assenten unes bases ben sòlides de domini de les dues llengües oficials que garantiran, en un futur, les exigències acadèmiques i professionals que puguen trobar els nostres fills i filles.

10. Els programes bilingües valencians reben el suport explícit de milers i milers de ciutadans i ciutadanes valencians -mares i pares, mestres, familiars, entitats, organismes, empreses privades, etcètera- organitzats arreu del territori: Castelló, València, Alacant, en Escola Valenciana-FEV, autèntica garantia social de compromís cívic amb la llengua i l´educació dels nostres fills i filles.

Vicent Brontons és Director de la Unitat per a l´Educació Multilingüe de la Universitat d´Alacant.

A Monòver apliquen un Programa d’Immersió Lingüística (PIL), el CEIP Cervantes, el CP Ricardo Leal i el CEIP Azorín, mentre que L’Arc de les Cases del Senyor segueix el Programa d’Ensenyament en Valencià (PEV).

Entrades relacionades:

20.04.2008
XII Trobada de les Valls del Vinalopó
temes: Activitats culturals, Llengua ultralocal
etiquetes:

Trobada 2008

Esta vesprada s’ha clausurat la XII Trobada d’Escoles Valencianes de les Valls del Vinalopó a la Romana. La cadena que es va iniciar a Monòver fa tretze anys es manté a pesar de tot.

Però si hi ha una cadena que s’ha trencat hui, ha sigut la cadena de la representació institucional. Perquè enguany, per primera vegada en onze anys, cap representant del govern municipal monover s’ha dignat a fer-se visible per la Trobada. Hui, només els nanos i gegants representaven el nostre poble.1

Ja ho veieu, a estos nivells de desídia institucional i menyspreu civil hem arribat en este poble. Com si les desenes de monovers que conformen el col·lectiu dels pares i de les mares, dels mestres i dels nostres fills i filles que organitzen i participen en la Trobada no foren res més que púrria. Una completa, autèntica (i ridícula) vergonya.

  1. Aguardem que es restablisquen prompte del colp els nostres gegants.

06.04.2008
Presentació d’El parlar de les Valls del Vinalopó de Vicent Beltran
temes: Activitats culturals, Centre d'Estudis Locals (CEL), Llengua ultralocal
etiquetes:

Alfons VerdúVicent BeltranVíctor Cremades

Foto: D’esquerra a dreta, Alfons Verdú, Vicent Beltran i Víctor Cremades en un moment de les seues intervencions.

Ahir va tenir lloc a Novelda, al –com se sol dir– inigualable marc del casal del Centre Cultural Gómez-Tortosa, al carrer Major de la vila vinaloponera, en un dels punts calents de les rutes modernistes dels Països Catalans, la presentació del llibre El parlar de les Valls del Vinalopó, de Vicent Beltran, editat pel Centre d’Estudis Locals del Vinalopó.

M’hauran de disculpar els lectors d’Ultralocàlia la imperdonable badada que ha fet que no haja anunciat des d’aquesta pàgina la imminent presentació d’un llibre tan interessant. El culpable és el mateix excés de saturació laboral que fa que de tant en tant deixe aquest lloc pràcticament en guaret. A canvi i, mentre prepare una ressenya del volum, us acontente amb la crònica de la vetlada i la reproducció de les diapositives que s’hi van projectar.

L’acte el va encetar Víctor Cremades, regidor de cultura i cap de llista de la coalició Compromís per Novelda, en el paper d’amfitrió. Cremades va destacar l’aportació que el llibre feia al coneixement de la realitat lingüística de la comarca i el paper d’eina de treball per als docents. Va destacar la importància de la llengua com a patrimoni i com a tret de la personalitat col·lectiva d’un poble alhora que va manifestar el compromís del govern municipal de Novelda per contribuir a la divulgació i a la salvaguarda d’aquest bé patrimonial amenaçat.

A continuació, el jove filòleg novelder Alfons Verdú, va presentar l’autor fent un repàs per la seua trajectòria docent i investigadora i va situar l’estudi de Vicent Beltran en el lloc que li correspon entre els treballs anteriors sobre els parlars meridionals, des de la monografia liminar de Pere Barnils (1913), fins als treballs de Jordi Colomina i del novelder Brauli Montoya. La intervenció d’Alfons Verdú, exacta i sentida ensems, va deixar pas a la veu de l’autor.

Vicent Beltran va parlar de les seues vinculacions afectives amb la comarca de les Valls del Vinalopó i del seu interés primerenc pel parlar d’aquesta zona. Va repassar la nòmina dels prejudicis que els altres valencians solen tenir sobre aquesta part del País: secallosa i castellanitzada. Dues apreciacions que contrasten amb la visió dels estudiosos: els biòlegs valoren la seua biodiversitat i els lingüistes l’interés filològic d’aquestes àrees laterals i frontereres dels dominis lingüístics.

Tot seguit l’autor ens donava dades de la seua recerca: per a realitzar el seu treball s’ha valgut d’un qüestionari de quatre-centes preguntes passades a cent vint informants de vint-i-vuit nuclis de la comarca de les Valls de Vinalopó. A continuació feia un recorregut didàctic valent-se d’una part dels noranta-sis mapes en color que acompanyen l’estudi. Aquest recorregut va ser una mostra de bona filologia recreativa que va provocar en algun moment les rialles del públic i va crear un ambient distés i interessat alhora.

Per acabar la seua presentació, l’autor invitava els presents a estimar-se la pròpia parla i els docents a ensenyar tot allò que de genuí conté sense embadalir-se en les formes de valencià considerat genuí. Els invitava a no pronunciar les erres finals ni la i de ‘baix’, i a considerar admissible ‘aguardar’ o ‘avear’ o ‘aquí’.

Mentre arriba una ressenya més minuciosa, podem avançar que l’aportació més destacable d’aquest estudi respecte dels precedents de Barnils, Alcover, Sanchis Guarner, Colomina i Montoya és la seua visió més global i alhora més detallada de la comarca. D’altra banda, el treball de Vicent Beltran ha permés confirmar amb més dades allò que ja havien conclòs els altres: l’influx des del sud cap al nord-oest de l’antic català d’Oriola (Crevillent-Elx-el Fondó dels Frares-Novelda-la Romana) i la influència nord-sud del català del nord (Onil-Castalla-Petrer-Monòver-el Pinós-el Carxe-el Fondo de les Neus).

Entre les novetats destaca la inclusió del Fondó de les Neus en la varietat monovera, fet que concorda amb una repoblació monoverina del segle dívuit portada a la llum l’any passat; i, finalment, la valencianitat de la Canalosa, partida del Fondó de les Neus que es considerava un illot castellanoparlant.

A continuació teniu la presentació que es va projectar durant l’acte. Es tracta d’un arxiu pdf que es pot baixar si accediu a SlideShare. Compteu amb el permís de l’autor; l’arxiu es publica sota la llicència Creative Commons Reconeixement-No comercial.

Referència completa:

  • Vicent Beltran i Calvo, El parlar de les Valls del Vinalopó i del Carxe, Centre d’Estudis del Vinalopó, col. “Punt d’Encontre”, Petrer, 2008.

Enllaços:

Entrades relacionades:

18.03.2008
Gallines al joquer
temes: Animals i plantes, Cultura popular, Llengua ultralocal
etiquetes:

No, no, les gallines encara no juguen al pòquer. Ara, que la gallina monovera, en mans d’Heliaca, potser serà capaç algun dia de jugar al monte i si no, al xinxon, segur.

Gallines al “joquer” que no al “jòquer” vol dir que les gallines s’han “ajocat”, és a dir, que se n’han anat a dormir. El lloc on dormen és el “joquer” o el “jóc” o el “jaç”. Encara que el Diccionari Alcover-Moll precisa més i definix la paraula “joquer” com: “Barra o embarrat on dormen les gallines (or., occ., val.); cast. gallinero.”

Als galliners monovers hi havia unes estaques on es paraven les gallines per a dormir. Per això diu la dita que “la gallina de dalt, caga la de baix”. Una dita molt adequada per a descriure la lluita de classes, el desequilibri nord-sud, la immigració de supervivència, el problema de la brossa a Itàlia o certs conflictes veïnals en un bloc de pisos. D’altra banda, aquestes estaques solien acumular una quantitat de gallinassa indecent, per això diem, d’alguna cosa molt bruta, que “té més merda que el palo d’un galliner.”

La literatura al voltant del món dels corrals no té fi. De “vol gallinaci” és qualsevol cosa de poca categoria i en el seu origen és una expressió de Josep Pla que ha passat al llenguatge periodístic. Comparar les boques de certes dames refistolades o de certs senyors embafosos amb el cul d’una gallina també és cosa planiana:

El senyor Guardiola em dedica uns escarafalls cordialíssims, s’aixeca dret i em fa amb un gest del braç estilitzat i curvilini, posant la boca en forma de cul de gallina, una carícia a la galta.

Antoni Ródenas va dedicar unes erudites ratlles del seu D’Azorín i el país meu a l’expressió “com gall en garbera” que li havia llegit a Pla i que si li representava monoveríssima (no és Pla un Canyís empordanés, un pèl sofisticat, viatjat, i tocat i posat de barret dur?).

També diuen de qui té bona sort que “li ha eixit el sol a mitjanit”, o que “totes li ponen”, o que “li pon fins al pollastre”. I algú afirmava que col·locar el senyor Pizarro al Ministeri d’Economia era com “posar la rabosa a guardar les gallines”. Ja ho diu la dita carxera: “La rabosa, guardadora des gallines”.

Un error ridícul de parlant urbà i que he arribat a llegir en un diari important és dir (o escriure) que les gallines “posen” ous. Es tracta d’un imperdonable calc del castellà que usa una mateixa paraula “poner” per a dir dues coses diferents. Les gallines “ponen” (del verb “pondre”) ous. I els ous passats per aigua es “posen” (del verb “posar”) a l’ouera.

Tot això ve a compte d’un correu que m’envia María Luisa Román acompanyat d’una cançoneta popular molt bonica i de les fotos que il·lustren l’article:

«Ara que la pàgina va de gallines, he de dir que la nit de l’eclipsi de lluna del 21 de febrer, a més d’encontrar-me concentrada en enfocar la càmera, en assegurar el trespeus i demés, me vaig adonar del rebombori que venia d’una granja que hi ha prop de casa i que es va fer més fort quan se va fer fosc del tot; entre les gallines i els gossos pareixia que havia entrat la rabosa al corral. Pareix que animalets tinguen un sentit especial davant d’estos fenòmens de la natura.

I perquè no se perga en el temps vaig a incloure una dita monovera que diu així:

El sol ja se'n va a la posta
les gallines al joquer
Entre la mare i la filla
tiren el nóvio al carrer.

»