cròniques ultralocals

Via Genbeta ens arriben les dades fetes públiques per StatCounter per a Europa sobre l’ús dels principals navegadors. Per primera vegada Firefox (de Mozilla, 38’11%), avança Internet Explorer (de Microsoft, 37’5%), mentre el jove Chrome (de Google, 14’5%) puja de manera notòria.

Ja feia mesos que volíem fer la nostra arreplega particular de dades de navegació al web d’Ultralocàlia.  Aprofitant les dades de StatCounter, hem recopilat el nostres percentatges d’usos dels diferents navegadors que s’han connectat a Ultralocàlia en els darrers quatre anys.

Hem agafat com a referència el mes de desembre i ens trobem amb unes dades pràcticament idèntiques a les de StatCounter per a Europa: Firefox es manté entorn del 33% (32’6%), afegint les dades de la suite Mozilla que alguns internautes utilitzen i que inclou Firefox;  Explorer experimenta una baixada espectacular de 2009 a 2010 (del 54’1 al 33’6% d’usuaris), que coincideix amb una gran pujada del navegador Chrome de Google (del 2’5 al 14%),  i amb un ascens limitat però apreciable del navegador Safari d’Apple (de l’1’8 al 3’7%).

Les causes de l’aparellament d’Explorer i Firefox, no seria un mèrit del navegador de Mozilla, sinó de la pujada de Chrome que arrapa usuaris a l’Explorer i a la circumstància que Microsoft s’ha vist obligat a deixar de forçar la presència de Internet Explorer als ordinadors amb Windows que es van vendre l’any passat a Europa.

Percentatge d’usuaris que accedeixen a Ultralocàlia segons el navegador que utilitzen:

2007 2008 2009 2010
Internet
Explorer
59’6 68’8 54’1 33’6
Firefox 31’8 22 19’1 31’7
Mozilla 0’6 0’5 2 0’9
Chrome 2’5 2’5 14
Safari 1’5 2’1 1’8 3’7
Opera 3’2 0’3 0’2 0’3
Konqueror 0’3 0’1 0’1
Desconegut 2’6 4’6 19’4 10’6

Primer et diuen que no sé qui que coneixes ha publicat unes fotos molt xules i que en alguna d’elles ixes tu. O potser t’han arribat al correu unes desenes d’invitacions d’amics i de familiars que volen continuar sent amics teus. O potser les invitacions eren de gent que no coneixes del tot i que et tenia a la llibreta d’adreces del seu correu electrònic, que ha carregat a orri amb tots els seus contactes.

Passen uns mesos i al final sucumbixes. T’obris un compte en el Llibre de les Cares, només per escorcollar-hi una mica, et dius. Ja fa unes setmanes que t’has enregistrat, ja acceptes les peticions d’amistat i fiques el cap (i la cullera) en els “murs” d’uns i d’altres. Abans d’adonar-te’n, ja has carregat una foto en el perfil, has penjat alguna foto i has fet públics el teu estat civil, el dia de l’aniversari i el nom de l’escola on t’arreaven calbots. En eixe moment ja estàs perdut i el Facebook serà l’excusa perfecta per a procrastinar una mica cada dia.

Facebook ha arribat, diuen, als 500 milions de comptes. Si és cert que no és l’única xarxa social de món mundial (a Xina triomfen, de la manera milionària que és habitual allà, Renn (una rèplica de Facebook), Kaixin001, Qzone i 51.com), aviat esdevindrà, si no ho és ja, el Windows, la Coca-Cola i el Google, dels webs socials.

Mentre la concentració monopolista es verifica, els dissidents alcen la veu: què pot fer una empresa amb tot eixe volum d’informació sobre els gustos, les manies, les afinitats i les tendències polítiques, espirituals o sentimentals d’un continent sencer? No és estrany que ja existisca un Dia del Donar-se de Baixa de Facebook i algunes aplicacions que ajuden en la tasca de tocar el dos de les xarxes més populars, en forma de suïcidi assistit.

Aquesta inquietud s’ha eixamplat des que s’ha conegut el “perfil” de l’amo de l’invent, tal i com el mostra David Fincher a l’acabada d’estrenar La xarxa social. I als pocs dies de l’estrena i, mentre s’escrivia aquest post, s’escampava la notícia que desenes de les aplicacions que s’executen des de Facebook havien derivat grans volums d’informació sobre els usuaris cap a empreses de publicitat, alhora que els desenvolupadors del web es defensaven dient que no passava res i que estava tot controlat.

Per si no n’hi havia prou amb la protecció de la intimitat dels usuaris, fa unes setmanes es discutia la política de tancament de pàgines que executen els administradors de la xarxa de Zuckerberg. En defensa de la pau social, del bon rotllo i de la inanitat, les pàgines denunciades es poden bandejar només que un determinat nombre d’usuaris es dediquen a marcar-les. Això ha passat amb la pàgina de la Plataforma per la Llengua, i fa una setmana amb la d’Escola Valenciana (amb el límit de 5.000 amics assolit i 1.600 “en llista d’espera”). Tanmateix, els motius que es donen serien tècnics i no ideològics: les associacions o partits han de crear una pàgina de grup i no individual, a una pàgina individual et vincules com a “amic” i li dónes accés a poca o molta informació personal; a una de grup et relaciones com a “admirador” i només hi comparteixes la foto i el nom.

Mentre la malfiança s’acreix, alguns ja s’han preparat per a la “diàspora”. Diaspora ha alliberat el codi de la seua aplicació: una xarxa social descentralitzada, en la qual casdascú sap o guarda la informació que vol compartir, en un servidor llogat o en un de propi connectat a la xarxa.

Malgrat tot, em tem que Facebook, com la Coca-Cola, perdurarà. Tant com el refresc? Qui s’atrevix a dir-ho?

tema: Informàtica i internet
etiquetes:

El dia 17 de maig es va presentar a Vallromanes el llibre La catosfera literària. El volum, editat per Cossetània Edicions i coordinat per Toni Ibáñez, arreplega cent escrits o “posts” de cent blogs escrits en català.

La selecció s’ha fet a partir d’un total de cent cinquanta posts presentats. Els drets d’autor que genere la venda del llibre es destinaran a La Bressola, les escoles d’immersió lingüística en català de la Catalunya Nord.

Ultralocàlia està representat en aquest recull per una entrada de la sèrie “Quadrets sense marc” que es titula “Passeig”. Haig de confessar que aquest escrit no és massa representatiu del que es publica aquí. Ultralocàlia no és un blog literari, tot i que la literatura es filtre en aquesta sèrie de “Quadrets” i com a recurs en alguns dels posts.

Ara, que si no és literari, quina mena de blog és Ultralocàlia? Ni el mateix autor ho sap. Vicent Baydal va fer un esforç per veure un ordre, uns fils. Tanmateix quan cal etiquetar aquest blog no es pot fer res més que fer-ho en una d’aquelles “categories” que col·locaven els nostres escriptors renaixentistes i barrocs als seus reculls: jardí, ensalada, minestra, flor, florilegi, poti-poti, mescladet, barrejat, bullitori… miscel·lània.

Aquesta conversió del text electrònic al format imprés resulta problemàtica; algun dels antologats veia el seu text com un lluç a cal pescater i cercava la causa de la descol·locació d’un escrit digital empeltat en un llibre de paper.

Certament, mentre llegim els posts de La catosfera ens assalten sensacions lectores paradoxals: observem que hi ha textos curts per a la pàgina i justos per a una còmoda pantallada sense scrolling. D’altres, en canvi, plens de punts i a part en el paper, els intuïm ben llegidors en TFT. D’altres encara són contundents per al paper i prolixos per al monitor. Hi ha aquí, tot un camp inexplorat per als analistes del discurs.

D’altra banda, la publicació en paper d’un minúscul fragment d’aquest blog em va portar a la ment aquell aforisme de Fuster que diu que la seua seria una posteritat de paper: no serà de paper la posteritat d’Ultralocàlia, malgrat La catosfera literària.

Quan el diari Avui va anunciar la presentació de l’antologia, un estol de comentaristes va afegir les seues verbositats a la notícia. Encara no entenc com els diaris deixen les seues notícies a l’abast de les moscardes, donat que la lectura dels forcs de comentaris que acompanyen els textos periodístics, lluny d’enriquir el lector, el solen submergir indefectiblement, i per una bona estona, en un estat de tristesa profunda.

Enmig dels comentaris que acompanyaven la notícia hi havia el d’un gran simi que en un arravatament nihilista desitjava que petaren tots els servidors i que la catosfera sencera se n’anara a fer punyetes.

Aquest comentari va portar de nou a la superfície l’aforisme fusterià aplicat a la posteritat dels textos electrònics. Vaig recordar el projecte de la Biblioteca de Catalunya per preservar la paraula digital del qual ja no n’he sentir a parlar, però que a hores d’ara confie que deu funcionar de manera discreta i eficient com un d’eixos programes que s’executen a la rebotiga dels blogs i en garanteixen l’èxit. Digueu-li Apache si voleu…

Serà la posteritat d’Ultralocàlia una posteritat de paper? Una oportuna còpia de seguretat de la base de dades proporcionaria a aquest blog una atzarosa posteritat digital sempre que algú tinguera en un futur les ganes i l’habilitat tècnica com per a llegir un arxiu enzipat ple de paraules, un papir d’Hercolà esperant en un muntó de cendres preterides a ser desenrotllat en un altre servidor. Cal suposar que el codi obert sobre el qual s’han escrit i preservat els textos electrònics dels blogs en garantirà la restauració. Res a vore, tanmateix, amb el rescat del quadern de notes de l’avi.

Serà per això i perquè el paper encara és el rei, que hi ha hagut iniciatives ben primerenques per derivar els textos digitals cap al llibre de paper. Des que l’anomenada catosfera va començar a caminar que es produeix aquest transvasament: L’aeroplà del Raval, de Tina Vallès, va ser el primer blog estampat en pasta de paper, els textos de Biel Mesquida (prologuista de La catosfera) trets en part de Plagueta de Bord com Els detalls del món (2005) i ara mateix Acrollam, o d’altres fets primer per a la pantalla, com Homersea. I de manera quasi simultània a La catosfera literària ha aparegut el llibre Em dic Mireia (i el meu cony es diu Carlitos) tret de Mireia, un blog fet a dues mans.

Les entrades meliquistes:

Enllaços

tema: Informàtica i internet
etiquetes:

Ultralocàlia

L’amic catosfèric, lector, historiador i bloguista Vicent Baydal feia en el darrer número de la Revista del Vinalopó una ressenya de la nostra publicació digital. La seua lectura atenta i minuciosa ens ha permés de trobar les costelles temàtiques del nostre blog; la unitat i coherència internes que una aparent acumulació caòtica d’articles amagava. També ens ha tornat la perspectiva que un excessiu capficament en el procés d’edició de posts ens havia enterbolit.

D’altra banda, la ressenya de Vicent Baydal inaugura un nou objecte d’anàlisi crítica: les publicacions digitals. A partir d’ara caldrà que les publicacions de paper ressenyen també els espais web, tal i com les revistes digitals fa molt de temps que fan amb les analògiques. Fins ara, només les revistes d’informàtica o els espais especialitzats de les publicacions d’informació general com el que manté Martí Crespo (“La Xarxa”) a la revista Presència, setmanari del diari El Punt, es feien càrrec de la crítica d’aquestes publicacions.

A partir d’ara, potser caldrà parlar de continguts (categories, nombre de posts, enllaços); d’accessibilitat, d’estàndards web, de gestors de continguts, de temps de descàrrega, de PageRank, de nombre de visitants únics, de quantitat de visites diàries, de la qualitat dels enllaços entrants. Continuarem parlant de tipografies, fonts, il·lustracions, de peus de foto, al costat de continguts multimèdia, hiperenllaços, currículum dels autors, quantitat de comentaris, qualitat dels comentaristes i encara del tractament de les fonts, de la novetat de les aportacions, del públic lector…

Enllaç:

Disposeu d’una connexió d’internet de banda ampla? Voleu sintonitzar TV3 i tota la resta (Canal 33, TVCi, 3/24, K3)? Teniu ganes de vore IB3, el canal de les Illes Balears? Voleu fer tot això sense instal·lar res més que un programeta?

Aquí teniu la solució, mentre Camps no hi fique mà: es tracta d’AnyTV. Una vegada instal·lat el programa podreu sintonitzar televisions generalistes i moltes de locals d’arreu del món, com també emissores de ràdio. Heu de triar l’estat i a continuació es desplega la llista de televisions que es poden captar. Sembla ser que no tots els continguts estan disponibles i, per tant, a algunes hores no es poden sintonitzar (3/24 sembla que funciona sempre).

Una altra opció per a sintonitzar TV3 de manera contínua (o més concretament TVCi), es Zattoo. Funciona de la mateixa manera que AnyTV, baixeu i instal·leu el programa i, au.