Per via postal m’arriba a casa, sol·lícit, el llibret Poemes de pedra seca, editat per Cossetània Edicions. El volumet, de 17×18 cm. conté fotografies de Josep Vallès i poemes de Nati Soler i s’obri amb un pròleg de Jordi Gabarró i una introducció del mateix Vallès. En la introducció es fa un recorregut per totes les tipologies de construccions en pedra, un recorregut erudit i amorós alhora, un recorregut que és una crida a la protecció i la preservació d’aquestes obres d’art anònimes.
Aquests poemes i aquestes imatges de pedra seca són un homenatge als constructors de les nostres arrels, pagesos i margeters que han determinat tan fortament nostre tarannà. Són també una reivindicació de la grandesa del llegat cultural rebut, el qual cal conservar, preservar i transmetre íntegre, tal com es fa de generacions ençà.
Tota l’atenció de l’objectiu de Vallès s’ha posat damunt les construccions de pedra seca, és a dir, sense argamassa: barraques, cellers, ribes, pilones, trones, corrals, arneres, pous i aljubs, safarejos, cossiols (o com diem a Monòver, “calderons”), fites (o “mollons”), forns, pous de neu, pujadors.
Sóc una pedra aspra, que sosté la barraca, vella, de pedra seca, pel rodar somort dels anys.
Amb lliris de barraca, ametlers florits sorgits d’un marge pedrós, roselles entapissant un prat amb barraca de pedra, camins empedregats, fonts regalimants, uns ceps que ploren:
Ploren perquè han vist morir la sèquia, avançar el ciment per la llera. Han vist devastar nostre fortí de pedra seca pel sinistre formigó ferrat.
Uns pàmpols que emmarquen un pou, torres de guaita, una crossa de cantals que aguanta una branca vençuda en perill d’esguellar-se:
Preservar l'espècie, terra enllà oblidant el pedreguer, o recolzant la branca per sostenir del fruit malgrat la gran ensarronada.
I les estacions: la neu espolsada en la volta d’una barraca com un bescuit emblanquinat de sucre; un barracó entre la palla segada i els rostolls hirsuts; una volta de pedruscall coronat del lliris morats. No hi falten tampoc els ocells que aprofiten les antigues construccions lítiques:
En bressol de pedra nua espera el siboc la nit, la cotxa a la barraca, i de branca en branca l'esperen el pinsà i el sit
I la flora de conills, xiprers, vinyes, garrofers, ruda, ordi, estepa, timó, assutzenes, ametlers, blat, oliveres, lliris…
Del meu poble al del costat, vorades de romaní, margalló i estepa. Una masia buida, quatre garrofers mal manats, una ullada de sol, una plana de vinyes despullades, podades amb sotacoll, brocada, i un borralló verd al cor de l'hivern, que trenca el color hostil de la terra cansada, com les passes sordes que em menen pel camí de sempre a la feina, obligada, de sempre.
Enllaços:
