cròniques ultralocals

-Què és això, papa?

-Una escampilleta.

-I com es diu en castellà?

El pare dubta, es queda pensant, recorda aquella unitat de Ciències Naturals de quan feia 3r de BUP en què s’explicava el procés de cristal·lització, el caprici dels electrons per ajuntar-se d’una certa manera sota unes certes condicions. Cerca d’imaginar la pressió formidable i la temperatura ferotge. S’atura. I li ve al cap Azorín.

-“Jacintos”, es diuen “jacintos”

-I per què són “escampilletes”?

-Perquè tenen la forma de l’escampilla de carrasca, amb les dos puntes afilades. Quan li pegues amb el garrot, l’escampilla fa un esclafit i s’alça volant, i quan la remates en l’aire, retruny i ix romint com una bala. Veus allà… aquella caseta que té una antena molt gran al costat, això és la serreta de les Escampilletes. Allà n’hi havia moltes i molt grosses, però les van acabar totes.

El xiquet s’alça l’escampilleta en la butxaca del xandall i la deixa al costat d’un caragol barbatxo enorme i  buit, d’una pedra d’algeps lluent, de dos cantalets que encaixen l’un dins de l’altre, al costat d’un tros de plat de fa dos-cents anys, objets trouvés de tots els infants.

Però al pare, aquell diminut cristall vermell li llueix encara com una lluerna entre dos circumval·lacions cerebrals. Quantes capes se superposen damunt d’una pedreta? Aquelles ràtzies infantils per la serreta de les Escampilletes, devers la bassa del Campero. Aquelles festes d’estiu sota l’antena,  a la caseta de P.

O aquelles partides d’escampilla interminables en els ravals del poble, en aquells descampats oferts a tots els jocs. Aquelles partides que duraven tota la vesprada, quan el sol començava a aguantar-se dalt, allà a finals de març.

I la cita d’Azorín. “Jacintos”. On deuria trobar Azorín la paraula quan al cap li sonava una vegada i una altra “es-cam-pi-lle-ta”?

Azorín (el madur i el vell), dirigeix ara i adés la càmera cap al seu passat monover, gira l’anell de l’objectiu, enfoca i… col·loca un filtre: el castellà literari, o un  vetust castellà patrimonial; després acciona l’obturador. La imatge és aquesta: una escampilleta a qui diu “jacinto” i, més encara, “jacinto de Compostela”.

Delante de la ciudad, más allá del jardín del Casino, un monte liso, pardo –Betíes-; más cerca, altozano y laderas grises. Vegetación ratiza. Un montecito en que abundan los jacintos de Compostela; cristales brillantes de cuarzo con sus dos puntas agudas; jacintos que aparecen al remover superficialmente la tierra. Dicen los filósofos naturales que el jacinto conforta el corazón y aviva el ingenio. Millares de jacintos proyectando su virtud sobre la ciudad.  (Superrealismo, 1927)

tema: Llengua ultralocal
etiquetes:

trobada2009

Fa poques hores s’ha clausurat al Parc 9 d’Octubre de Petrer la XIII Trobada d’Escoles en Valencià de les Valls del Vinalopó. Una trobada en què no hi hagut representació institucional de l’Ajuntament de Monòver ( i ja són dos anys). A l’hora dels parlaments, polítics de diferents adscripcions han fet la seua intervenció i ha estat possible organitzar una trobada en un municipi governat per Partit Popular. S’hauria pogut fer a Monòver amb el nostre tripartit?

Entrades anteriors:

tema: Llengua ultralocal
etiquetes:

Diccionari IEC

Després de tres anys i d’innombrables sentències, el govern valencià comença a fer cas dels jutges (a contracor, si llegiu la versió de Las Provincias): la Universitat d’Alacant podrà anomenar “acadèmicament català” allò que “quotidianament” o, com diria Machado, “consuetudinàriament”, es diu “valencià”.

Però, com diria aquell, quins són “l’extensió i límits” de l’adverbi “acadèmicament”? Un institut de secundària s’inclouria en l’«acadèmia»?

Recorde un company, professor de llengua i literatura espanyoles, nat a Ciudad Real, que solia encendre’s amb la qüestió: “Com és que us dieu «Departament de Valencià: Llengua i Literatura»? Què és això? Hauríeu de dir-vos «Departament de Llengua Catalana»!”

Jo solia respondre-li que, pel fet que nosaltres ens déiem “Valencià: llengua i literatura”, a ells els tocava ser “Castellà: llengua i literatura” i no “Departament de Llengua Espanyola”.

Tot i que el costum fa que ells siguen en aules, passadissos i sales de professors, el “Departament de Llengua” per excel·lència i nosaltres el “Departament de Valencià”. Ja sabeu (i saben) que on s’imposen els fets, sobra “l’acadèmia”.

Enllaços:

Entrades anteriors:

temes: Eleccions 2007, Llengua ultralocal
etiquetes:

El camp de batalla aragonés

De vegades em mortifique sintonitzant el programa de César Vidal en l’emissora de la fel. Un apartat d’aquest espai radiofònic es dedica a la crònica de la situació dels fronts oberts en la sacrosanta lluita cavernícola.

Em va cridar l’atenció que un d’aquests fronts de batalla se situava a la Franja d’Aragó: el punt de mira eren les timidíssimes i agosarades iniciatives per a promoure l’estima dels catalanoparlants d’aquelles contrades per la seua llengua i els intents perquè el català tinga allà un reconeixement de llengua cooficial. Uns intents que, ara per ara, han fracassat estrepitosament.

(Resulta ben clar que el llistó de la promoció i la salvaguarda dels drets lingüístics dels parlants de les llengües diferents del castellà (com el d’altres qüestions) es troba ara ben per davall del que era possible l’any 1977.)

La batalla

És per això que, veient el zel i la fel que demostraven i segregaven els guions de l’emissora eclesial, no em va sorprendre gens ni mica la persecució judicial a què s’estava sometent els caps visibles de la lluita en defensa del català (i de l’aragonés) a Aragó, entre els quals, el nostre amic Artur Quintana.

No sorprenia tampoc perquè tant allà (denúncies acceptades a tràmit per dos jutges sí i un no); com aquí (autorització judicial per a tancar el repetidor de la Carrasqueta sí, però per al Bartolo no), s’estava mostrant la discrecionalitat de la justícia espanyola en la interpretació de la llei i del que és o no constitutiu de delicte, com també que els atacs més forts es continuen produint (com fa tres-cent anys) en els punts més febles de la nostra comunitat lingüística.

Finalment, arriba la notícia de l’arxivament de la causa oberta al jutjat de Fraga. De moment s’ha acomplit un objectiu: espantar. Qui tinga ganes de ser cridat a declarar, de ser detingut a la porta d’un jutjat i retingut en una cel·la en una caserna perquè sí, que s’apunte a aquesta guerra.

A hores d’ara falta saber encara què decidirà el jutge de Montsó i si la FACAO presentarà un recurs o no. Des d’aquí ens solidaritzem amb Artur Quintana i la resta de persones denunciades i els enviem una forta abraçada.

A través dels enllaços que segueixen podeu fer-vos una idea dels detalls d’aquesta batalla d’amor. Us recomane que llegiu l’article d’Artur “El blaverisme a l’Aragó de l’Estatut ençà”.

Enllaços:

Entrades relacionades:

Fa dos dies, la Federació Escola Valenciana, va encetar la seua campanya informativa de foment de la matriculació en els programes educatius bilingües (PIL i PEV). Enguany la campanya es diu “Matricula en futur, matricula en valencià” i ha comptat amb el suport del motociclista Hèctor Faubel, de la presentadora Núria Roca, del futbolista Andreu Palop i de Dariana Groza, una mare romanesa de Catarroja (l’Horta) que ha matriculat els fills en un programa d’ensenyament en valencià i participa en el Voluntariat pel Valencià. Us encaste els vídeos de la roda de premsa i el de la campanya. Em quede amb Dariana Groza.

Vídeo de la roda de premsa:

Get the Flash Player to see this player.

Vídeo de la campanya “Matricula en futur, matricula en valencià”:

Get the Flash Player to see this player.

Escola Valenciana ha repartit també uns fullets multilingües (valència, castellà, anglés, romanés i àrab) de la campanya:

Matricula en futur, matricula en valencià [pdf]

La Generalitat Valenciana ha editat també uns fullets informatius amb el mateix propòsit (ara per ara, només el 25% dels alumnes valencians estudien en valencià):

Matricula’t en valencià [pdf]

Enllaços:

Entrades relacionades: