En el darrer número del butlletí d’informació municipal El Veïnat, un pare preocupat adreçava una carta al conseller d’educació queixant-se del pes que el seu fill ha de dur a l’esquena cada vegada que va i ve de l’institut. “El peso del saber” és el títol expressiu d’aquesta epístola queixosa que posa el dit en la ferida i els llibres en la balança: 7 kilos i 300 grams és el pes exacte dels llibres de text de primer d’ESO que usen a l’IES Enric Valor de Monòver i que el fill del remitent ha d’arrossegar cada dia.
Al final de la lletra, el pare preocupat s’adreçava als altres pares, a la conselleria, a l’ajuntament, al professorat, perquè troben una solució a l’absurditat d’acarrejar a l’esquena, cada dia, tot el que s’ha de fer durant un any acadèmic. Al final, tornava a posar, massa tímidament, potser, el dit en la ferida: “Tal vez el problema, no sea ese, tal vez el problema sea otro, tal vez sea que los responsables de cultura y educación no vean el problema, tal vez sea que no tengan hijos, tal vez sea que no tengan ideas, tal vez sea que no quieran problemas con editoriales, tal vez ¿quién sabe?”
Al meu institut, un pedàs el va posar l’AMPA habilitant unes taquilles tancades amb clau on els alumnes poden deixar els llibres que no usaran a casa. És una solució, però tal vegada no és LA solució. Tal vegada el problema és que els professors no sabem o no volem trobar una alternativa al llibre de text, un sistema d’ensenyament-aprenentatge, reconeixem-ho, caducat.
Aquesta carta la llegia poc abans que em caiguera a les mans el darrer número de Cuadernos de Pedagogía, dedicat monogràficament a les noves tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) i les seues aplicacions en l’àmbit de l’ensenyament. En les pàgines centrals de la revista hi ha una entrevista al valencià Jordi Adell, professor de Noves Tecnologies de l’Educació a la Universitat Jaume I de Castelló, i pioner en la posada en marxa d’internet a l’estat espanyol quan, el 1993, amb quatre col·legues més, va engegar el primer servidor web al campus de la Universitat Jaume I. En aquesta entrevista Adell posa dits en ferides: “No hay que olvidar que alrededor de los manuales escolares existe una industria opulenta, un público cautivo y unas administraciones educativas sumisas.” (1) i també albira alternatives als llibres de paper: “Las editoriales cogerán sus libros actuales, los cortarán en trozos, les añadirán algunas actividades, un fragmento de vídeo o una animación y todo eso lo pondrán en un servidor de la propia empresa. El alumno no pagará por el libro sino por acceder a esos materiales durante un periodo de tiempo. Además, se permitirá el acceso a otros servicios extra.”
D’aquesta manera, doncs, el llibre físic desapareixerà i el pes dels bits alleugerirà les esquenes dels nostres alumnes, però, alerta… “el libro de texto on-line no rompe la mentalidad del libro objeto porque no cuestiona el modelo tradicional y sólo traslada las prácticas pedagógicas asociadas a él a la pantalla del ordenador.” Quina és ara l’alternativa al material inert en què consisteix el llibre de text, doncs el llibre viu, el llibre que es fa, a l’estil de la Viquipèdia, de manera col·laborativa.
Ara bé, l’alternativa als llibres inerts no acaba d’entrar en la mentalitat de les mateixes editorials, que veuen poc fiable i, per tant, absurda, la creació de materials col·laboratius en suport digital per a ús docent de l’estil dels proporcionats per la Wiquipedia, els Wikibooks, els Viquitexts, la Wiquiversidad o el Wiquillerato. I això, encara que una comparativa de la revista Nature haja deixat la Wiquipedia (lliure, oberta, col·laborativa i gratuïta) i la Enciclopèdia Britànica (privada, de pagament) molt a prop quant a la fiabilitat de la informació aportada. Entre els escèptics es troba l’editorial Bromera que, en l’apartat “Flaixos” de la seua revista L’Illa (núm. 41, hivern, 2005, pàg. 6-7), critica la iniciativa dels Wikibooks per la seua suposada poca fiabilitat, en aquests termes: “El que no publiciten és que els textos poden ser redactats o modificats arbritàriament per algú que ignore el tema en qüestió i que, per tant, es pot oferir informació falsa amb aparença de certa. Per a llibres gratuïts, millor les biblioteques.”
Finalment, un altre punt calent de tot l’engranatge es troba en la formació del professorat. Sobre aquest punt Adell aposta per formar mestres manufacturers de recursos didàctics: “porque queremos reforzar esa función del maestro no consumidor de materiales preconcebidos y precreados, iguales para todos.”
El pes de la culpa per la pesantor de la lletra inerta dels llibres de text l’hem de repartir entre uns quants. Assumim el professorat el nostre i un altre dia parlarem dels altres culpables, perquè l’assumpte té molts caires i arestes i no es deixa enllestir amb una entrada de blog, per llarga que siga.
Altres enllaços:
(1) El volum de facturació del negoci dels llibres de text no universitaris s’estimava l’any 1999, a Espanya, en 483 milions d’euros (80.121 milions de pessetes) (Jaume Martínez Bonafé/Jordi Adell, “Viejas pedagogías, nuevas tecnologías”, Cuadernos de Pedagogía, núm. 326, pàg. 99-101).
(22-12-2006) Segons les dades actualitzades, que amablement ens facilita Jordi Adell en el seu comentari a aquesta entrada, la facturació de llibres de text no universitaris va ser, l’any 2005, de 698,86 milions d’euros com a resultat de la venda de 51.607.830 exemplars i va suposar un augment de la facturació d’un 27,8% respecte a l’any anterior. tornar