cròniques ultralocals

El darrer número de la revista Llengua i ús, que edita la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, dedica gran part de les seues pàgines a la nova internet i a la presència del català a la xarxa.

D’entre els articles que es publiquen destaquen l’entrevista en profunditat que Susanna Saval i Àngels Herrero fan a Marc Belzunces, un dels responsables de Softcatalà, amb motiu del desé aniversari de l’associació; dos articles sobre la situació de la llengua catalana a la xarxa, un de Joan Soler, de la WICCAC (Webmàsters Independents en Català, de Cultura i Àmbits Cívics), i un altre de diversos autors de l’Institut d’Estadística de Catalunya i la UPC; sobre la nova internet tenim el treball extens d’Anton Ferret: “Web 2.0, blocs, espai públic i llengua catalana: anàlisi i expectatives per al treball tècnic”; en el camp de la didàctica de la llengua amb TIC, destaca el text de Lluís Ràfols, “Els wikis en l’aprenentatge de l’expressió escrita”.

El sumari complet el podeu trobar en aquest enllaç: http://www6.gencat.net/llengcat/publicacions/sumliu37.htm

El grup valencià Al Tall presentarà al Teatre Cervantes de Petrer el concert titulat Quan el mal ve d’Almansa, en commemoració dels 300 anys de la Batalla d’Almansa. L’actuació començarà a les 22 hores i el preu de les entrades és de 5€.

Francesco TonucciSón els infants, igual que alguns organismes bioindicadors, pilots que avisen de l’estat de salut de les ciutats? Ho pensava mentre llegia l’article de Francesco Tonucci en el darrer número de la revista Cuadernos de Pedagogía. “Los niños nos pueden ayudar” és el títol de l’escrit en què el pedagog italià reflexiona, una vegada més, sobre la participació dels infants en les decisions municipals. Ho feia recordant el sufragi femení (aconseguit fa 65 anys a Espanya i 60 a Itàlia) i preguntant-se si els xiquets arribarien alguna vegada a ser ciutadans de ple dret a pesar de la seua minoria d’edat. Els xiquets tenen, efectivament, el dret a participar en la vida política des que el 1989 s’aprovara la Convenció sobre els Drets dels Infants. A l’article 12 es diu que tenen el dret a opinar en aquelles decisions que els afecten.

En aquest principi es basa el projecte de la Ciutat dels Infants que comentàvem en una entrada de fa un any. L’Ajuntament de Roma es va adherir al projecte fa 6 anys i, des d’aleshores es compta amb la col·laboració dels infants romans. Com afirma Tonucci, l’alcalde no pretén d’acontentar els infants, sinó d’«utilitzar-los» per tal de conéixer la veu dels diferents, d’aquells que viuen la ciutat d’una altra manera; els propietaris del pensament “no adult, no fort, no productiu”. Són aquells que no travessen la ciutat de punta a punta, els que no tenen pressa, els que no condueixen, els que van a peu i ho volen fer a gust i segurs, els que volen jugar i necessiten llocs per a fer-ho. Són, a la vegada, l’oposició: demanen espais públics, estan contra la plaga automobilística, els agradaria viure en una ciutat neta i sense barreres.

Els infants són indicadors urbans. Em convencia quan, passant per la Plaza del Zapatero, a Elda, la veia sobreeixint de xiquets jugant. Una plaça una mica dura, granítica tal vegada, però tanmateix útil per a jugar en un centre atapeït d’edificis i cotxes. Una plaça arrabassada a l’especulació immobiliària en uns anys -els primers vuitanta-, en què encara s’expropiava per a construir espais públics. Quan encara els camps de golf no havien esdevingut per llei, d’interés social.1

Frato, l’alter ego dibuixant de Francesco Tonucci, veu la relació entre els alcaldes i els ciutadans més menuts tenyida de malfiances mútues:
Tonucci

Entrades relacionades:


  1. L’article 11: “Execució del sòl en camps de golf de titularitat pública”, diu:

    1. Els sòls que tinguen caracter dotacional conforme a allò que determina l’article 9.1 d’esta llei, podran ser obtinguts per l’administració mitjançant expropiació o per cessió gratuïta quan estiguen integrats en un sector o adscrits a un o més sectors de sòl urbanitzable.

    A este efecte, l’aprovació dels plans que continguen esta previsió portarà implícita la declaració d’utilitat pública i interés social, la necessitat d’ocupació i la declaració d’urgència d’esta, a l’efecte expropiatori, dels béns i drets necessaris per a la seua implantació.

    [tornar]

Compartir un món de diferències

Diversitat lingüística i diversitat biològica són un binomi indestriable. Ara ens n’hem adonat. Ha calgut que comprenguérem el perill en què ens col·loca la pèrdua d’espècies vives per a comprendre que la diversitat lingüística i cultural és un tresor irremplaçable i valuós que es troba íntimament associat al món natural.

Diverses iniciatives internacionals apunten en aquesta direcció. En aquesta línia, el Centre UNESCO de Catalunya acaba d’enviar als instituts un material educatiu suggeridor. Es tracta del llibre Compartir un món de diferències. La diversitat cultural i biològica de la Terra. El volum, editat per la UNESCO (Terralingua, Fons Mundial per a la Natura 2003-WWF, Liguapax, Unescocat-Centre UNESCO de Catalunya), es presenta en versió trilingüe: català-castellà-francés i en tan sols 45 pàgines ens mostra una panoràmica encisadora i angoixant alhora del problema de la pèrdua global de la diversitat biològica i lingüística. El volum s’acompanya d’uns quadres sobre la diversitat biològica mundial i un mapa desplegable en què es poden vore superposades la diversitat biològica i la lingüística: les 6.809 llengües del món i les 866 ecoregions.

Diversitat biocultural

El terme que els autors del volum empren a l’hora d’expressar aquesta interrelació és el de “diversitat biocultural” i l’expliquen així:

Els vincles entre llengua, cultura i medi ambient suggereixen que la diversitat biològica, cultural i lingüística no s’haurien d’estudiar per separat, sinó globalment, com a manifestacions diferenciades però estretament relacionades de la diversitat de la vida a la Terra. El terme ‘diversitat biocultural’ s’ha creat per parlar d’aquest nou camp. (pàg. 17)

Així, per exemple, el nom de les plantes i les seues aplicacions pràctiques es troben de vegades tan estretament enllaçats, que si perdem el nom de l’espècie perdem també la informació sobre les seues propietats. L’herba torçudera, per exemple, ens indica que a Monòver la planta s’usava per a fer torçudes o metxes per als cresols. Perdut el nom, perduda la utilitat. És el mateix que contava Pekka Aikio, president del parlament sami de Finlàndia fa uns anys. Els ictiòlegs (científics que estudien els peixos) havien descobert que els salmons també feien la posta en rierols xicotets, un fet que fins aleshores es creia impossible. Doncs bé, en llengua sami, el nom d’aquests rierols conté la paraula que significa “lloc on els salmons fan la posta”.

Hi ha més exemples, més llunyans i més espectaculars, si pot ser. De biodiversitat, per exemple: un arbre de la selva amazònica conté tantes formigues diferents com les que es poden trobar a totes les illes britàniques. Mitja hectàrea de bosc temperat conté 50 mil vertebrats, 662 mil formigues, 372 mil aranyes, 90 mil cucs de terra, 45 mil tèrmits, 19 mil caragols, 89 milions d’àcars, 20 milions de col·lèmbols i 2.260 kg. de vida vegetal repartida entre 2 mil espècies.1 La biodiversitat és una garantia de supervivència de l’entorn natural davant les agressions: canvi climàtic, incendis, plagues… La màxima diversitat lingüística es dóna també en aquestes zones on es concentra la més gran diversitat biològica.

El cas del zàpar

La UNESCO va declarar el zàpar –llengua amazònica– patrimoni oral i immaterial de la humanitat i s’ha involucrat en la tasca d’impedir que desaparega. Actualment hi ha 200 zàpars, dels quals només cinc són capaços de parlar la seua llengua. Cinc parlants de més de 60 anys que s’emportaran amb ells, si la UNESCO no hi posa remei, tota l’herència mítica i llegendària del seu poble, inclosos els sabers i les teràpies xamàniques basades en l’ús de les plantes. I és que el “coneixement ecològic tradicional” es transmet a través de la llengua: paraules, històries i acudits, bromes, crítiques, planificació i explicació de succeïts, rituals, tradicions, festivitats… Com diuen els autors del llibre que ressenyem:

Les llegües són l’ADN de les cultures, perquè codifiquen el coneixement que la població ha heretat dels seus avantpassats, i cada generació continua fent aportacions a aquest patrimoni. (pàg. 17)

Tota aquesta informació constitueix una part del banc de dades atresorat per la humanitat després de centenars de generacions. Una informació de valor inestimable i d’utilitat tal vegada vital (llegiu el que publicàvem fa uns dies):

La diversitat d’idees transmeses per les diferents llengües i sostingudes per les diferents cultures és tan necessària com la diversitat d’espècies i ecosistemes per a la supervivència de la humanitat i la vida al planeta. Com més gran sigui la ‘biblioteca’ del coneixement de la humanitat al qual tenen accés tots els humans, més gran serà la probabilitat que, allà on falli un plantejament, altres aportin allò fonamental. (pàg. 24)

Les dades

La mitjana de parlants que tenen les llengües del món oscil·la entre els 5 mil i els 6 mil. Més del 95% de les llengües té menys d’un milió de parlant nadius. L’1% de totes les llengües comprén quasi la meitat de la població mundial. Juntament amb el zàpar, 3 mil llengües de les més de 6 mil que es parlen a tot el món caminen sobre el fil de la navalla de la seua desaparició. A un ritme de 10 “morts” a l’any, a la fi del segle XXI s’haurà esfumat entre un 50 i un 90 per cent del patrimoni lingüístic mundial:

De la mateixa manera que la majoria de les espècies biològiques que poden desaparèixer són les que no han estat estudiades científicament, la majoria de les llengües en perill no s’han descrit, ni se n’ha enregistrat el so ni en queda constància escrita. (pàg. 26)

Les raons d’una mort anunciada

1. Aprenentatge substractiu, és a dir, immersió lingüística forçosa en la llengua dominant.

2. Ús exclusiu de la llengua dominant en àmbits d’ús de prestigi.

3. Pèrdua de l’hàbitat: urbanització, migració, mobilitat laboral. Suposa la desintegració de les comunitats lingüístiques.

4. Desprotecció lingüística: no hi ha una legislació que done suport a l’ús de les llengües minoritzades. Els autors parlen de: “protecció insuficient dels drets humans lingüístics”.

5. La ideologia dominant o sentit comú acceptat, que considera normal, suficient i desitjable el monolingüisme, tant per als estats com per als individus. Aquest “prejudici consensuat” porta els pares que parlen una llengua minoritzada a sentir que han de triar entre dues opcions irreconciliables: entre la llengua dominant i la minoritzada a l’hora de parlar als seus fills.

Les solucions

S’ha d’actuar de manera prioritària i urgent sobre els punts 1, 2, 3, i 4: els àmbits educatiu, polític, econòmic i legislatiu, i fer que incidesquen en el 5.

Remat

Una cita final de remat:

La diversitat lingüística és, doncs, el nostre tresor de coneixements desenvolupats al llarg de la història, incloent-hi coneixements sobre com s’han de mantenir i utilitzar d’una manera sostenible alguns dels entorns més vulnerables i biològicament diversos del món. (pàg. 38)

Doncs, això.

D’entre el material gràfic que acompanya el text, destaca una làmina amb dibuixos de palmeres amazòniques fets pel forestal Arlindo Tene Kaxinawá.

Compartir un món de diferències

Fonts:

  • AA.DD.: Compartir un món de diferències. La diversitat lingüística, cultural i biològica de la Terra, UNESCO-Terralingua-Fons Mundial per a la Natura, 2003. (Per a aquesta edició: Linguapax, Unescocat-Centre UNESCO de Catalunya, c/Mallorca, 285 08037-Barcelona)
  • Carme Vinyoles: “L’agonia de Babel”, dossier de la revista Presència (16-22 novembre, 2001), pàg. 2-5.

Enllaços:


  1. Skutnabb-kangas, Tove (2000): Linguistic genocide in Education-or Worldwide Diversity and Human Rights?, Mahwah, Nova Jersey, Laurence Erlbaum Associates, pàg. 8o. [tornar]

Imprimir (pdf)

La manifestació que es va celebrar a Palma el dissabte va tenir tant d’èxit com es preveia, segurament, més de 50.000 persones van clamar “prou!” davant l’allau de ciment, asfalt, fum i destrucció que s’ha apoderat de Mallorca. Quan la capçalera arribava al final del recorregut, encara eixien manifestants des de la plaça d’Espanya.

Si no en vau tenir prou amb els vídeos que vam penjar aquell dia, podeu observar la crònica personal de María Luisa Román sobre la destrossa del litoral mallorquí. En les fotos que ens ha enviat, es pot vore la platja de ses Illetes l’any 1967, quan hi va estar durant el seu viatge de noces i ara, el 2007, que hi ha tornat.

Ses Illetes

illetes2007b1.jpg

Enllaços: